En profunditat
Negociar les paus i construir la pau: lliçons apreses amb la mirada posada a Colòmbia
Rafael Grasa
Com s'ha dit en l'editorial, negociar les paus i fer la pau són processos indissolublement lligats, tant en l'aspecte conceptual com en la dimensió pràctica, d'intervenció. I això és justament el que fa el present article, aclarir què és i què es pot esperar d'un procés de pau, establir els vincles amb la construcció de pau des dels coneixements i les lliçons apreses del moment. D'aquesta manera es podran prendre en consideració des de l'inici d'aquest nou intent negociador i, si té èxit, quan abordem els escenaris postconflicte violent.
Començarem recordant que poques expressions són tan enganyoses, en particular vistes des de la resolució i transformació de conflictes, com "procés de pau". L'expressió al·ludeix, a la pràctica, a una heterogeneïtat de processos de negociació política per posar fi a un conflicte armat prolongat, negociacions amb diversos protagonistes, formats, objectius i, naturalment, resultats. Veiem-ho.
Primer: conceptualment, un procés de pau és simplement una iniciativa de pau persistent que implica els diferents protagonistes d'un conflicte armat. És a dir, negociacions polítiques, amb contextos crucials i diferents, que persegueixen resultats de "pau" en sentit restringit: la fi de les hostilitats armades i alguns acords per encarar el posterior procés de rehabilitació i reconstrucció postbèl·lica. En el millor dels casos, en perspectiva comparada, són negociacions de les quals pot sorgir un "full de ruta" parcialment consensuat sobre el procés de construcció real de la pau, de transformació de conflictes, centrat en les "tres erres": reconstrucció, resolució i reconciliació.
Segon: es tracta per tant de negociacions polítiques per posar fi a un enfrontament armat prolongat, que pot haver passat per diverses etapes i fases, algunes fins i tot de baixa o nul·la violència. Si, com s'esdevé en l'òptica de l'ICIP, l'objectiu últim és la transformació dels conflictes (és a dir, modificar relacions socials injustes i alterar de manera essencial la situació que va engendrar o accelerar el motiu de la disputa i el recurs a la violència), la reconciliació adquireix un paper clau, en la mesura en què el conflicte (entès com a disputa o antagonisme entre parts) continuarà existint després de l'acord de pau. El que es pretén aconseguir, allò que es pot canviar, és disminuir o eliminar la probabilitat de recórrer a formes i conductes violentes durant la seva gestió. Convé no oblidar que tots els processos de pau són fràgils i la majoria tard o d'hora fracassen.
Tercer: l'anàlisi de processos de pau reals de les darreres dècades, incloent els que recorren a diplomàcies multinivell i no només a acords per dalt, mostren que cal parar esment en diversos temes i fases: a) la preparació per a la pau; b) les negociacions en sentit estricte; c) la gestió de la violència, sempre difícil de gestionar, atès que sovintegen exemples d'episodis violents fins i tot durant el procés negociador per bé que —a diferència del cas que ens ocupa— s'hagi partit d'un alto el foc; d) els acords de pau específics, i e) la construcció i consolidació de la pau, amb les ja esmentades "tres erres".
Quart: pel que fa al conflicte i les negociacions, la teoria i la pràctica sostenen que l'èxit depèn, si bé sense ser una condició suficient, de buscar resultats "guanyar-guanyar" i compromisos entre les parts. No obstant això, les postures inicials de les parts solen mostrar estratègies "guanyar-perdre", que tot sovint duen a resultats "perdre-perdre", dolents per a totes les parts. Per tant, la tasca de la resolució de conflictes és ajudar les parts a ser capaces de convertir jocs de suma nul·la ("guanyar-perdre") en jocs de suma positiva amb resultats en què tots canvien. Comptat i debatut, l'èxit exigeix negociar en funció d'interessos i necessitats i no a partir d'actituds i posicions. Per aconseguir-ho és clau la intervenció de terceres parts en les negociacions, la recerca de sortides a aparents carrerons sense sortida per establir noves pautes de comunicació.
Cinquè: el paper de les terceres parts. Concretament, la postguerra freda ha mostrat nous camps i possibilitats, més àmplies i eficaces, de la intervenció facilitadora de terceres parts. Les lliçons apreses ens ho mostren amb l'ampliació real del significat de la diplomàcia multilateral, que passa a ser multinivell, tot possibilitant intervencions de baix a dalt (bottom-up), un nou paper dels constructors de pau (peacemakers) interns i, en general, un protagonisme creixent dels mediadors i facilitadors no oficials (anomenats track 2 en l'argot), com ara esglésies, ONG o centres especialitzats, i també de les organitzacions ciutadanes i de base (track 3). Un conegut triangle o piràmide de Lederach ho mostra de manera visual. En el cas que tenim al cap, és pertinent recordar que, a distància, molts actors poden ser aquests mesos a la taula de l'Havana.
Això em du a una sisena i última reflexió en clau de lliçons apreses a partir del debat entre William Zartman i John Paul Lederach. Lederach ha defensat davant la tesi del primer que només es poden considerar fructíferes les negociacions en què s'ha arribat a una situació de "maduresa" (ripeness) o de bloqueig en el camp de batalla mútuament nociu per als contendents (hurting stalemate), que el que és important són els processos de llarg alè i a llarg termini. Per emprar les seves paraules, si busques fer les paus primer cal que t'esforcis a visualitzar el resultat a llarg termini: construir o fer la pau, transformar el conflicte. Mai no madura res si prèviament no conrees el sòl, cosa que implica desbrossar la terra, fer-la fèrtil, deixar-la reposar i regenerar-la. La solució i transformació del conflicte s'han de conrear i preparar. No es poden fer les paus si abans, durant i després de les negociacions directes no ens escarrassem a fer la pau i a pensar i analitzar la factibilitat i la forma d'arribar als escenaris posteriors al conflicte bèl·lic desitjats.
En síntesi, el nucli bàsic de la tasca de construcció de la pau és justament alimentar i mantenir relacions autèntiques, compromeses, entre les diverses línies i fractures en conflicte o, per tant, entre els diversos actors directes i indirectes del conflicte. Per això avui les paus a Colòmbia no només depenen del que passi a l'Havana o a les diverses capitals dels països que actuen com a facilitadors i garants del procés. Depenen també en gran mesura del que s'està fent i es farà a ciutats i comunitats de Colòmbia i a molts altres llocs del món. Com ha assenyalat Oliver Richmond, hem d'entendre la pau com a procés i alhora com a meta. Com un procés, juntament amb el desenvolupament i la democràcia, de construcció constant.