Per la Pau / Peace in Progress

Plaça Tahrir. El Caire. Foto: Maria Fanlo

El primer número de l'any de Per la Pau el dediquem, com a tema monogràfic, a un tema vinculat amb la noviolència i la desobediència civil. Aquest any l'elecció estava cantada: els missatges i veus de les places públiques i el seu lligam amb les pràctiques noviolentes.

L'any 2011 fou, com sintetitzà bé la portada resum de Time, l'any dels manifestants, de les persones que protestaren, l'any en què arreu (països àrabs, Rússia, Índia, Espanya, Europa, Estats Units…) s'ompliren les places per demanar, amb veus plurals i de múltiples formes, democràcia, llibertat, dignitat, fi de la corrupció, transparència, participació en la presa de decisions. Les demandes concretes sobre la democràcia, la llibertat, la dignitat variaren en funció del context, del país i dels actors, però, hom observà, des de l'estudi dels moviments socials (Sidney Tarrow, per exemple) i des de la crònica periodística, alguns trets comuns. En comentar les primeres manifestacions, molts parlaren de primavera (tot recordant Praga, 1968), altres, amb més encert, de la revolta dels pobles, al·ludint als moviments quasi espontanis sorgits arreu d' Europa l'any 1848 demanant canvis de règim. En el cas concret del món àrab, ha guanyat presència la proposta de Jean Pierre Filiu, parlar de "revolució àrab", atès que el que s'endegà a Tunísia l'any 2010 és un procés llarg de canvi social, que capgirarà les societats i els sistemes polítics del Magrib i del Mashrek, un procés que durarà anys. I, que, naturalment, tindrà giragonses, retrocessos, derrotes, contradiccions i sorpreses.

En tot cas, algunes coses han quedat clares: els àrabs no són l'excepció, i exigeixen com tothom llibertat i democràcia; no son només persones de religió musulmana, cal mirar-los com el que han mostrat ser, persones que es rebel·len en defensa dels seus drets. I si ampliem la mirada a la resta de veus que se sentiren a totes les àgores del món, veiem el poder de la gent, la força de les persones. En tot cas, allò realment important és que arreu se sentiren veus poderoses, a les places públiques, demanant canvis, mostrant la força de la gent, el poder de les persones. Un poder que, com mostren els articles del nostre monogràfic, s'articula entorn a la retirada del consentiment als governant, en dir prou (el cèlebre kifaya dels egipcis cridat des de l'any 2004). Fa segles, Étienne de la Boétie, també ell poc més que un adolescent, havia mostrat el camí, en iniciar el Discurs de la servitud voluntària així: "Només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen..." A partir d'ell, sabem que les relacions de dominació i servitud no es basen únicament en la coerció i en l'abús de la força; depenen també del nostre consentiment. Altrament dit, almenys parcialment, la servitud dels pobles és voluntària. I si és voluntària, l'acció col·lectiva pot acabar amb la servitud i fer caure el tirà fent sentir la veu, mostrant les contradiccions, ridiculitzant el governant, erosionant la base de legitimació del seu poder. Per això resultà tant útil el llibre de Gene Sharp, De la dictadura a la democràcia (vegeu per a Saber-ne més), que explica justament, basant-se en l'estudi clàssic dels anys setanta, les formes d'acció política noviolenta al llarg de la història.

Hem parlat de trets comuns. Em limitaré a senyalar-ne cinc. Primer, gran part de les revoltes foren pacífiques, és a dir, sense violència, no violentes, en el sentit literal del terme. Segon, s'optà per tàctiques i estratègies de desobediència civil, de retirada del consentiment, pacífiques i amb dos components que es reforçaven mútuament i tenien impacte multiplicador: eren escalables (efecte semblant al d'una bola de neu que comença a rodolar i es va fent gran; contra més gent segueix una proposta, una consigna, més s'engrandeix la protesta i més seguidors atrau); eren imaginatives i corrosives, emprant el poder deslegitimador de l'humor i del sarcasme¹. Tercer, mostraren el poder dels joves, els grans perdedors de les crisis econòmiques i de les tiranies, un poder que multiplicà la indignació derivada de la falta d'oportunitats malgrat la seva educació i formació. Quart, posà de manifest que les xarxes socials i les noves eines de comunicació, el que en anglès diuen amb expressió encertada "social media", funcionen, fan feina, en tenir un efecte de multiplicació i amplificació de les veus. I cinquè, que, contra el que alguns teòrics havien dit, moviments socials i revoltes sense lideratges clars, sense grans partits polítics al darrera, a vegades poden tenir èxits, almenys parcials.

Per tant, més enllà dels resultats concrets, a curt termini, de les revoltes a les places públiques, una cosa ha quedat clara: el poder de les persones, la capacitat de gestionar conflictes sense recórrer a la violència. No sempre és fàcil, no sempre té èxit, però les veus i missatges de les places ens mostren amb claredat, un cop més, que els nostres clàssics tenien raó. La força de la resistència no armada i de l'acció noviolenta depèn de combinar el poder del refús, de la retirada del consentiment, i del nou poder (apoderament) que dóna el fet d' actuar plegats.