Per la Pau / Peace in Progress

Sophie da Camara

El Consell de Seguretat de l'ONU va establir l'Operació de les Nacions Unides a la Costa d'Ivori (ONUCI) l'abril del 2004 en determinar que el país constituïa una amenaça per la pau i la seguretat internacionals. Des d'aleshores, el seu mandat s'ha anat ampliant en diverses ocasions, sobretot per la crisi política desencadenada després de les eleccions presidencials del 2010, amb l'objectiu de donar suport a les autoritats locals i contribuir a la construcció de la pau. Un dels puntals de la missió és la divisió de Desarmament, Desmobilització i Reintegració d'excombatents i de la tasca que desenvolupa en parlem amb la seva directora, Sophie da Camara.

En què consisteix la feina de la missió de desarmament, desmobilització i reintegració d'antics combatents (DDR) que vostè dirigeix a la Costa d'Ivori?
Estem en una situació de postcrisi i la nostra feina és donar suport al govern en la definició de polítiques i estratègies de DDR. En termes de desarmament tenim tres processos paral·lels. El desarmament de les forces armades i de tots els representants de les forces republicanes (FRCI), les milícies i els grups estrangers, el desarmament del gran estoc d'armes i, per últim, el procés de desarmament de la població civil, les comunitats locals. En aquest cas fem un programa de sensibilització amb les autoritats locals.

I en termes de desmobilització...
Aquí treballem sobre diversos grups. Primer, amb els combatents del FRCI, un grup molt important perquè és necessària una revisió de la mida de l'exèrcit i serà un procés molt lent i gradual. També treballem amb les milícies, els grups d'autodefensa i els moviments de joventut armats i. d'altra banda, amb els combatents estrangers o en territori estranger. Cal tenir en compte que a la Costa d'Ivori hi ha més de deu nacionalitats de combatents armats i hi ha també ivorians en altres països, sobretot a Ghana i a Libèria.

Com estan funcionant aquestes operacions?
Fins ara ens hem concentrat en dues prioritats: la recollida d'armes, perquè hi havia una gran circulació d'armes lleugeres sobretot a Abidjan, i la negociació directa amb grups armats il·legals. Amb l'acord del govern – no fem cap actuació sense autorització governamental-, des del juny hem negociat amb alguns grups i els hem desarmat amb una o dues operacions al mes a tot el territori. Per a la negociació i el desarmament, nosaltres definim molt clarament de quantes armes disposen i registrem els combatents per anar avançant una mica i ajudar-los en el procés de reinserció econòmica i social.

La divisió del país influeix en la vostra feina?
Sí, òbviament, perquè hi ha grups que encara es neguen a discutir amb nosaltres - encara que Nacions Unides, com a força imparcial, genera més confiança-, o altres que estan llestos per negociar però no per desarmar-se. I també hi ha la pressió per les eleccions. Com més s'apropin les eleccions menys confiança tindrem i cada vegada veurem més com la gent s'agafa a les armes per si de cas. El moment de les eleccions és un moment que tothom veu arribar amb molta por i desconfiança. El que està clar és que a mesura que ens acostem a les eleccions, menys entregues d'armes tindrem.

Teniu dades del nombre d'armes recollides i de combatents desmobilitzats?
Hem registrat uns 1.300 combatents desmobilitzats, la majoria membres de milícies i grups d'autodefensa. I en termes d'armes, n'hi ha unes 2.700 de recollides després del conflicte i 12.000 municions, granades incloses.

Els programes de DDR van lligats, també, a una reforma del sector de la seguretat (RSS). En quin punt està la reestructuració de les forces armades?
El procés de reforma és molt lent. Nosaltres estem donant suport al govern perquè desenvolupi una política nacional de defensa i seguretat i perquè creï una institució que se n'encarregui. D'aquesta manera tindrem una direcció clara de com coordinar la part militar (de defensa i de seguretat) i la civil (la justícia, les presons, la duana...). Això pot durar anys. A Burundi, per exemple, la reforma de la policia va durar 15 anys. Són processos que desperten desconfiança en les forces de seguretat, armades, i per això cal fer-los amb molta calma i molta participació perquè sinó el risc de desestabilitzar el país és molt gran.

L'Operació de Nacions Unides a la Costa d'Ivori es va posar en marxa el 2004 amb l'objectiu de facilitar el compliment dels acords de pau. Després de les darreres eleccions i la crisi política que es va desencadenar, l'ONUCI ha continuat sobre el terreny. Fins quan preveuen treballar-hi?
Nosaltres tenim un mandat del Consell de Seguretat fins al juny del 2012. Fins a l'últim dia de la missió, que no sabem quan serà, treballarem en els processos de DDR i RSS.

Com estan contribuint aquests programes a la construcció de la pau?
Aquests programes són una de les bases per protegir el procés de pau. Amb el treball de cohesió social dins de les forces armades i de la construcció d'un control civil estem contribuint de manera molt completa en el procés de pau. En el cas del DDR, òbviament la recollida d'armes no és suficient per garantir la pau perquè les armes circulen fàcilment. En tot cas, sí que serveix per donar exemple a les comunitats, és un missatge molt fort en termes simbòlics, de cohesió. La garantia de pau del DDR és la reintegració duradora dels combatents a la vida civil i això no és part del mandat d'ONUCI, sinó de totes les agències de l'ONU en aquest país, en particular el PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament).

Quines són les principals amenaces per a la consolidació de la pau en aquests moments?
En primer lloc, la inestabilitat dels països veïns. La situació és complicada a Libèria, Guinea Bissau, Guinea Conakry i Nigèria, i el primer repte de la Costa d'Ivori és mantenir el procés de pau en una àrea regional particularment difícil. La segona cosa és la reconciliació nacional i de l'estat de dret després de 12 anys de falta de democràcia, de falta de justícia i cohesió social, d'agreujament de les diferències ètniques en un país que mai no havia tingut problemes ètnics. El repte és sobreviure als anys de l'expresident Gbagbo.