En profunditat
Veus i mirades
Foto: Olmo Calvo
En aquest text hem recollit les veus de dues dones i dos homes que han viscut en primera persona els esdeveniments en algunes de les ciutats on les places s'han convertit per un temps en espai de protesta, de trobada i de diàleg enviant un missatge que demana ser escoltat. A Barcelona, Martí Olivella, objector al servei militar obligatori durant els anys setanta del segle xx i amb un llarg recorregut de compromís amb la noviolència, que actualment és director de l'entitat d'innovació social NOVA; a Milà (i Roma) Barbara di Tommaso, vinculada als moviments socials des de principis dels anys vuitanta, activa en l'àmbit social com a educadora i formadora; a Brussel·les i a diverses ciutats de Califòrnia, Elisabetta Cangelosi, jove activista dels moviments "altermundialistes" pel desarmament, la noviolència, l'economia alternativa, etc., que fa recerca sobre el dret a l'aigua com a bé comú; a Cagliari, Enrico Euli, filòsof i activista noviolent, organitzador de les primeres accions noviolentes a Comiso (Sicília) a principis dels vuitanta i exponent dels més incisius en l'àmbit de la reflexió i formació noviolenta.
Què destacaries dels moviments que han pres les places al llarg de l'any 2011? Quin paper creus que hi ha tingut la pràctica de la noviolència?
Martí Olivella: El 15M és un moviment espontani que expressa la indignació d'una immensa part de la ciutadania contra el fet que el sistema polític nacional hagi quedat sotmès pel sistema financer global. Els parlaments ja no poden representar els pobles; perden legitimitat perquè ja no tenen competències sobre els temes clau. Una de les forces d'aquest moviment ha estat que, des de l'inici, s'ha declarat pacífic i ha rebutjat, com a provocació, qualsevol violència. Durant un mes ha estat capaç d'evitar, amb més intuïció que formació o experiència, i generant l'admiració de tothom, qualsevol acte violent, ni tan sols per respondre a la violència gratuïta i extrema de la policia promoguda pel conseller Puig el dia 27 de maig a Barcelona.
Barbara di Tommaso: Una vegada més, em crida l'atenció la bellesa de la diversitat (gèneres, generacions, ètnies, estils, gustos musicals, trajectòries, eslògans...): els que surten al carrer són desenes de milers de persones no resignades, i fem camí junts per dir que així no es pot seguir. És veritat que el moviment és poc organitzat, i en certa mesura és bo que sigui així. Perquè el capital social que representa ha de ser poblat de jubilats, dones, nens petits, discapacitats en cadira de rodes, senyores amb el carro de la compra. Cadascú amb el seu cartell o pancarta o símbol, en una autorepresentació col·lectiva única. Aquesta ciutadania activa i difosa s'organitza cas per cas, al voltant d'objectius concrets, i no desapareix, encara que ho sembli, perquè torna a treballar als barris, a les escoles, als espais de participació... I aquest cop amb la consciència que representem el 90% dels humans. És una oportunitat i alhora una gran responsabilitat ser majoria en el planeta!
Elisabetta Cangelosi: Tant a Europa com als Estats Units, independentment del grau de consciència i de coneixement pràctic, és un fet que la "noviolència", o si més no la "no violència", ha estat un tret comú, difós i compartit; i això tant a l'hora de prendre o mantenir la presència a places i carrers, com pel que fa a la metodologia de l'assemblea i dels processos deliberatius. Ha estat el primer cop que he tingut ocasió de participar en assemblees "facilitades" en el sentit més estricte del terme, fora d'un entorn declaradament "noviolent", en sentit fort. En el cas de la facilitació, es tracta d'una opció conscient; en altres casos, no és fàcil dir fins a quin punt l'orientació genèricament noviolenta de certes metodologies es pot considerar deliberada; tanmateix, els resultats són mereixedors d'interès i atenció, especialment des de la pràctica dels moviments socials.
Enrico Euli: A mi tot plegat se m'ha presentat com una tercera finestra d'oportunitat –després de la primera l'any 1989 amb la Perestroika, la caiguda del mur de Berlín i els esdeveniments de la plaça Tian'anmen, i la segona de l'any 2001 amb el G8 a Gènova i l'11 de setembre, ambdues oportunitats perdudes–, potser l'última per a la meva generació: la primavera àrab i nord-africana, la catàstrofe economicofinancera a Occident, el retorn dels conflictes entre pobres i rics, exclosos i integrats, joves i adults/gent gran... Penso que el sistema mai no ha estat tan feble, independentment de nosaltres, ni el risc d'una implosió catastròfica tan proper. Per això l'ús de la violència es torna cada cop més explícit. És clar, la renúncia a la violència pot tenir algun efecte dissuasori (encara que no sempre, com veiem a Síria o Israel), però el punt és que la seva incidència, a l'hora de canviar la situació, és mínima.
Cap on et sembla que van les coses? Què ens demanen aquests temps?
Elisabetta Cangelosi: A Brussel·les, igual que a l'East Bay, al costat de persones actives de fa temps en el terreny polític i social, podíem veure un alt percentatge d'homes i dones que simplement tenien la necessitat d'expressar el seu desacord amb les condicions actuals en què es troba el món. Aquesta és una diferència important respecte els moviments anteriors i al mateix temps un punt de força en aquesta nova re-acció a les injustícies i a les disfuncionalitats del sistema. Adonar-se que, amb un oceà pel mig, hi ha realitats comparables que s'estructuren i es gestionen en formes tan semblants, fa que et sentis "a casa" i et deixa la sensació que alguna llavor s'està difonent amb una dinàmica autònoma, gairebé sense una consciència exacta del "com".
Martí Olivella: S'està generant una nova cultura política ciutadana que pren la paraula sense intermediaris polítics, que es connecta directament sense el filtre dels mitjans de comunicació manipuladors, que no sols parla sinó que delibera i decideix, que no sols es manifesta en contra sinó que elabora i practica propostes, que ocupa l'espai públic per fer-lo del poble i no per fer-hi espectacle. El pas del temps ens pot fer madurar o ens pot fer decaure. Potser cal concretar algun objectiu assolible i mantenir-se fins a aconseguir-lo. Potser cal posar a punt eines a la xarxa que ens permetin donar continuïtat i connectar assemblees i ciutadans més enllà dels límits de l'espai i del temps.
Barbara di Tommaso: "El capitalisme ha capitulat", deia un cartell a la manifestació de Roma... Sí, el sistema ha entrat en una crisi irreversible per excés de voracitat, però ara la pregunta és: què ens imaginem, què podem crear per al després? Es podria tornar a començar amb els béns comuns, com suggereixen Zizeck i els comitès per a la defensa de l'aigua (i altres experiències semblants, en moltes microrealitats socials i polítiques d'àmbit local, nacional, mundial); és una perspectiva que m'estimula i que m'agradaria aprofundir i practicar, però qui s'hi apunta? Caldria inventar, pensar, proposar, intentar-ho; necessitem intel·ligència, i no tenir por d'un món nou que realment no podem saber ni imaginar com serà. Per això ens hem de preguntar com voldríem que fos. I a partir d'aquí dialogar amb altres ciutadans i moviments i trobar acords sobre objectius que cal perseguir amb coherència i tossuderia.
Enrico Euli: Davant del que està passant, crec que realment ha arribat el moment de provar de no col·laborar i de desobeir de forma massiva. Es tracta, fins i tot, d'estar quiets, d'exercir activament la passivitat, de buidar la petxina. Si no fem aquest salt, ens quedarem necessàriament sotmesos a les amenaces i al xantatge del "sistema", el qual —malgrat les nostres protestes i demandes— no ens considerarà creïbles —jo diria que amb raó—, no s'avindrà a negociar amb nosaltres i, al cap de poc, ni tan sols farà veure que ens escolta. Per això ens hem de preguntar si som capaços de tocar els veritables interessos dels nostres adversaris (diner i consens/poder), i sobretot si estem disposats a perdre-hi alguna cosa, si som autèntics i estem a l'altura del conflicte en joc. O bé la noviolència és "un equivalent moral de la guerra" o, simplement, no és.