Tribuna
Una memòria inclusiva en el cas basc
Carlos Martín Beristain
En el cas del País Basc, els debats i les experiències sobre la construcció d'una memòria de les víctimes creuen les discussions polítiques i els espais socials. En els darrers anys ha tingut lloc un procés de reconeixement, per part de les institucions i de diversos sectors socials, de les víctimes de la violència d'ETA, que havien tingut una manca de suport social. Tanmateix, el reconeixement d'altres víctimes de grups de l'extrema dreta o agents de l'Estat ha estat sempre postergat, al·legant que encara no era l'hora o que seria utilitzat perquè alguns igualessin l'Estat amb ETA, manipulessin el dolor o no respectessin les víctimes. D'altra banda, ajuntaments i institucions han realitzat nombrosos actes de reconeixement local, en especial des del 2005 fins a l'actualitat; aquest és un fet que mostra una evolució positiva en el clima social.
En aquests contextos, també s'han fet evidents les dificultats de superar els conflictes per la representació i la memòria de les víctimes de diferents causants (ETA, GAL, agents de l'Estat), i el risc d'utilització política de les esmentades memòries. No obstant això, en els darrers temps s'estan fent intents d'obrir un espai per a una memòria inclusiva, per mitjà de diversos informes encarregats pel Parlament basc i d'iniciatives parlamentàries que encara estan per desenvolupar.
Una memòria inclusiva seria aquella en la qual es recullen i es reconeixen les diferents violacions de drets humans i una crítica moral d'aquestes violacions, mostrant un respecte pel dolor i la dignitat de les víctimes causades per diferents perpetradors. Perquè això sigui possible cal separar el reconeixement de les víctimes de la discussió dels processos de victimització. És a dir, les víctimes han de tenir el mateix dret a la veritat, a la justícia o a la reparació, independentment de quins van ser els autors de les violacions dels drets, sense que per a això s'hagi d'entrar en valoracions polítiques sobre la justificació del dolor o dels responsables.
Una memòria inclusiva es fonamenta en una base comuna de respecte als drets humans més enllà de les diferències polítiques. Per a això cal empatia i creuar les fronteres de la solidaritat. Superar memòries defensives de la pròpia identitat, dels qui han vist o reconegut el dolor de les víctimes que senten properes, mentre han negat el d'altres o l'han justificat amb arguments polítics o valoracions despectives. Tot això afecta la societat basca i espanyola en general. No obstant això, a més de conflictes per la memòria, també s'han produït experiències positives de trobada entre víctimes de diferent signe. Això mostra el sentit d'empatia entre persones que han patit fets o situacions similars que inclouen el dolor i la marginació, l'atac a la seva dignitat o a la impunitat, però també una capacitat de solidaritat per damunt de les diferències polítiques.
Des del punt de vista de la superació de les fractures produïdes per la violència, una memòria inclusiva pot ser una eina important, tot i que pot tenir diferents manifestacions i/o graus de compromís. Es pot produir amb l'acceptació plural de les diferents víctimes i el seu dret a un reconeixement i a la memòria. O com a actes de reconeixement mutu entre víctimes de diferents "costats" o sensibilitats polítiques. En altres casos pot ser part d'una expressió simbòlica compartida. Tot són possibles manifestacions d'un procés que encara està per fer. I els processos no es poden forçar, però calen espais que facilitin aquests passos i persones que siguin capaces de fer-los. Durant molts anys la resposta dominant davant d'aquestes iniciatives i possibilitats de trobada ha estat: encara no és hora. Però, com aquesta clarividència de les paraules de Casaldàliga, "Es tarde, pero es todo el tiempo que tenemos a mano para hacer el futuro, es tarde, pero es amanecer si insistimos un poco".1 I el temps per a aquesta memòria ja és ací. Una memòria que no s'adreci solament a saldar un deute, sinó a la seva contribució a la reconstrucció de la convivència.
1. Pere Casaldàliga, El tiempo y la espera, Santander, Editorial Sal Terrae, 1986. Tornar