Per la Pau / Peace in Progress

Parlem amb Steven Stegers, de l'Associació Europea d'Educadors d'Història. Ha contribuit a projectes que promouen la història d'una forma innovadora i responsable, així com l'educació ciutadana als Balcans, al Càucas, a l'Europa Central i a la regió Euromediterrània. És també el coordinador general d'Historiana, un programa d'educació internacional sobre la història i el patrimoni d'Europa (www.historiana.eu). És llicenciat en psicologia social i organitzacional per la Universitat de Leiden i ha realitzat investigacions al Departament d'Història de la Universitat de Georgetown, a Washington D.C.

Què és Euroclio?

Euroclio és una xarxa d'educadors d'història. Fem servir el terme 'educador' perquè és més ampli. De fet, inclou tot l'ensenyament del passat, ja sigui formal, informal o no formal, a escoles, universitats, etc. Inclou els professors, però també els historiadors. Es tracta d'una organització no governamental internacional sense ànim de lucre.

Enguany celebreu el 20è aniversari de la xarxa. Quins han estat els reptes més importants i de què esteu particularment satisfets?

Quan va caure el mur de Berlín es va veure la necessitat de repensar la història i el seu ensenyament. Varem començar amb 14 associacions nacionals i la xarxa s'ha anat ampliant, arribant avui a una plataforma de gairebé 50. A Europa Occidental sovint es tractava d'enfortir les xarxes nacionals dels ensenyants d'història, però a Europa Oriental en molts casos hem hagut de facilitar-ne la creació, perquè no n'hi havia. Pel que fa a projectes concrets, un dels que ha tingut més èxit és sobre els Balcans. Varem treballar amb professors d'història de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia i varem produir llibres de text comuns que hem traduït a les llengües locals i que avui s'utilitzen als tres països.

Pel que fa als reptes, és sempre més difícil crear una xarxa que aconseguir fons per a projectes concrets. En el cas de la història, es tracta a més d'una matèria molt sensible i freqüentment massa polititzada. Tot i això, la necessitat d'una xarxa com Euroclio no és sempre auto-evident i sovint cal fer pedagogia per explicar la importància de fomentar l'esperit crític a l'hora de conèixer i valorar el passat.

Quines són les eines que tenen un potencial més gran a l'hora de millorar l'efectivitat de l'ensenyament d'història?

Quant a les noves tecnologies hi som molt partidaris. Hem creat una metodologia pròpia 'Historiana', que ha d'ajudar a pensar noves narratives. Ara bé, l'ús d'internet per l'ensenyament de la història pot tenir una vessant negativa si simplement el fem servir per simplificar els fets, quedant-nos amb dates i alguns noms propis, perdent de vista el context i donant la sensació d'una falsa linealitat que la història mai té. En general, aconsellem sempre allunyar-nos de la narrativa i animar als estudiants a que vagin a les fonts primàries, que cerquin les evidències i vegin que no només hi ha una veritat. Llavors serà quan podran crear les seves pròpies interpretacions. La clau és que es facin les preguntes correctes i que siguin capaços de vincular la història local amb la història mundial. En aquest sentit, apostem també per la interdisciplinarietat, incloent l'aprenentatge d'idiomes com un aspecte essencial per entendre la història, per exemple.

De quina manera pot ser útil Euroclio per tal de desenvolupar una perspectiva de pau a l'ensenyament d'història?

Ens agrada cooperar amb el pacifisme, de fet, això està explícit a la nostra missió. Des del moment en que ens interessa centrar-nos en societats amb un passat de divisió i amb històries conflictives, creiem que hi estem treballant. A més, com a xarxa coneixem els diferents actors que tracten aquest tema a cada país i podem posar en contacte a qui hi estigui interessat. Els nostres projectes ajuden a construir la confiança i a potenciar el diàleg.

Al treballar en contexts multiculturals i considerant que el vostre objectiu és produir materials que puguin ser fets servir per educadors de diferents nacions, quina és la vostra política lingüística?

En principi treballem en les grans llengües que, de facto, són llengües pont internacionals a les regions on treballem. És a dir, l'anglès i en alguns casos, el rus. Ara bé, sempre intentem traduir-ho tot  a les llengües locals. En resum, som respectuosos amb les llengües minoritàries, però intentem tenir present la importància de la llengua com a eina de comunicació. En aquest sentit la llengua és un criteri a l'hora de seleccionar els participants en un determinat projecte.

Quin és el rol de l'estudiant en aquesta xarxa?

L'estudiant és el protagonista, donat que l'estimulem perquè cerqui les fonts i trobi la seva pròpia interpretació dels fets. A més, en els projectes pilot ens interessa molt la seva reacció. Hi ha també intercanvis escolars i, en general, no establim una diferència clara entre ensenyant i estudiant. Per exemple, molta de la gent que treballa al secretariat d'Euroclio són estudiants universitaris o de doctorat d'història. Per tant, és un àmbit on ambdues perspectives es solapen, fent un ambient més enriquidor que si aquestes estiguessin més separades.

En aquest sentit, com veieu la relació entre els historiadors i els professors d'història?

Entenem que es tracta de grups diferents, però on la barreja existeix i fins tot, creiem que ha d'existir. És a dir, la majoria d'historiadors treballen com a professors d'història i també la majoria dels professors d'història són historiadors. Si un historiador es dedica a fer llibres de text sense tenir experiència docent pot estar massa allunyat de la realitat de l'estudiant. Però si un professor d'història no està al cas de les darreres investigacions pot no estar oferint la màxima qualitat a la seva feina. Per tant, són col·lectius que han de treballar conjuntament. A nivell oficial, tenim molt bona relació amb l'associació internacional d'estudiants d'història. Des d'Euroclio intentem que no hi hagi tanta distància i per això incloem els historiadors entre els educadors d'història.

Creieu que hi ha prou comunicació entre els educadors d'història i els educadors per la pau?

La meva resposta seria que no. Però tampoc amb qui treballa la solidaritat, els drets humans, el desenvolupament sostenible o altres disciplines afins. Em dol reconèixer que massa sovint hi ha una certa competitivitat entre perspectives germanes, que haurien de cooperar molt més. Però també crec que estem en el bon camí. El fet que una institució com l'ICIP vulgui parlar d'aquest tema és un senyal molt positiu.

Quin consell li donaríeu a un jove llicenciat d'història que vol incloure una perspectiva de pau a les seves classes?

Li diria que intentés no promoure una única visió de la història i que cerqués la diversitat, mostrant que la història és sempre complexa i, per tant, que ha de deixar espai perquè els estudiants es puguin formar les seves pròpies opinions. Li diria que fugís d'interpretacions reduccionistes, tipus nosaltres vs. ells o víctimes vs. perpetradors i que intentés fer entendre tota la complexitat. Evidentment, és molt diferent fer educació per la pau en un entorn post-conflicte o en una societat que està encara enmig d'un conflicte violent. En tot cas, no crec que la història pugui ser neutral o objectiva i davant els perills de la instrumentalització de la història, considero que l'ensenyament de la història no està lliure de valors i això s'ha d'explicar als alumnes.

On veieu Euroclio d'aquí vint anys?

M'agradaria que haguéssim aconseguit enfortir encara més la xarxa. Veig que la tendència és ser cada cop menys europea i més global i això és positiu perquè vol dir que som també cada vegada menys eurocèntrics. D'altra banda, estem augmentant el nostre reconeixement per part d'institucions com la Comissió Europea o alguns ministeris d'educació. Crec que Euroclio tindrà cada vegada més visibilitat i que així podrem ajudar les xarxes nacionals d'educadors d'història que intenten promoure l'ensenyament de la història des d'una perspectiva crítica.