Per la Pau / Peace in Progress

Neus Ramis

La revitalització de la Unió Africana (UA)¹ va comportar el sorgiment d'un sistema normatiu de pau i seguretat que té com a objectiu reduir la violència del continent². L' aparició d'aquesta arquitectura institucional s'emmarcà en la necessitat, per part de la comunitat africana, de resoldre els seus problemes sense dependre de decisions externes. Aquest article aborda la construcció de pau fomentada per la UA en una situació complexa i multidimensional com la de la passada crisi postelectoral de la Costa d'Ivori (novembre 2010-maig 2011).

La crisi ivoriana va constituir un gran repte per la Unió Africana en tres sentits: (1) pel que fa al disseny de les fórmules d'intervenció i mediació, (2) pel que fa a la capacitat de la UA en mantenir una unitat ideològica panafricana respecte del conflicte ivorià (3) i, finalment, per la complexitat de la situació domèstica, tant en el deteriorament de la seguretat civil com en la disponibilitat i voluntat per part dels actors de participar en una mediació. Representà, també, una gran oportunitat per demostrar la seva credibilitat en la defensa dels principis que sustenten la recent creada "Carta Africana per a la Democràcia, les eleccions i la governança"³. No obstant això, finalment fou l'ús de la força armada l'element determinant en el desencallament del conflicte, relegant el diàleg en un segon pla.

1. Intervenció i mediació

   La UA va emprendre el procés de mediació el 5 de desembre de 2010 al·legant, d'entrada i amb coherència amb les Nacions Unides, el reconeixement d'Alassane Ouattara com a guanyador dels últims escrutinis mantinguts al país ivorià. Aquesta declaració fou inicialment criticada per la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica de l'Oest (CEDEAO) i en el sí de la pròpia UA per l'impacte en termes de neutralitat que podia provocar en el procés de mediació.

   La UA va iniciar els contactes i mediacions entre els actors implicats -això sí, sense gaires resultats significatius- a través d'una controvertida missió liderada per l'expresident d'Àfrica del Sud, Thabo Mbeki⁴. I, també, a través d'una altra de conjunta encapçalada pel president de la UA, Jean Ping, i el president de la CEDEAO, James Victor Gbeho⁵. No fou fins el passat mes de febrer quan s'intensificaren les intervencions per part de l'organització panafricana. Així, el Consell de Pau i Seguretat va crear un Panell d'Experts per a la resolució de la crisi, el qual estava adoptant dimensions alarmants. El Panell, presidit pel cap d'Estat maurità, Mohamed Ould Abdel Aziz, estava constituït pels presidents de Txad, d'Àfrica del Sud, de Tanzània i de Burkina Faso. Les conclusions de la relatoria elaborada pel Panell foren: (1) apostar per un govern d'unitat nacional presidit per Alassane Ouattara; (2) garantir una sortida digne al derrotat Laurent Gbagbo; (3) el desarmament dels exrebels i la reestructuració de l'exèrcit; (4) la reestructuració del Consell Electoral Independent (CEI) i del Consell Constitucional així com (5) la creació d'una comissió independent de "Veritat, Justícia i Reconciliació".

   Les mediacions acabaren amb l'informe emès pel Panell el 10 de març durant la reunió extraordinària de la UA pel cas ivorià⁶, en la qual s'instà les parts a complir les recomanacions anteriorment enunciades en un marge de temps limitat, a fi d'aconseguir una solució pacífica a la crisi postelectoral de la Costa d'Ivori. No fou fins el mes de maig quan el Consell Constitucional proclamà Alassane Ouattara president de la República, després de prendre en consideració, segons digué, les recomanacions de la UA.

2. Unitat ideològica panafricana respecte el cas ivorià

   Seguint amb el segon aspecte analític sobre la mediació panafricana, la crisi ivoriana suposà el col·lapse de l'exemplar unitat africana entre els estats membres i, en conseqüència, assenyalà l'autoritat diluïda de l'organització i la complexitat ideològica que la constitueix. Veus contradictòries es manifestaren entre els caps d'Estat, dificultant la presa de decisions de la UA: per exemple, el president d'Àfrica del Sud, Jacob Zuma, realitzà unes declaracions que es desviaven de les resolucions emeses per la CEDEAO i la UA. Per altra banda, el president del Txad, Idriss Deby, demostrà imprevisiblement simpaties per les tesis de Laurent Gbagbo, mentre aquest s'encarregava d'anar capitalitzant les veus crítiques. A través d'arguments antiimperialistes, Gbagbo intentava guanyar-se el cor i la ment d'alguns líders de la UA per, d'aquesta manera, crear confusió sobre la capacitat de la UA de gestionar i resoldre la crisi.

3. Complexitat domèstica de la crisi postelectoral de la Costa d'Ivori

   Pel què fa a aquest aspecte, cal dir que alguns autors afirmen que la crisi postelectoral ivoriana pot ser recordada com un dels casos més complexes que ha tingut el continent africà al llarg de l'última dècada.⁷ Les probabilitats que les decisions de la UA es complissin disminuïen a mesura que la catàstrofe humanitària s'incrementava, el rol de les Nacions Unides en la gestió del conflicte s'anava dilatant (a causa, en part, de les acusacions de Gbagbo contra la intervenció internacional) i la voluntat dels actors a l'hora de negociar i cedir estava encallada. Com s'ha dit anteriorment, no fou fins a la intervenció armada on s'anuncià el compliment de les recomanacions expressades per la UA. Per tant, el grau d'èxit de la promoció del diàleg com a metodologia per a la resolució del conflicte, en aquest cas particular, restà amb una eficàcia limitada.

En conclusió, algunes lliçons que va extreure la UA sobre la crisi ivoriana foren la influència limitada de l'organització en la resolució del conflictes; la necessitat d'incidir en la recerca de fórmules que permetin reforçar el compromís dels acords de pau; la rellevància d'instaurar més mecanismes africans de prevenció de conflictes; i finalment, el diàleg com a eina, també, d'entesa i consens en el sí de la UA, per tal d'arribar a acords justos que beneficiïn una majoria.

1. African Union. "Constitutive Act of the AU." Lomé, Juliol, 2000. http://www.africa-union.org/root/au/AboutAu/Constitutive_Act_en.htm (Tornar)
2. African Union. "Protocol relating to the establishment of the Peace and Security Council of the African Union." http://www.africa-union.org/root/AU/organs/psc/Protocol_peace%20and%20security.pdf (Tornar)
3. Union Africaine. "Charte Africaine de la Démocratie, des elections et de la gouvernance". Addis Abeba, 30 de gener, 2007. http://www.africa-union.org/Official_documents/Treaties_Conventions_fr/Charte%20africaine%20de%20la%20Democratie.pdf (Tornar)
4. 5 de desembre, 2010. Per a més informació sobre la relatoria de Thabo Mbeki per la UA a la Costa d'Ivori: "Le rapport de M.Thabo Mbeki sur sa mediation en Côte d'Ivoire a la suite des elections" http://www.interwatch.org/rapports/rapport_tabo_mbeki.pdf (9 d'octubre, 2011). (Tornar)
5. 16 de desembre, 2010 i 3 de gener, 2011. (Tornar)
6. African Union." Communiqué of the 265th meeting of the Peace and Security Council" 10 of march, 2011, Addis Abeba (Etiòpia). En línia: http://www.au.int/en/dp/ps/sites/default/files/2011_mar_10_psc_265theeting_cotedivoire_communique_en.pdf (9 de octubre, 2011). (Tornar)
7. Institut for Security Studies. "Cote d'Ivoire: AU at the crossroads. Will the AU meeting finally resolve the Ivorian political standoff?. Daily Briefing, 11 March 2011. En línia: http://www.issafrica.org/uploads/11March2011.pdf (9 octubre, 2011),pàg.3. (Tornar)