Per la Pau / Peace in Progress

Ahmed Eid

El caràcter pacífic de les nostres activitats va ser el secret per fer caure Mubàrak. En realitat, la paraula pacifisme no era una mera denominació que apliquéssim a les nostres activitats, sinó que creàvem i pensàvem sovint en les maneres i el mitjans de posar de manifest l'abast del "pacifisme" d'allò que fèiem. Això era així, bàsicament, no perquè tinguéssim por de la llei, perquè de tota manera el règim dictatorial considerava la simple publicació d'un article en contra seu com un acte il·legal. En realitat, la causa era la nostra percepció que, dia rere dia, el pacifisme de les nostres activitats atrauria amplis sectors de ciutadans a les nostres files. Tot això no va començar el 25 de febrer, sinó molts anys abans. El punt culminant va ser el mes de desembre de 2004, quan en la vida política egípcia va aparèixer el primer moviment que exigia la retirada de Mubàrak. Va ser el "moviment egipci pel canvi", conegut com Kifaya 'prou', que va reivindicar el lema "No a la pròrroga, no a l'hereditat", és a dir, no a la pròrroga del mandat del president anterior, Mubàrak, en concret perquè estàvem a les portes de les eleccions presidencials de finals del 2005, i no als plans que pretenien fer heretar el govern al seu fill. El moviment va causar una gran agitació política en la societat, i es van organitzar una sèrie de manifestacions pacífiques i aturades de protesta en diferents indrets. Malgrat que l'efectivitat del moviment va minvar una mica, l'agitació política es va anar eixamplant, i van aparèixer altres moviments de protesta, alguns de caràcter legislatiu, interessats en els drets humans i laborals, entre els quals hi havia el moviment dels joves del 6 d'abril, que va néixer l'any 2008, quan els treballadors d'una fàbrica de la ciutat d'El Mahalla El-Kubra, a la regió d'El Gharbia, van anunciar una vaga de protesta per la seva situació material i les seves condicions de vida. Aleshores un noi i una noia van començar una crida a la solidaritat amb els treballadors de la fàbrica i van aconseguir que la vaga no es limités a la fàbrica, sinó que es convertís en una vaga general a tot el país. Van crear un grup a Facebook per difondre les seves idees, al qual es van adherir uns 70.000 membres. El dia 6 d'abril, la ciutat d'El Mahalla, en la qual es troba la fàbrica, va patir una salvatge repressió per part de les forces de policia a causa d'aquelles manifestacions que s'havien encès per la ciutat, i al Caire van ser detinguts un cert nombre d'activistes polítics, entre els quals hi havia Ahmed Mahir i Israa Abdelfattah, els quals, tan bon punt van sortir de l'arrest, van fundar el moviment de joves 6 d'abril.

L'any 2010, quan a la ciutat d'Alexandria va morir un jove anomenat Khaled Saeed a mans dels agents de la policia, només per ser sospitós, Wael Ghonim i Abderrahman Mansour van crear una pàgina de Facebook anomenada "Tots som Khaled Saeed". La pàgina va fer seva la qüestió d'aquell jove i va exigir la reobertura del procediment per aclarir les circumstàncies de la seva mort, reclamant que s'organitzessin nombroses manifestacions de solidaritat amb la família de Khaled Saeed. Un gran nombre de joves no polititzats es van unir a la pàgina, i a partir d'aquí Ghonim i Mansour van pensar en la necessitat d'organitzar aturades de protesta i manifestacions organitzades de manera que poguessin atreure aquest sector del jovent no polititzat. Aquestes activitats per atreure'ls havien de ser "pacífiques", i no havien d'implicar cap perill per als que hi participaven. Per exemple, la primera aturada de protesta que va anunciar la pàgina va consistir que els ciutadans portessin roba negra i s'aturessin en fileres ordenades a les voreres dels carrers i del passeig del Nil –la corniche– , amb la condició que hi hagués una certa distància entre les persones. Les forces de seguretat van quedar perplexes i no sabien com enfrontar-se als ciutadans que s'estaven drets al passeig al llarg de 6 km. Ghonim va reivindicar aquestes activitats sense revelar la seva identitat, i quan va veure que algunes organitzacions polítiques provocaven les forces de l'ordre amb proclames, va voler coordinar el moviment dels joves del 6 d'abril en tot allò que feia referència a la necessitat de preservar el caràcter pacífic de les activitats i mantenir el control tant com fos possible, per no donar motius d'intervenció a les forces de seguretat, i perquè els joves i els estudiants no agafessin por i no s'apartessin definitivament d'aquells moviments.

En les darreres eleccions al Parlament organitzades pel règim anterior, trucades, la pàgina "Tots som Khaled Saeed" va fer una crida als ciutadans perquè anessin a les urnes i escrivissin el nom de Khaled Saeed a la papereta. Recordo una circumstància que es va produir diverses vegades: més d'un cop es va tallar el corrent elèctric al país, i les autoritats van acusar els ciutadans, dient que el mal ús de l'energia a les cases era la causa d'aquests talls repetits. La pàgina va fer una crida als membres perquè fotografiessin i publiquessin tots els casos de malbaratament d'energia per part del Govern, indicant el lloc i el moment dels talls de corrent.

L'any 2010, els membres d'un grup d'estudi de la Universitat del Caire van obtenir una sentència judicial que ordenava expulsar la guàrdia universitària, que depenia del Ministeri de l'Interior, de dins de la Universitat, i la creació d'unitats de seguretat civil dependents del rector de la Universitat. Quan el ministre de l'Interior es va negar a executar la sentència, vam decidir organitzar activitats per exigir-ne l'execució. Vam fer una crida per manifestar-nos dintre de la Universitat a la qual ningú no va respondre, així que em vaig reunir amb un grup d'estudiants i els vaig dir: hem d'inventar, hem de crear una forma de palesar el caràcter pacífic de la nostra manifestació, per tal d'atreure els estudiants i fer que s'uneixin a nosaltres. Vam pensar a imprimir milers de targetes vermelles com les que utilitzen els àrbitres de futbol, perquè els estudiants les utilitzessin, com si fossin àrbitres, davant dels oficials del Ministeri de l'Interior que hi havia a la Universitat. La idea va tenir un èxit sense precedents. Els estudiants només havien d'aixecar una targeta vermella cada vegada que es trobaven amb un agent, sense parlar-hi. L'endemà, els titulars dels diaris deien: les universitats egípcies treuen targeta vermella a la guàrdia universitària. Vam decidir utilitzar aquestes targetes un altre cop el 25 de gener, i ens vam adreçar als ciutadans, tot dient: tothom qui vulgui fer fora Mubàrak, que li tregui targeta vermella.

Aquests són alguns exemples de les moltes activitats que es van fer i que, a causa del seu caràcter pacífic, van afavorir que hi participessin joves de diferents classes socials.

A Egipte, des de l'any 1951, el dia 25 de gener és el dia de la policia, ja que aquest dia els oficials d'una comissaria de policia de la ciutat d'Ismailia van respondre a un intent d'assalt de la comissaria per part de les forces d'ocupació britàniques. L'any 2009, la relació entre el Ministeri de l'Interior i els ciutadans va arribar al mateix punt, i un ampli sector de les elits polítiques i jurídiques va reivindicar la necessitat de revisar de nou les polítiques del Ministeri de l'Interior i la necessitat de respectar els drets humans. El president Mubàrak va sorprendre tothom i va declarar la festa de la policia com a dia de festa oficial per a tot el país, la qual cosa es va considerar com una recompensa de Mubàrak a la policia i com un major suport davant de les crítiques legítimes contra les seves pràctiques. Aleshores, el moviment dels joves del 6 d'abril va decidir transformar la celebració en un dia per fer un seguiment de les il·legalitats comeses per la policia al llarg de l'any, i van començar a distribuir fotografies de la policia implicada en accions il·legals i tortures als ciutadans. A mitjan desembre del 2011, ens preparàvem per al dia de la policia del 25 de gener de 2011, i vam decidir manifestar-nos en les zones populars allunyades del centre de la capital i organitzar-hi marxes fins a les seus del Ministeri de l'Interior, per tal d'exigir la dimissió del ministre. L'èxit de la revolució a Tunis va ser un factor d'esperança per als ciutadans d'Egipte.

Tots els grups polítics van estar d'acord a no fer cap reivindicació partidista i desitjaven que les marxes populars reclamessin qüestions socials que afectessin els ciutadans. Quan vam marxar pels carrers cridàvem als ciutadans a casa seva: "Baixeu de les vostres cases, marxem per portar els vostres drets." La nostra intenció era de no tallar els carrers i deixar lloc per al trànsit perquè ningú en sortís perjudicat i no es convertís en un adversari, o com a mínim perquè no s'oposés als nostres objectius i respectés el nostre dret a manifestar-nos pacíficament. Això era el que havíem acordat, i així ho vam fer. Alguns hi van estar en contra, però dins dels límits de les nostres forces i de la nostra capacitat, desitjàvem respectar-ho, i fins i tot quan ens trobàvem camions de transport de l'exèrcit, que depenien del Ministeri de l'Interior i que no s'enfrontaven a nosaltres, els aplaudíem.

Al cor de la plaça Tahrir, l'art va tenir un paper molt important per fer arribar el nostre missatge, perquè un grup d'homes van formar un racó per a les caricatures, anunciant que acceptaven tot tipus de treballs artístics. Moltes d'aquestes obres es reien de les consignes que llençaven els cossos de seguretat i feien riure la gent. Un grup de músics cantaven cants revolucionaris i d'altres es reien del règim. Així fins que vam aconseguir fer caure Mubàrak.