Tribuna
Líbia després de Gaddafi
Bichara Khader
Després de la fugida de Ben Ali de Tunísia i de la dimissió forçada del president egipci Mubàrak, la caiguda del règim libi pren un gir abjecte perquè Gaddafi cau ferit i és finalment executat. Els libis s'han alegrat d'aquest final tràgic d'un tirà llunàtic, capritxós i megalòman. Jo, en canvi, hauria preferit que fos capturat i conduït davant els tribunals de justícia del seu país per retre compte de la seva calamitosa gestió d'un país ric en homes i recursos, per aixecar el secret sobre els capitals libis dipositats a l'estranger i per revelar, finalment, molts secrets bastant comprometedors per a alguns dirigents occidentals, sobretot per a aquells que s'han presentat com els models de la legalitat internacional i els justiciers militaritzats.
El Consell Nacional de la transició ha heretat un país destrossat pels atacs aeris i els bombardejos salvatges, una economia debilitada pel clientelisme i la depredació, i una societat desestructurada per les divisions tribals i regionals. Sobretot, ha rebut com a llegat un Estat fet miques, sense institucions eficaces, sense justícia independent, sense partits polítics, ni sindicats, ni organitzacions professionals. Ja que Gaddafi, en els seus deliris de grandesa, va modelar una Líbia a la seva mida, que es va convertir en la «Jamahiriya», amb comitès populars consagrats al culte del cap, el Llibre Verd del qual va ser lectura obligatòria a totes les escoles i la bíblia de tot un país. Pitjor encara, el propi país es va convertir en un feu familiar els recursos del qual eren acaparats pel cap i els seus hereus biològics preparats per succeir-lo.
A diferència dels tunisians o dels egipcis que han de canviar el règim, el govern provisional libi ha de reconstruir un país devastat, desnaturalitzat i empobrit. En última instància és un avantatge: és millor construir un edifici nou que haver de restaurar un habitatge vell. No obstant això, la tasca és titànica.
El govern provisional ha de posar en marxa institucions capaces de superar les divisions tribals i regionals i ha de vetllar per mantenir certs equilibris necessaris, encara que sense favoritismes. La reconciliació nacional no ha de posar obstacles a la justícia transicional. Per reconstruir un país sobre bases noves, l'oblit i el perdó són indispensables. Les milícies han de ser desarmades. El nou exèrcit i el nou cos de policia han d'estar compostos majoritàriament per joves. La posada en marxa dels serveis públics exigeix ??una experiència a la qual pot contribuir la comunitat internacional. Tanmateix, allò més important és la reconstrucció d'una cultura ciutadana.
La construcció d'un país amb institucions que funcionin exigirà temps. Però cal evitar que s'estengui el desencís entre els libis i cal donar resposta a la impaciència dels joves. És per això perquè és tan important la ràpida celebració de comicis per elegir una assemblea constituent. El govern provisional ha de durar com menys millor: seria un mal senyal.
Són molts els perills amb que es toparà la Líbia del demà: el retorn dels dimonis del regionalisme i del tribalisme, la incapacitat del nou exèrcit i del nou cos de policia per assegurar les fronteres exteriors i garantir l'estabilitat interna, la competició entre milícies, la tornada a pràctiques clientelistes, el repartiment desigual de les riqueses petrolieres, les divergències respecte a la naturalesa mateixa de l'Estat (centralitzat, descentralitzat) o del model parlamentari (presidencial?, parlamentari?, mixt?).
Líbia és un país sunnita conservador i no hi ha escissions entre sunnites i xiïtes. En les pròximes eleccions, els islamistes pragmàtics obtindran un bon resultat, com als països veïns. En canvi, els islamistes radicals seran molt minoritaris. El país no té conflictes importants amb els veïns, però les fronteres del sud són poroses. Líbia ha de dotar-se de mitjans de vigilància sofisticats, però no forçosament d'un exèrcit equipat amb armament molt pesant.
Són molts els reptes als quals s'enfronta Líbia, però el territori és molt extens (tres vegades més gran que França) i conté importants reserves petrolíferes. El país gaudeix del privilegi de posseir més de 1.200 quilòmetres de costes i nombroses restes d'antigues civilitzacions que poden transformar-lo ràpidament en una destinació turística de primer ordre. En resum, és un país al qual no li falten ni voluntat ni recursos. Allò que encara no té és una democràcia consolidada. D'això depèn el futur de Líbia.