En profunditat
Territori, recursos naturals i conflicte social a Amèrica Llatina
Tica Font
"En el dia d'avui, durant dues ocasions, efectius de la Infanteria de Marina han realitzat metrallaments indiscriminats a la masia de Bajo Cuembí, Perla Amazònica, Putumayo, sembrant pànic entre els nens de l'escola ..." Així comencen moltes notícies que recullen els conflictes socials que des de fa més d'una dècada s'estenen per Amèrica Central i del Sud.
A les dècades dels 60-90 la conflictivitat social va estar marcada per l'ús del sòl, per la implementació de projectes agrícoles. La Revolució Verda va canviar les formes de producció d'aliments, es varen concentrar grans extensions de terres, es varen implantar els monocultius, es varen introduir adobs, pesticides, l'ús intensiu de l'aigua, etc. Com a conseqüència milions de petits camperols es van endeutar, van haver de vendre la terra o van ser expulsats de la mateixa mitjançant la violència. Milions d'ells van haver d'emigrar a les perifèries de les ciutats i es van empobrir. Encara avui les grans corporacions dedicades a la producció d'aliments continuen pressionant a la pagesia per introduir monocultius dedicats a la soja, canya de sucre, banana, palma africana o ramaderia o, els pressionen perquè abandonin les seves terres. En aquests moments les grans pressions se centren en la producció extensiva de cultius per a biocombustible.
Però en els últims 15 anys la principal conflictivitat social s'ha centrat en el subsòl, en la implementació de projectes miners a gran escala a Mèxic, El Salvador, Guatemala, Paraguai, Equador, Perú, Bolívia, Colòmbia, Brasil, Argentina o Xile. Per exemple, a Colòmbia dels 114 milions d'hectàrees que té el país, més de 8,4 milions estan concessionades per l'explotació minera i 37 milions estan titulades per a l'explotació d'hidrocarburs. La conflictivitat minera va acompanyada de la conflictivitat en la construcció de preses per a la producció d'electricitat (generalment per abastir els projectes miners). Només a l'Amèrica Central hi ha 340 projectes de construcció, afectant a 170 rius. El "boom" miner i de macroprojectes d'infraestructures formen part de l'aposta de desenvolupament i de prosperitat dels governs llatinoamericans. La "locomotora econòmica" i el creixement econòmic es basa en l'economia extractiva.
Cal tenir present que la majoria d'aquests projectes se situen en territoris camperols o en terres comunitàries indígenes on l'Estat pràcticament no ha tingut presència i on les poblacions han construït els seus propis models de desenvolupament, diferents dels que el govern vol implantar. Aquestes comunitats s'oposen als projectes miners al·legant el deteriorament, la contaminació de les terres i la desforestació de grans extensions de terra. Protesten per l'ús intensiu de les aigües per part de les empreses mineres, algunes d'elles poden utilitzar fins a un milió de litres d'aigua diaris, ús que provoca la disminució de cabals riu avall i afecta el cultiu, la vida dels peixos o el proveïment domèstic. També es queixen de la contaminació de les terres i aigües (corrents i subterrànies) o de la modificació del curs dels rius. El projecte miner Angostura (Colòmbia) amb llicència ambiental per extreure or, preveu la utilització de 40 tones diàries de cianur; la construcció d'una hidroelèctrica com la Cerrón Gran a El Salvador va desplaçar a 13.339 habitants per efectes de la inundació de terres.
Els pobladors de terres on tenen lloc els megaprojectes d'infraestructures o les activitats extractives, senten que tota aquesta activitat els afectarà, que perdran la propietat de les terres, on planten el seu menjar, on pastura la seva vaca i els seus animals o que a causa de la contaminació de la terra i l'aigua contrauran malalties. Ells asseguren que no rebran beneficis d'aquesta activitat, ni econòmics ni en serveis sanitaris o educatius i, en el cas de la producció elèctrica, els beneficiaris seran les empreses mineres però no els pobladors. Els camperols i indígenes defensen la seva forma tradicional de relacionar-se amb la terra i l'aigua, s'oposen a la introducció d'aquesta activitat.
En la mesura que els pobladors, camperols i indígenes, s'oposen a aquestes activitats industrials i manifesten la seva oposició, sorgeixen els problemes socials. Les empreses concessionades intenten dividir la població mitjançant promeses de creació d'ocupació i la minimització dels impactes humans, socials i ambientals de la seva activitat. Però com que aquesta activitat forma part dels objectius de desenvolupament governamental, davant el rebuig social les forces públiques solen generar cordons de protecció d'aquesta activitat econòmica.
En les últimes dècades els moviments indígenes han dut a terme una lluita organitzada en defensa de les seves cultures, de les seves terres, dels seus coneixements i sabers. Lluites per uns drets que han estat recollits al Conveni 169 de l'OIT i que recull l'obligació dels governs a preguntar a aquests pobles sobre les diferents propostes legislatives o projectes que els puguin afectar a fi d'aconseguir el seu consentiment o arribar a un acord. Cal recordar que aquesta consulta no és vinculant, és a dir, que encara que el poble es negui a que es dugui a terme un projecte, aquest pot seguir endavant si el Govern de l'Estat ho considera. Aquest dret de consulta està sent àmpliament vulnerat.
Les pressions perquè les comunitats de camperols i comunitats indígenes acceptin la implantació de megaprojectes es duen a terme mitjançant assenyalaments i amenaces als seus líders, criminalització, desprestigi mediàtic i fins i tot judicialització de les organitzacions socials. En el cas colombià, amb una llarga trajectòria de l'ús de la violència, les comunitats han estat víctimes de massacres, bloquejos econòmics, desplaçaments forçats, amenaces i assassinats... exercits per grups paramilitars i guerrillers amb l'objectiu d'apoderar-se de la terra i aplanar el camí a l'entrada de multinacionals o cobrar rèdits pels recursos extrets.
L'últim informe de la Consultoria per als Drets Humans i el Desplaçament (CODHES), assenyala que les zones mineres estan militaritzades i paramilitarizadas "La força publica protegeix la gran inversió privada i els paramilitars eviten la protesta social i pressionen el desplaçament".
El juny de 2010 el sacerdot Martín Octavio García de la comunitat de Sant Josep del Progrés (Oxaca-Mèxic) difonia informació sobre les conseqüències del projecte miner Després d'una campanya de difamació en contra seu, el 18 de juny de 2010 va ser segrestat i colpejat per pobladors partidaris de la minera Fortuna Silver. Aquest mateix dia, el president municipal i el regidor de salut van ser assassinats durant un enfrontament. Posteriorment el sacerdot va ser detingut i acusat d'homicidi. Finalment, va ser posat en llibertat per falta de proves.