Per la Pau / Peace in Progress

Mauricio Lazala

Mauricio Lazala, advocat especialitzat en drets humans, és des de l'any passat subdirector del Business and Human Rights Resource Centre, una organització no governamental independent que treballa per motivar les empreses a respectar els drets humans. Amb ell parlem dels abusos perpetrats pel sector privat en zones de conflicte, però també de les bones pràctiques empresarials, que també n'hi ha.

Les empreses privades s'obliden massa dels drets humans quan operen en zones de conflicte?
El camp d'investigació sobre empreses i conflicte és relativament nou, té entre 10 i 15 anys, i òbviament entre les 70.000 multinacionals que hi ha al món hi ha molta varietat. Però si que podem dir que moltes empreses s'obliden massa dels drets humans, encara que també n'hi ha que estan avançant en aquest tema.

Quines són les vulneracions més freqüents?
Les més comunes tenen a veure amb l'extracció de recursos naturals. Aquí estem parlant d'empreses extractives i de les seves cadenes de valors, en particular de la indústria d'electrònics, de metall, de mineria i de gas i petroli. Per què? Perquè els recursos naturals financen els grups armats que operen en zones de conflicte, i fins i tot en alguns països, sobretot a l'Àfrica, financen els mateixos governs que cometen els abusos. I també hi ha molts exemples d'empreses privades de seguretat militar que han violat les normes més bàsiques del dret internacional i han abusat dels drets humans, sobretot a l'Iraq i a l'Afganistan. Hi ha les empreses com Blackwater, que duen a terme accions de combat, però també d'altres que han estat demandades per presumpta complicitat en tortures, per exemple a la presó iraquiana d'Abu Ghraib, per tràfic de treballadors (com KBR, també a l'Iraq) o per falta de seguretat dels seus propis treballadors (ArmorGroup, a l'Afganistan).

Fa falta una major regulació internacional de la conducta del sector privat en zones de conflicte?
Sens dubte. Una de les raons per les quals ha estat molt difícil demandar aquestes empreses de seguretat és que viuen i operen en un buit regulador absolut. Durant molts anys han tingut total immunitat a l'Iraq, a l'Afganistan i als Estats Units, i tampoc se les ha pogut portar a la justícia internacional perquè no hi ha cap mecanisme per fer-ho. Bàsicament podien fer el que volien sense haver de pagar per res. Ara, l'últim any, la situació ha millorat una mica. L'Iraq ha anul·lat la immunitat i l'Afganistan ha expulsat diverses empreses de seguretat estrangeres.

I en altres zones de conflicte?
Pràcticament també es pot parlar d'impunitat perquè l'estat de dret és molt feble. Per exemple, a la zona oriental de la República Democràtica del Congo (RDC) hi ha una absència de l'estat de dret total i és molt fàcil per a les empreses sortir-se amb la seva.

Instruments com la Guia de Diligència Deguda sobre Cadenes Responsables de Subministrament de Minerals Provinents de Zones de Conflicte i d'Alt Risc de l'OCDE són suficients? Quins beneficis poden aportar aquests codis de conducta?
Aquest és un bon instrument i necessari però no suficient perquè no té la força d'un text obligatori, no té pes legal, i només cobreix els països membres de l'OCDE i alguns afiliats. A més, en zones de conflicte, moltes vegades el problema no és tant que l'empresa cometi directament abusos, sinó la seva complicitat amb els governs locals i els grups armats. A Colòmbia, durant molts anys, moltes empreses (com Chiquita, de distribució de plàtans, ja demandada) van fer pagaments a grups paramilitars i a la guerrilla de les FARC. Sobre aquest tipus de complicitats tampoc no hi ha regulació.

En aquesta situació, es pot considerar el sector privat responsable del manteniment d'un conflicte?
Sí, encara que la responsabilitat sigui indirecta -a través de pagaments, per exemple. Tenim el cas d'Anvil, una empresa minera demandada al Canadà que quan operava a la RDC va deixar a les forces armades vehicles, logística, helicòpters i avions que van ser utilitzats per cometre abusos de drets humans. La demanda és directament contra Anvil per complicitat en el crim.

Falta més formació empresarial perquè el sector privat sigui conscient del rol que pot jugar en la prevenció i resolució de conflictes?
Sí, definitivament. Nosaltres sempre hem dit que en zones de conflicte és on les empreses tenen més possibilitats de contribuir positivament a la societat i a l'avenç dels drets humans. I cal dir que n'hi ha que s'ho han pres seriosament i que ja estan treballant en aquest sentit.

Quins exemples de bones pràctiques empresarials en la contribució i la promoció de la pau destacaria?
A Sri Lanka, empreses com Holcim Lanka estan proporcionant entrenament i rehabilitació a excombatents, una cosa molt important en una fase de postconflicte; a Colòmbia, el supermercat Éxito, també treballa amb excombatents i paramilitars desmobilitzats; i també podríem parlar de Bombardier (a Irlanda del Nord), Heineken (Rwanda), ABB i Ericsson (Sudan) com exemples d'empreses involucrades en la resolució de conflictes.

Exemples com aquests indiquen que s'està treballant en la bona direcció?
Sí, jo crec que si. L'avenç que s'ha produït en els últims 10 anys és bastant considerable en algunes zones i som optimistes en que les coses continuïn avançant. Fa 10 anys, ningú no es fixava seriosament en el tema d'empreses i drets humans. Avui en dia, les Nacions Unides tenen un grup de treball sobre aquesta matèria, les grans ONG com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i Oxfam tenen departaments específics, igual que les institucions multilaterals, com el Banc Mundial i l'OCDE. I des del nostre centre també estem comprovant com el món empresarial està prenent consciència, ja que cada vegada més empreses responen a les al·legacions i queixes d'abusos dels drets humans que els enviem. El 75% de les companyies accepten respondre, quan fa 10 anys no ho hauria fet ni el 10%.