Per la Pau / Peace in Progress

Imatge: armscontrol

Sovint es diu, amb to despectiu o condescendent, que les persones i grups que - des de l'acadèmia, les institucions o els moviments socials- , malden per construir la pau són utòpics. I certament, ho som, però en un sentit precís: sovint busquem allò que encara no existeix plenament a cap lloc (com expressa l'etimologia del mot), però mai no som quimèrics, cercadors de l'impossible. Allò que es busca és possible i probable, amb graus de probabilitat diferent. Altres cops es diu que les campanyes i demandes d'aquestes persones i grups són radicals, amb alguna connotació de retret. I, sí, som radicals, però en un sentit diferent i precís del terme: som radicals perquè volem anar, en l'anàlisi i en la intervenció a les arrels de les coses. Altrament dit, no es podem conformar, com fan els metges, a tractar únicament els símptomes, allò urgent, cal estudiar i tractar les raons de fons, l'etiologia. Com va dir molt agudament John Paul Lederach tot debatent amb William Zartman sobre si es pot negociar o no per resoldre un conflicte abans que les condicions siguin madures per a l'èxit, mai no hi haurà res que recollir als camps si prèviament no els prepares, els conrees i hi poses llavors. Investigar i actuar per la raó implica doncs ser radicals, anar a les arrels.

I ara ens toca ser radicals, com ens recorda el monogràfic de la revista, dedicat a les negociacions finals sobre el futur tractat per regular el comerç d'armes. No té cap sentit que alguns estadistes s'indignin perquè, en plena guerra civil, Rússia vengui armes al govern sirià, o pel fet que diversos països les facilitin –com ja van fer a Líbia, en aquest cas incomplint els mandats del Consell de Seguretat- a les forces rebels. Està bé indignar-se, però aleshores busca les causes profundes, les raons per les quals arriben armes a Síria. Si anem a les arrels, els fets parlen per si sols. Primer, els principals venedors d'armes són des de fa dècades els cinc membres permanents del Consell de Seguretat, un exemple tan dolent per a unes relacions internacionals pacífiques com que tots ells siguin potències nuclears. Segon, perquè fins ara no han volgut acceptar el diagnòstic, irrefutable, que si produeixes armes per vendre, les acabes venent, i que, tot i l'acord de respectar alguns codis de conducta voluntaris o normes de vinculació feble per no subministrar armes a països en conflicte armat o que violen drets humans fonamentals, la temptació de vendre quan justament més demanda hi ha (és a dir, en ple conflicte armat) és quasi irresistible. Tercer, com a resum, sense normes estrictes i mecanismes de seguiment i compliment i en base a les raons econòmiques, les armes es vendran, es compraran (o es regalaran) i s'usaran.

D'aquí la importància de demanar a les grans potències, als membres permanents, que a Nova York al llarg del mes de juliol, i en general, a tots els estats, que estiguin a l'alçada de les circumstàncies, que siguin radicals, que vagin a les arrels. Necessitem una regulació clara i precisa del comerç d'armes, dels supòsits en què hom les prohibeix i/o restringeix, amb mecanismes de control i seguiment ben pensats i eficients, de diversos tipus i en diversos moments. Altrament, el negoci de les armes continuarà impulsant morts, ferits, danys col·laterals, conflictes armes i violacions de drets humans, així com dificultant el desenvolupament i la construcció de la pau. Recordem-los-hi el lema de la Il·lustració que tant li agradava a Kant, "sapereaude", atreviu-vos-en!