Per la Pau / Peace in Progress

Sabina Puig

Ha passat ja una dècada des que, l'1 de juliol de 2002, va entrar en vigor l'Estatut de Roma que regeix la Cort Penal Internacional (CPI). Aquesta data marcà una gran victòria per a totes les víctimes i activistes dels drets humans d'arreu del món que exigien des de feia anys la creació d'un tribunal penal internacional i permanent encarregat de jutjar els responsables de genocidis, crims contra la humanitat i crims de guerra.

Un tret distintiu del nou tribunal és que, per primer cop en la història del dret penal internacional, la justícia no s'havia de limitar a perseguir els fets delictius, sinó també oferir a les víctimes la possibilitat de participar en els procediments i garantir-los el dret a una reparació justa i adequada. Amb la creació de la CPI, la justícia internacional passa de ser bàsicament punitiva a ser també reparadora. Aquest doble vessant del mandat de la CPI va generar i segueix generant moltes expectatives entre els col·lectius de víctimes. A l'hora de fer balanços sobre els 10 primers anys de funcionament de la Cort, hi ha una pregunta que no s'hauria d'eludir: s'estan complint totes les seves expectatives?

Quantes persones víctimes dels crims investigats han pogut participar al llarg dels procediments en curs? En què s'ha concretat aquesta participació? Han sigut realment escoltades? S'han implementat mesures eficaces de protecció per a elles? Han tingut accés als recursos necessaris per viatjar fins a l'Haia? Com han sigut representades durant els processos? Són justes les diferenciacions que s'estableixen entre "les víctimes d'una situació examinada" i "les víctimes dels crims investigats"? Fins a quin punt la CPI ha aconseguit comunicar-s'hi bé, explicar-los quins són els seus drets, les seves vies de participació i el mandat limitat de la Cort? Quina percepció tenen d'aquesta Cort que es troba a milers de quilòmetres de les seves vides?

La qüestió de la participació de i la reparació per a les víctimes és una qüestió tan innovadora en l'àmbit de la justícia penal internacional que aquests primers 10 anys no han sigut suficients ni per treure conclusions ni per donar resposta a molts dels plantejaments que van sorgint a mesura que van avançant els processos i se n'obren de nous. De fet, si bé el passat 7 d'agost la Cort va emetre una primera decisió establint els principis que hauran de regir les reparacions per a les víctimes, encara no ha dictat cap ordre de reparació. És d'esperar que ho farà d'aquí poc, en el marc de la seva primera sentència.

Estem parlant del cas de Thomas Lubanga Dyilo (República Democràtica del Congo), que haurà de complir 14 anys de presó per l'allistament, reclutament i utilització de nens i nenes soldats. Es tracta, cal recordar-ho, d'un cas que ha generat força malestar entre les víctimes. La lentitud del procés (Lubanga va ser detingut i lliurat a la CPI el 16 de març de 2006 i el seu judici va començar tres anys més tard, el 26 de gener de 2009, per uns crims que va cometre durant els anys 2002 i 2003) i la pena relativament baixa que s'ha acabat imposant han sigut motiu de frustració, com també ho ha sigut la decisió del limitar els càrrecs contra l'inculpat. Efectivament, contràriament a la petició de moltes víctimes, no s'hi van incorporar els tractes cruels i inhumans que van patir ni la situació d'esclavitud sexual en la que moltes d'elles es van trobar. La sentència tampoc recull com a factor agreujant la violència sexual exercida contra les víctimes. Un tercer motiu d'enuig però també de preocupació per a les víctimes i les comunitats afectades pels crims comesos per Lubanga és que un dels seus homes, Bosco Ntaganda, també reclamat per la CPI, segueix en llibertat i, el que és encara pitjor, segueix segrestant nens i nenes per fer-los servir com a combatents amb tots els abusos i violència que això comporta.

Tanmateix, malgrat els desenganys, aquesta primera sentència no deixa de ser un pas històric contra la impunitat i un motiu de satisfacció per a les víctimes. El fet que com a mínim un dels màxims responsables de tot el que han patit sigui declarat culpable i condemnat deu alleujar part del seu dolor. Però la justícia no s'ha d'aturar aquí, ha d'anar més enllà del càstig.

Els jutges que porten el cas tenen ara un gran repte: hauran de dictar mesures de reparació que puguin ser assumibles per la Cort i a la vegada proporcionals a les necessitats de les víctimes i a la magnitud de tots els danys comesos contra elles. Al mateix temps que la CPI fa balanç de les fites aconseguides fins ara, s'obre un nou capítol essencial en la història de la justícia universal: el reconeixement efectiu del dret de les víctimes a rebre una reparació justa i adequada.