Per la Pau / Peace in Progress

Weildler Guerra Curvelo

L'escena té lloc al cor de Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. Una vella indígena, Ana Teresa Alberto, veu com flueixen les aigües minvades d'un riu mil·lenari i recorda amb nostàlgia que durant la seva joventut una dona tota sola no podia travessar aquest corrent, mentre que ara un nen de sis anys el travessa sense ajuda. "Com més gran és la violència, menys aigua", conclou amb resignació.

Al territori de Colòmbia hi ha una població indígena de 1,37 milions de persones, que suposa una mica més del 3 % de la població nacional, estimada en 46 milions de persones. Són grups heterogenis que comprenen, si tenim en compte les seves diverses formes de subsistència, horticultors, caçadors, pescadors i recol·lectors, pastors, agricultors, artesans i comerciants, una bona part dels quals es troben distribuïts entre zones perifèriques distants del centre del país. S'assenten a les selves tropicals amazòniques, a les muntanyes andines escarpades, a les planes interfluvials, a les àrees costaneres a la banda del Pacífic i als territoris mig desèrtics de la costa del Carib. Durant més de mig segle han vist desfilar pels seus territoris grups armats de diverses ideologies que passen una dècada rere l'altre com cohorts romanes canviants, tot deixant darrere seu dolor i devastació. És una violència sense fi i no pas un part del qual pot sortir un nou ordre econòmic i polític més just. S'assembla més aviat a una malaltia crònica, lacerant, incurable i socialment estèril.

Un munt d'anys de colonització, de tala dels seus boscos per a la sembra de conreus il·lícits, d'explotacions mineres legals i il·legals, d'expansió de monocultius com la palma africana i de construccions de preses de generació d'energia elèctrica han provocat diverses formes de violència que no només van contra els cossos humans, sinó també contra el paisatge. Per aquesta raó, però també perquè com a subjectes socials tenen les seves pròpies representacions simbòliques pel que fa al seu entorn físic i unes concepcions diferents sobre l'ideari occidental del "desenvolupament", la majoria dels membres dels pobles amerindis estableix una associació directa entre modificacions ambientals i alteracions socials. D'aquesta manera, el conflicte armat a Colòmbia és percebut pels indígenes com quelcom que va més enllà del mer enfrontament violent entre éssers humans.

Entre els temes centrals de les demandes indígenes hi ha tant la defensa dels seus territoris i els seus recursos naturals com l'autonomia de les seves autoritats tradicionals per exercir un control social dins d'aquests territoris, alguns dels quals han estat considerats corredors estratègics vitals pels grups en contesa: s'hi recluten menors per a la guerra, s'hi planten mines, s'hi estableixen laboratoris per al processament de drogues i s'hi transporten armes que alimenten la guerra. Els freqüents enfrontaments i bombardejos afecten la població civil, que ha demanat la desmilitarització de les seves terres d'acord amb l'article 30 de la Declaració de les Nacions Unides sobre Pobles Indígenes, el qual condiciona el desenvolupament d'operacions militars en territoris indígenes al fet que s'hagin acordat lliurement o que els indígenes les hagin sol·licitat.

Els actes persistents de discriminació, violència paramilitar, extracció inconsulta dels seus recursos, pèrdua de terres i exclusió social han erosionat la legitimitat de l'Estat davant d'aquestes agrupacions humanes. Si bé les organitzacions indígenes desconfien dels partits polítics i dels activistes religiosos per la divisió que solen crear al si de les seves comunitats, també és cert que els grups insurgents no tenen el seu suport. Els portaveus indígenes assenyalen que una pràctica recurrent dels esmentats grups és procurar capitalitzar a favor seu les mobilitzacions socials de la població civil i presentar-les com un resultat del conflicte armat. En una carta dirigida a Timochenko, comandant de les FARC, les autoritats indígenes del nord del Cauca expressen amb fermesa: "No som a ribes diferents d'un mateix riu, en realitat som a dos rius diferents. Potser l'un i l'altre desemboquen al mateix mar, però pensem que el seu difícilment arribarà al d'un país més just."

Els pobles indígenes han patit com pocs colombians les actuacions violentes contra els seus membres per part de totes les faccions armades. Una cosa és la retòrica dels comandants guerrillers i una altra l'acció cruel exercida pels seus comandaments mitjans i els seus milicians. La recurrència inútil a la violència ha creat una mena de burocratització de la guerra que facilita la tramitació fàcil, indolent i impersonal de les morts. "La guerra és així", es justifiquen els guerrillers. "Però no hi ha cap raó per la qual la vida hagi de ser així", responen els indígenes.

Els pobles indígenes de Colòmbia han reiterat la seva voluntat de donar suport a tot esforç dirigit a aconseguir un procés de pau que es desenvolupi mitjançant el diàleg, compti amb la participació de la societat civil i es faci dins del respecte al dret internacional humanitari. La pau, si s'assoleix, ha de propiciar un país en què imperi una visió pluridimensional de colombianitat i que incorpori en el seu model social i econòmic els principis de solidaritat i reciprocitat. Com molts colombians, comparteixen la idea de mantenir l'optimisme moral entès com una fe indestructible en la humanitat, malgrat els seus errors.

L'experiència mil·lenària d'aquests pobles en la solució de conflictes podria fer aportacions inavaluables a la cerca de la pau. Estan convençuts, com les artesanes wayuu, que l'estètica és un principi rector de les transaccions humanes. En conseqüència, la pau s'hauria de teixir amb l'aplicació i destresa amb què s'elabora una motxilla preciosa i hauria de ser tan harmònica com un collaret delicat. Recolzats als seus bastons ancestrals saben que aquests bastons representen també la legitimitat i la verticalitat de la justícia. Una justícia restaurativa basada més en la recerca de la veritat i la reconstrucció dels nexes socials trencats per la prolongada violència que no pas en la mera punició o la venjança.