Tribuna
Entendre i tractar la violència a El Salvador i Hondures
Rachel Meyer
Referits pels mitjans de comunicació amb expressions tan provocatives com "els països més perillosos del món", El Salvador i Hondures han suscitat atenció per tenir, sense ésser sones de guerra, les taxes d'homicidis més elevades del món. Fa poc la revista Time informava que la ciutat de San Pedro Sula a Hondures ostenta el títol de ciutat més violenta del món, situant-se per davant de Ciudad Juárez, Mèxic, que va ocupar aquest lloc durant els últims tres anys. Un altre país centreamericà, Guatemala, no està molt endarrere en aquesta llista, fet que ha propiciat la creació d'un nou terme "el Triángulo Norte" per referir-se a la regió geogràfica que ha vist tanta sang vessada.
Aquest violència incessant fa que molts observadors es preguntin per les seves causes. Uns apunten cap a les guerres civils i la violència política dels anys 80, que de cop va deixar armes i combatents sense propòsits clars una vegada firmats els acords. Altres donen la culpa al procés d democratització que va tenir lloc a la regió després d firmar els acords de pau, ja que es va posar massa èmfasi en els aspectes procedimentals de la democràcia (partits polítics i eleccions periòdiques) sense fixar-se en la part humana que fa que aquestes institucions puguin funcionar (reconstrucció de l'entramat social, lluita contra la impunitat i la corrupció). També hi ha qui diu que és conseqüència de la pobresa i de les immenses desigualtats existents a la regió. El més segur és que cada una d'aquestes teories sigui en part encertada, però amb una millor comprensió de les causes de la violència, augmentaríem la possibilitat de crear polítiques públiques eficaces, que ara per ara és evident que fan falta.
A El Salvador hi ha una iniciativa que ofereix la possibilitat de reorientar el país. A la primavera del 2012, líders empresonats de les dues maras més conegudes van negociar una treva amb l'eventual suport del govern. Les maras van acordar un alto el foc a canvi d'una millora de les condicions penitenciàries d'alguns – però no per reduir les penes. De forma immediata, les taxes d'homicidis van baixar substancialment. Malgrat algunes al·legacions segons les quals el descens en homicidis ha provocat un increment en altres tipus de violència, com per exemple en el nombre de persones desaparegudes, no existeixen proves que sustentin aquesta tesi. L'aire prometedor que travessa la societat salvadorenya planteja oltes preguntes i ofereix poques respostes. Durarà gaire la treva? Les maras acabaran prenent el govern com a hostatge per demanar més concessions a canvi de seguir cooperant? Com reaccionarà la resta de la societat salvadorenya davant d'aquestes persones marginades? Estaran disposades a oferir una nova oportunitat a aquelles persones que volen un altre tipus de vida? El sector privat oferirà oportunitats de feina a exmembres de les maras perquè tinguin alternatives legítimes a la seva vida anterior?
La violència a Hondures, en canvi, no sembla disminuir. Arrel de la pressió de persones com Julieta Castellano, rectora de la universitat hondurenya més important (i mare d'un noi de 22 anys que va ser assassinat per la policia l'any passat), el president Lobo aprovar de forma reàcia una depuració dels agents de policia que no superen un test de confiança. També s'ha recomanat realitzar reformes estructurals profundes per introduir canvis radicals en la policia i el poder judicial; però a curt termini, l'exèrcit, que també té un vergonyós rècord en violacions dels drets humans, està fent un treball policial en el territori nacional en estat d'emergència oficial. Es últims titulars indiquen que els oficials expulsats podrien resistir-se a la depuració, un fet preocupant tenint en compte l'agitació política que va donar pas a un cop d'estat l'any 2009.
Empesos per la pressió pública, durant els anys 2000 els governs de El Salvador i Hondures van implementar polítiques de Mano Dura que van resultar ser en va. Durant el mateix període alguns líders llatinoamericans es van arriscar amb polítiques poc convencionals que van acabar tenint resultats sorprenents. L'exalcalde de Bogotà, Anatanas Mockus, va reduir la violència i les taxes d'homicidis a la capital colombiana al contractar mims per avergonyir en públic els conductors temeraris, tancar els bars més aviat o organitzar esdeveniments només per a dones, demanant que els marits es quedessin a casa per cuidar dels fills. No existeix cap full de ruta per guiar els polítics cap a un futur més pacífic, però la treva de les maras sembla ser la idea més prometedora a El Salvador. Mentrestant, l'exèrcit hondureny segueix patrullant els carrers i les taxes d'homicidi continuen pujant. Davant d'aquest escenari, torna a la ment la famosa dita: "La bogeria consisteix en fer el mateix una vegada i altra esperant obtenir resultats diferents". Tenint en compte la gravetat de la situació, val la pena recordar que cara als propers mesos i anys totes les mesures, fins i tot les més innovadores, mereixeran atenció.