En profunditat
Pau lenta o "pau exprés": quin tipus de pau és possible a Colòmbia?
Jenny Pearce
Iván Márquez, el negociador de les FARC, ha rebutjat el que denominà "pau exprés". D'altra banda, el govern té l'esperança que el final del conflicte armat es pugui negociar en un període d'entre 8 i 12 mesos. A Oslo, als discursos inaugurals del 17 d'octubre, davant d'un públic d'abast mundial al qual es podia adreçar per primera vegada, Márquez va causar consternació quan indicà que les FARC podrien tenir la intenció d'anar més enllà del rígid calendari i dels cinc punts de negociació treballosament acordats durant les converses secretes de prenegociació. Aquests cinc punts (política de desenvolupament rural, participació política, fi del conflicte, el problema de les drogues il·legals i els drets de les víctimes) son, en si mateixos, molt significatius; i un dels més espinosos, la qüestió de la terra, va ser elegit com a primer punt a discutir després del trasllat de les converses a L'Havana al novembre. Tanmateix, Márquez aclarí que, per a les FARC, la qüestió de la terra no es podia reduir a la Llei de restitució de la terra i de desenvolupament rural dissenyada pel govern. Volia posar sobre la taula l'agenda de "sòl, subsòl i sobresòl", que inclou les àmplies àrees de la mineria i l'energia, la propietat de la terra, la indústria agrícola i forestal, el paper de les multinacionals i la inversió estrangera. Dit d'una altra manera, fa referència precisament al model de desenvolupament de Colòmbia. El més probable és que aquesta agenda, més àmplia, desbarati les possibilitats d'un moviment ràpid cap a la pau.
No obstant això, sabem que Márquez va utilitzar aquest moment a l'escena mundial per comunicar grans missatges a un públic més ampli, més que no per anunciar un canvi real en la seva agenda negociadora. Entre d'altres, els seus missatges plantejaven que les FARC no seurien a la taula empesos per una sensació de debilitat militar, per negociar la "pau dels vençuts", sinó que negociarien "la pau de justícia social". Més tard, Alfredo Molano escrivia a El Espectador: "Una negociació sobre interessos que durant mig segle s'han intentat resoldre a trets no podria haver començat amb petons". Tanmateix, Márquez ens fa reflexionar sobre el que es pot esperar de les converses de pau i sobre quin tipus de pau és possible a Colòmbia.
Els colombians estan desesperats per posar fi a la violència que ha assolat el país durant dècades. L'antic període anomenat "La Violencia" finalitzà a finals de la dècada dels cinquanta, amb un acord de pau entre les elits dels partits Conservador i Liberal, que posaren en marxa un acord polític per alternar-se al poder, conegut com Frente Nacional (FN), que formalment es prolongà entre 1958 i 1971, però que informalment va durar més. Aquest arranjament reduí espectacularment la violència interpartidista. Malgrat tot, emergí un nou tipus de violència, amb la fundació de grups de guerrilla, influïts per motivacions socials i ideològiques diverses, que tenien l'objectiu de desafiar l'ordre polític i social posterior a "La Violencia". L'FN inicià una modernització de l'economia colombiana que accelerà el desplaçament de la població de zones rurals a centres urbans, però que agreujà el problema de concentració de la propietat de la terra i les desigualtats socials, que actualment situen Colòmbia com el tercer país més desigual de l'Amèrica Llatina i un dels més desiguals del món.
L'exclusió social, econòmica i política són al darrere de la violència que ha sacsejat el país, però no l'expliquen totalment. Els mecanismes de reproducció de la violència a Colòmbia són múltiples. Inclouen el paper de l'exèrcit en desbaratar esforços de pau anteriors, les aliances de les elits riques amb grups armats o paramilitars privats contra l'amenaça de la guerrilla, el sorgiment de càrtels violents de traficants de drogues, i la criminalització de tots els grups armats per la seva entrada en aquesta activitat de tràfic. Les converses són sobrevolades per un núvol negre de violacions massives dels drets humans de la població civil. Un gran nombre són dones, moltes d'elles víctimes de la violència sexual infligida per totes les parts en conflicte, però les seves veus no estan representades a la taula. Només hi ha una dona a la delegació, Tanja Nijmeijer, la combatent holandesa coneguda com Alexandra i que va ser acceptada en l'últim moment com a membre de la taula.
És evident que les converses de pau no tindran èxit si s'afronta tota l'agenda necessària per construir una pau sostenible. Necessàriament, decebran. La pregunta és: fins a quin punt? La qüestió de la impunitat i l'amnistia és una càrrega molt forta per al procés. Com es poden defensar els drets humans si s'intercanviaran per "pau"? Les negociacions poden convèncer les FARC de confiar que l'Estat protegirà els seus militants desmobilitzats? La darrera vegada que van intentar construir una opció política, la Unió Patriòtica, el nombre de membres assassinats va arribar a una xifra estimada de 3.000, la qual cosa també enfosqueix les perspectives de les negociacions per a les FARC. Aquesta vegada, a la taula hi ha militars retirats que formen part de l'equip negociador del govern, la qual cosa és una manera intel·ligent de persuadir les forces armades d'unir-se al procés de pau. Les converses han de possibilitar que l'agenda més àmplia plantejada per Márquez sigui objecte de lluita política un cop s'hagi acordat el final del conflicte armat. Les FARC, amb la seva pròpia història d'autoritarisme i abusos, hauran d'acceptar que no són les úniques representants de la lluita per la justícia social. Al llarg de les darreres dues dècades, l'activisme social a Colòmbia ha sortit de l'ombra de les forces de la guerrilla, però aquestes veus tampoc no seuen a la taula de negociació.
Cal considerar que les converses de pau només són la primera fase del procés de pau. S'han de centrar en les condicions per abandonar les armes. Tanmateix, això no significa que calgui posposar l'agenda de pau més àmplia. El debat mateix que les converses de pau obriran farà que les veus excloses es puguin sentir més que mai. Hi ha altres temes a debatre en paral·lel amb les converses formals, que inclouen la important qüestió de l'imperi de la llei. El contrari de la pau és la violència, no pas la guerra, i les converses, per si mateixes, no posaran fi a les múltiples formes de violència que han acabat considerant-se "normals" a moltes regions de Colòmbia. El tràfic de drogues ha de tenir un lloc prioritari a l'agenda. La seva persistència minarà les perspectives d'una pau a llarg termini. Finalment, però no amb menys importància, hi ha la qüestió següent: qui pagarà la pau? Sense un futur productiu, els actors armats desmobilitzats tindran pocs incentius per donar suport a la pau. Anteriorment, les elits riques de Colòmbia i els inversors estrangers van acceptar de pagar un impost de guerra. És el moment de recaptar un impost de pau. Aquestes són les agendes de la "pau lenta" que ha de posar fi als cicles intergeneracionals de violència. Ha de començar mentre la "pau exprés" posa fi a la guerra tan ràpid com sigui possible.