Per la Pau / Peace in Progress

Pablo Aguiar

La situació a Síria és insostenible. Aquesta seria una primera impressió després de llegir els diaris de les darreres setmanes. Però el cert és que les notícies que arriben del país són preocupants des de fa temps (l'estat d'emergència al país ha estat vigent durant prop de 50 anys) i molt preocupants des de març de l'any passat. A Síria, un més dels països que al 2011 van donar lloc a l'anomenada primavera àrab, es van iniciar unes protestes que immediatament van ser qualificades pel govern de Bashar al-Assad com a part d'una "insurrecció armada liderada per extremistes religiosos". Els grups pacífics demandants de democratització, arrel de la violència exercida contra ells, han anat configurant una oposició que en alguns casos s'ha transformat en una força violenta i que ha derivat en una situació d'enfrontament bèl·lic civil.

Síria és un país que porta cinquanta anys amb un sistema autoritari i un règim de burocràcia centralitzada que integra als serveis de seguretat. Tot el règim està sota control directe del president i del seu cercle més íntim. Qualsevol tipus d'oposició o discrepància interna ha estat eliminada i, per tant, el dictador no gaudeix d'una visió acurada de la realitat, afavorint decisions errònies.

Des del punt de vista internacional la gestió de la crisis ha estat entre lenta i estèril. El passat mes d'abril Xavier Pons repassava les actuacions dutes a terme fins aquell moment per les Nacions Unides. Com assenyala Pons, les Nacions Unides no són ni més ni menys que la voluntat dels seus estats membres, molt especialment la d'aquells que tenen més poder i, en concret, els qui tenen el dret de vet al sí del Consell de Seguretat. Així, ens trobem amb una Unió Europea paralitzada pels seus problemes econòmics interns i uns EUA que no deixen de mirar de reüll les properes eleccions presidencials del novembre. Però sobretot Rússia i Xina, que estan fent el possible per limitar les accions contra Síria. Les raons esgrimides són diverses: el clàssic argument de no interferir en assumptes interns o l'excusa de qualificar l'oposició com a terrorista extremista. A més, el recent antecedent de Líbia no és gens positiu. El Consell de Seguretat va aprovar una resolució que bona part dels seus membres la interpretava de manera diferent i, amb una execució molt criticada, no sense falta de raó, precisament per Rússia i Xina. Per últim, cal recordar que tots dos han estat els subministradors d'armes més importants de Bashar al-Assad, arribant Rússia alguns anys a vendre més del 90% de l'armament comprat pel país.

Pel que fa a la societat civil, les notícies de Síria en els darrers dies son esfereïdores. S'estan produint autèntiques matances de civils: el 25 de maig 108 morts a Al-Haula, 49 dels quals eren nens, el 6 de juny 78 víctimes més a Madrat al-Qubair... Aquestes accions han estat orfes d'autoria, cap bàndol ha gosat reivindicar-les com a pròpies, però hi ha elements per sospitar la participació de forces provinents del govern o de la milícia shabbiha, properes al règim d'Al Assad. El cert és que des de l'inici de les protestes s'ha produït un alt nombre de víctimes mortals, creixent en els darrers mesos. L'opacitat del règim no permet fer unes estimacions acurades però la forquilla es situa entre els 6.000 admesos per les fonts oficials i els més de 14.000 proclamats per part de fonts opositores.

Encara que amb retard, els darrers moviments diplomàtics semblen anar en la direcció adequada: forta pressió sobre el règim, reconeixement del Consell Nacional Siri i amenaça que la continuació de l'incompliment del pla proposat pel Kofi Annan pot comportar accions més coercitives. Tanmateix, les dificultats per arribar a una sortida pacífica de la crisi són grans. Un règim polític que pivota tan fortament sobre el cercle més íntim del dictador es veu fàcilment abocat a la disjuntiva del tot o res. I en aquest escenari és improbable que els ostentadors del poder acceptin renunciar sense oferir resistència. La situació encara resulta més complicada si hi afegim la diversitat ètnica del país, amb una majoria sunnita (75%), i la influència de les potències regionals (Aràbia Saudita i Iran) a cadascun dels bàndols enfrontats. Malauradament, l'actual context fa augurar una generalització de la violència. Perquè això no passi, els països amb més capacitat d'influència haurien de pressionar Rússia i Xina, els autèntics bastions exteriors del govern siri, per tal que abandonin el seu suport incondicional al règim.

Escenaris com el plantejat poden fer-nos creure que no hi ha res a fer. Tanmateix, hi ha accions a portar a terme, tant de caràcter conjuntural com estructural. Quant a les primeres, és difícil pensar que la pressió social sigui determinant a la política internacional, ja que les decisions les prenen els estats i més concretament les persones que representen als estats. El cert és que aquests decisors no deixen de fer un càlcul racional sobre els costos i els beneficis de les seves accions. Per tant, sense recórrer a arguments ètics, si la decisió (o la inacció a l'hora de decidir), té un cost elevat en termes de pressió social, resulta raonable pensar que els qui hagin de prendre-la ho tindran en compte. Així, tot suport o pressió cap a una solució pacífica de la crisi té el seu pes, i en aquest sentit noves formes d'activisme a partir de l'ús de les noves tecnologies (Change, Avaaz...) poden ser d'utilitat.

Quant a les accions amb un caràcter més estructural, probablement hi ha un únic tret comú a tots els conflictes bèl·lics del món: un país, o grup de països, ha assolit importants guanys mitjançant la venda d'armament a un o als diversos bàndols enfrontats. Tan de bo el futur tractat de comerç d'armes sobre el que versa el present número de la revista Peace in Progress permeti una regulació de les transferències d'armes que impedeixi que països en conflicte armat o violadors dels drets humans, rebin armament. De fet, aquests països seran probablement l'escenari del proper conflicte bèl·lic que haguem de patir al món.