En profunditat
Units per un Tractat de Comerç d'Armes efectiu
Yasmín Espinoza Goecke
Durant els 10 anys que porto treballant per Amnistia Internacional a Xile, mai hauria pensat que podria veure'm involucrada en un procés tan important com aquest. Provinc d'un continent, Amèrica Llatina, que es veu constantment afectat per la violència armada: feminicidis, crim organitzat, homicidis o tiroteigs relacionats amb el tràfic de drogues són a l'ordre del dia.
Tot i que el cas de Xile no és tan greu com el d'altres països del continent, també s'hi observa un increment en l'impacte de la violència armada; per exemple, el 2005 el nombre de persones ferides al país per aquesta causa al país va ser de 1207 i només entre gener i setembre de 2011 ja era de 1957, fet que demostra aquest increment continuat. A més,com a conseqüència de l'augment de la sensació d'inseguretat i de la desconfiança creixent en el sistema de justícia, la població està fent un gir cap a l'ús de les armes per protegir-se.
Aquesta qüestió és important no només en termes de seguretat, sinó també com un símptoma preocupant de la qualitat de la nostra democràcia i de la capacitat dels estats per complir de manera efectiva amb el seu deure de protegir els drets humans dels seus ciutadans. La manca de control sobre les armes i la proliferació de la violència armada contribueix al deteriorament de les institucions i dificulta els processos de desenvolupament de la regió.
Ja al 2004, quan era coordinadora de polítiques per a la defensa dels drets de les dones, em vaig veure confrontada a les conseqüències de la violència armada a països com Colòmbia, Guatemala o Mèxic. La primera pregunta que em vaig haver de fer era: "com podem protegir els drets humans de manera efectiva?". Tenint en compte el dret reconegut de tots els estats a protegir-se que conté la Carta de les NNUU, com podem aconseguir que els estats es comprometin a promoure un comerç d'armes responsable que a la vegada no perjudiqui el seu dret de vendre, adquirir i posseir armes? És un equilibri difícil d'aconseguir, però possible si hi ha voluntat política.
Quan vaig començar a coordinar la campanya de Control Arms a Xile i vaig començar a participar a les sessions de l'equip d'Amnistia a les NNUU, em vaig adonar de fins a quin punt aquesta feina suposaria un gran repte, però també una gran recompensa.
El repte principal amb què ens trobem és el d'arribar a un consens sobre un text legalment vinculant que deixi ben clars els estàndards principals pel que fa a la importació, exportació i transferència d'armes convencionals i que eviti que les armes acabin al mercat il·lícit; a l'establiment de sistemes d'avaluació del risc perquè els estats puguin assegurar-se que aquelles armes no acabaran fent-se servir per cometre actes de violació dels drets humans; i a la implementació de mecanismes de transparència adequats.
Pel que fa al primer punt, alguns països, entre els que se n'inclouen alguns d'Amèrica Llatina, preferirien que els criteris sobre drets humans i dret internacional humanitari fossin dèbils, basant-se en l'argument que aquests podrien no ser prou objectius i que alguns estats els podrien usar per impedir que altres estats més petits adquirissin armes. Res més lluny de la realitat. En paraules de Susan Waltz, d'Amnistia Internacional: "no es pot construir un vaixell sense timó. Si el text final no és capaç de trobar un equilibri entre les transferències legítimes d'armes i els principis que es centren en els drets humans internacionals i el dret humanitari, les transferències d'armes del futur només estaran regulades per la real-politik de les resolucions del Consell de Seguretat i una barreja de regulacions i lleis regionals i nacionals".
D'altra banda, garantir-ne una cobertura i un seguiment adequats és crucial per l'èxit del tractat. Alguns països de la regió no estan a favor d'un seguiment obligatori i inclusiu, perquè diuen que ja hi ha "massa informes" i que això podria afectar la seva sobirania nacional.
Efectivament, hi ha un gran nombre d'informes de transparència internacionals i regionals com el UNROCA i el UNPOA, tot i que molt pocs estats informen de manera anual sobre la seva activitat. El procés de recollida d'informació per un tractat legalment vinculant podria servir també per facilitar aquesta informació als instruments voluntaris de NNUU que ja existeixen. Així, els estats es podrien concentrar en com millorar l'eficàcia dels mecanismes de presentació d'informes dels seus països i superar així el cansament que suposa presentar "tants informes".
L'argument de que la sobirania dels estats podria posar-se en risc no té base real perquè, en un món marcat per la globalització i wikileaks, el secret ja no és una opció. A més, tota la informació sol·licitada contribuiria a incrementar la transparència i a millorar la confiança mútua entre els estats.
Malgrat les dificultats que hem patit durant aquest procés i el repte d'aconseguir un acord que sigui legalment vinculant i alhora un instrument efectiu de protecció dels drets humans, hem demostrat que un món diferent és possible. Contra pronòstic, ens acostem a la Conferència Diplomàtica amb l'esperança d'assolir el nostre objectiu. Encara que pot ser que no inclogui tot el que voldríem, ens esforçarem al màxim per obtenir un tractat que compleixi la seva funció de protegir els drets humans, un tractat a "prova de bales".