Per la Pau / Peace in Progress

Gilles Olakounlé Yabi

El 27 de novembre de 2010 res no feia presagiar encara la deriva de la Costa d'Ivori cap a un conflicte sagnant de cinc mesos de durada que quedarà registrat als annals com «la crisi postelectoral». Era la vigília de la segona volta de les eleccions presidencials i a Abidjan, la metròpoli ivoriana i seu del poder polític, l'atmosfera era surrealista; tant que era difícil de creure que finalment hi tindrien lloc les eleccions, anunciades feia cinc anys. La setmana havia estat marcada pels últims mítings de la campanya, mentre que un inèdit debat radiotelevisat havia enfrontat els dos candidats resultants de la primera volta (celebrada el 31 d'octubre de 2010): el president en funcions, Laurent Gbagbo, i l'antic primer ministre Alassane Ouattara. El debat, de bon to, havia tranquil·litzat una mica els ivorians que s'esforçaven a creure que les eleccions presidencials, organitzades després de vuit anys de crisi politicomilitar, portarien a la pau. Tanmateix, tots sabien també que la campanya s'havia endurit entre una volta i l'altra i que havien reaparegut grups de milicians a diverses localitats del país, la qual cosa augurava escenaris postelectorals poc tranquils.

Per què va descarrilar tot plegat? Per què a la Costa d'Ivori el llarg procés de conflicte armat va desembocar en una crisi postelectoral? (L'epíleg de la qual arribà l'11 d'abril de 2011 amb l'arrest, difós als mitjans, de l'antic president Gbagbo, actualment a l'espera de ser jutjat per la Cort Penal Internacional de La Haia.) En primer lloc, perquè eren les eleccions presidencials d'un país on ocupar el palau presidencial atorga un accés il·limitat als mitjans materials i coercitius de l'Estat. Per tant, hi havia molt més en joc del que és habitual: per aquells que s'havien acostumat al poder durant anys –deu anys en el cas del president Gbagbo– conservar-lo era com una necessitat vital. El que hi ha en joc supera la dimensió individual per englobar el benestar físic i material, durant els anys següents, de la família, del clan i dels partidaris polítics civils i militars. La temptació de conservar el poder presidencial, sigui quin sigui el resultat de la votació (que és el que se suposa que ha de ser determinant en un sistema democràtic), és més forta com més incertes són les perspectives electorals.

Laurent Gbagbo havia arribat al poder l'octubre de 2000 després d'unes eleccions caracteritzades per l'exclusió de tots els actors polítics de pes, a excepció d'un general colpista, Robert Guéi. Gbagbo era un dels tres principals líders d'aquella època, però la seva victòria de 2000 fou sobretot el resultat d'una capacitat remarcable de valer-se d'una coincidència excepcional de circumstàncies polítiques. L'any 2010, amb els avantatges habituals d'un candidat que ve d'ocupar la presidència, tenia possibilitats, però objectivament no en tenia gaires més que els seus dos principals adversaris, Alassane Ouattara i l'antic president Henri Konan Bédié. Laurent Gbagbo obtingué el 38 % dels vots a la primera volta, el 31 d'octubre, contra Ouattara (32 %) i Bédié (25 %). Malgrat tot, davant de l'aliança política a què arribaren els seus dos oponents abans de les eleccions, el president sortint sens dubte podia tenir esperances de guanyar la segona volta, però ja no hi era favorit. Per una part dels que des de feia anys havien posat la seva sort en mans de la permanència de Gbagbo a la presidència, s'havia fet imperatiu guanyar a qualsevol preu, encara que el seu candidat fos derrotat a les urnes.

En part, era difícil evitar una violenta crisi postelectoral perquè no es tractava d'unes eleccions presidencials comunes. La contesa electoral era l'última etapa d'un procés de pau en un país dividit en dos des de setembre de 2002, després de la rebel·lió armada de les Forces Noves comandada per Guillaume Soro, que esdevingué primer ministre l'any 2007 gràcies a un acord de pau signat amb Laurent Gbagbo. Aquest acord consagrà l'existència de dues forces armades abans bel·ligerants, però condemnades a reunificar-se; dos exèrcits que han participat, juntament amb la missió de pau de les Nacions Unides, a la securitització de l'elecció presidencial. En aquest context, el cop d'estat electoral perpetrat pel president sortint després de la seva derrota a la segona volta havia de desencadenar, amb tota probabilitat, un conflicte armat entre les forces «lleialistes» i les antigues forces rebels. Encara més si tenim en compte que el candidat que havia guanyat a les urnes, Alassane Ouattara, era conegut per la seva proximitat a les Forces Noves des de 2002.

Quan es va fer proclamar president per un consell constitucional que havia anul·lat 600.000 vots emesos al nord del país –la regió d'origen de la majoria d'exrebels i del candidat Ouattara– el bàndol de Gbagbo sabia que tornaria a abocar el país a un conflicte armat. L'ajornament de les eleccions presidencials de 2010 hauria pogut evitar un conflicte armat postelectoral? Mai no es podrà saber, malgrat que si es coneix la psicologia dels actors i la dimensió passional de les rivalitats polítiques ivorianes, la resposta haurà de ser negativa. Tanmateix, anticipant millor les formes i els llocs de les pitjors violències, hagués estat possible limitar el cost humà de la confrontació.