En profunditat
Empreses transnacionals, drets humans i ligitació civil... a Europa?
Marta Requejo Isidro
Les demandes de responsabilitat contra empreses transnacionals davant tribunals civils constitueixen una de les vies possibles per canalitzar la voluntat de subjectar-les al respecte dels drets humans en l'exercici de les seves activitats en tercers Estats. El camí ha estat explorat gairebé exclusivament als EUA a l'empara de la debatuda ATS, a partir de l'assumpte Doe v. Unocal iniciat el 1997; si seguirà obert o no en un futur proper està a l'espera de la decisió crucial de la CS a propòsit del cas Kiobel v. Royal Dutch Petroleum Co.1
A diferència d'EUA, Europa s'ha mantingut pràcticament al marge de la litigació civil per violacions de drets humans. Ara bé, si les possibilitats de reclamar als EUA es redueixen no és descartable que les víctimes dels comportaments lesius tornin cap al continent, amb seu d'empreses vinculades d'una forma o altra a l'entitat protagonista directa dels danys ocorreguts fora. A dia d'avui, quines poden ser les seves expectatives en termes d'accés a la justícia?
L'opinió de la doctrina és pessimista. D'entrada, a l'hora de dissenyar la demanda els potencials demandants -normalment residents i nacionals de tercers Estats- trobaran dificultats per a les quals els ordenaments dels Estats membres de la UE manquen de solució adequada. S'han assenyalat fins a la sacietat els defectes dels instruments d'origen comunitari vigents relatius a pressupostos processals, i per tant, a l'admissibilitat de la demanda. El Reglament (CE) núm. 44/01, de 22 de desembre de 2000, document per excel·lència de la cooperació civil a Europa, posseeix un rol molt limitat en el context que aquí interessa: primer, només aborda la qüestió de la competència judicial internacional. Segon, és discutible que les solucions que proposa s'adaptin a les seves necessitats. La revisió del Reglament, ja avançada, deixa intactes alguns punts clau en aquest sentit2.
El panorama descrit no millora un cop superat l'estadi de l'admissibilitat de la demanda. Les respostes a la qüestió de fons depenen del tractament jurídic de la responsabilitat. La internacionalitat del supòsit obliga a determinar la llei aplicable via la norma de conflicte del fòrum; en els països de la UE és des de gener de 2009 el Reglament (CE) núm. 864/07, de caràcter erga omnes. En defecte d'elecció de llei per les parts (art. 14) i de residència habitual comuna (art. 4.2), la regla condueix a la llei del lloc del dany (art. 4.1); per tant a la del tercer Estat. Amb massa freqüència aquesta llei serà desfavorable a les víctimes, a causa de la falta d'atenció a les violacions de drets humans per les autoritats locals. Cert és que el rebuig a aplicar aquesta llei en el cas concret és possible a través de l'excepció d'ordre públic (art. 26): una porta ben estreta.
Però, en realitat, ja abans d'aquests obstacles, uns altres, lligats a la condició econòmica habitual de les víctimes, posen en dubte la idoneïtat d'Europa per a la litigació civil en defensa dels drets humans. Rares vegades un individu només disposarà dels mitjans necessaris per a entaular el litigi i sostenir-lo fins al final; però els instruments processals que podrien pal·liar el defecte (accions col·lectives en els supòsits de múltiples víctimes, previsions de justícia gratuïta generoses, no limitades a ciutadans de la UE o residents legals, atribució de legitimació activa a les figures institucionals encarregades de la defensa de la legalitat, cultura de treball pro bo, exempció de taxes judicials…) no existeixen, manquen d'un desenvolupament suficient, o no estan previstes per a aquests supòsits concrets en els països europeus. Aquesta circumstància no sorprèn si es considera la diferent opinió a un costat i a l'altre de l'Atlàntic sobre el valor dels litigis: als EUA són element de denúncia social i motors de canvi; a Europa es tendeix a evitar la confrontació en judici. És interessant també ressenyar la diferent funció atribuïda aquí i allí a les condemnes civils de responsabilitat: només compensació, a Europa; prevenció i dissuasió, als EUA.
Existeix alguna acció comunitària dirigida a l'exigència de responsabilitat a les empreses amb seu a Europa per les seves activitats en l'estranger, en la línia de millorar l'accés als tribunals de les víctimes de violacions de drets humans? En teoria, si: la preocupació per la responsabilitat social corporativa a Europa, que va començar amb el segle, ha estat impulsat pels treballs de J. Ruggie i NU, a partir de l'any 2008. En aquest sentit cap esmentar, com acció excel·lent de la Comissió, un concurs públic de 2009 del qual n'ha resultat l'Study of the Legal Framework on Human Rights and the Environment Applicableto European Enterprises Operating Outside the European Unión, de la Universitat d'Edimburg, publicat l'any 2010. Una segona acció a l'empara del European Union's Programme for Employment and Social Solidarity -PROGRESS (2007-2013)-, ha quallat en la publicació Responsible Supply Chain Management Potential Success Factors And Challenges For Addressing Prevailing Human Rights and Other CSR Issues in Supply Chains of Eu-Based Companies, del 2011. Recentment la Comissió ha emès la seva comunicació A Renewed EU Strategy 2011-14 for Corporate Social Responsibility3, en la qual assenyala que tindrà en compte els dos estudis en les seves futures propostes. Amb gairebé total certesa cal lamentar que siguin les que siguin, no arribaran a temps per incorporar-se a la revisió del Reglament (CE) núm. 44/01, i per tant, als criteris de competència judicial internacional en matèria civil.
1. 621 F.3d 111 (2d Cir. 2010) (Tornar)
2. COM (2010) 748 final: vid. Art. 6 (Tornar)
3. COM (2011) 681 final. (Tornar)