TRIBUNA
La psicologia de Corea del Nord
Francesc Pont
Més enllà de les anàlisis a què ens tenen acostumats periodistes, analistes i acadèmics experts en Corea del Nord, la psicologia del comportament ens pot ajudar a entendre millor què hi ha darrere de les paraules del règim de Pyongyang i, al cap i a la fi, què en podem esperar i quin és el millor camí cap a la pau. I és que sovint semblem oblidar que els nordcoreans, tant la gent corrent com els líders, són persones amb sentiments, motivacions i processos psicològics com els nostres.
El règim nordcoreà s'ha distingit històricament per saber sobreviure entre grans potències, tot jugant amb les seves desavinences per tal d'extreure'n el màxim profit, molts cops a través d'una «diplomàcia de la confrontació» farcida de provocacions verbals i militars que, malgrat que a simple vista pot semblar irracional, està molt lluny de ser-ho. Precisament una de les principals característiques d'aquesta peculiar estratègia és la capacitat per cridar l'atenció de l'opinió pública internacional, quelcom que Pyongyang està aconseguint amb escreix: mai hi havia hagut tantes persones buscant informació sobre Corea del Nord ni les seves amenaces havien capitalitzat les capçaleres dels apartats de notícies internacionals de diaris, ràdios i televisions durant tant de temps.
Diversos estudis empírics han demostrat que el cervell humà incorpora un mecanisme dissenyat per a donar prioritat a les males notícies: és el que normalment s'anomena instint de supervivència. De fet, el cervell humà respon ràpidament davant d'amenaces purament simbòliques: les paraules més carregades emocionalment atreuen més ràpidament l'atenció. És a dir, el cervell humà respon més ràpidament i amb més intensitat al concepte retòric de «guerra» que al de «pau». Encara que l'amenaça no sigui real, el sol fet de recordar les qualitats negatives del concepte ja activa totes les alarmes. Corea del Nord, un país petit i pobre, ha perseguit històricament aquesta notorietat a través de la por per a extreure concessions de les grans potències que l'envolten.
L'actuació de Corea del Nord té una segona vessant que també és de gran utilitat per al règim. Els humans tenim grans dificultats per a centrar-nos en dues tasques alhora: és a dir, si ens concentrem en un problema, a prioritat que donarem a la resta minvarà. Els dirigents nordcoreans són plenament conscients que, amb la histèria generada per l'actual escalada de tensió, aconsegueix desviar l'atenció d'un tema que sempre hauria de tenir la màxima prioritat: els drets humans a l'interior del país i les pèssimes condicions de vida de bona part de la població.
Després de presenciar amb preocupació els esdeveniments de la primavera àrab, l'elit dirigent sap perfectament que la millor forma d'evitar-ne una hipotètica propagació és evitant tant la intervenció de forces estrangeres –raó per la qual el règim ha desenvolupat un programa nuclear– com que els nordcoreans es vegin exposats a influències de l'exterior, quelcom que seria molt més probable si la comunitat internacional centrés la seva atenció permanentment en la situació a l'interior del país. Desviar l'atenció, tant a fora com a dins del país, és una de les màximes prioritats del règim: de fet, aquesta dialèctica de la confrontació va normalment dirigida exclusivament al públic nordcoreà. El fet de generar la percepció que hi ha conflictes latents amb forces enemigues externes és una magnífica forma de minimitzar el conflicte intern i d'unir un poble fortament adoctrinat en un discurs ultranacionalista rere una causa comú.
Aquesta doble vessant estratègica ens condueix necessàriament al càlcul racional que fan els principals actors del règim nordcoreà, una elit política i militar que té com a principal objectiu seguir controlant la nació durant el màxim de temps possible. Tornant a la psicologia del comportament humà, sabem que els nostres cervells també estan programats per a donar molta més importància a les pèrdues i els fracassos que els èxits i als guanys. Hi ha una clara asimetria entre la intensitat de la motivació per a evitar pèrdues i els riscos que estem disposats a assumir per tal de maximitzar els guanys. Aquesta animadversió a les pèrdues és una poderosa força conservadora que afavoreix que els canvis siguin mínims i que fa que persones i institucions tendeixin a preservar l'status quo. Altrament dit, el que el règim de Pyongyang vol realment és la pau, no un conflicte en què el risc de perdre sigui massa gran per assumir-lo.
Malgrat tot, Corea del Nord ja no és només el fill malcriat que plora i crida molt però que, al cap i a la fi, no deixa de ser un nen entre adults: malauradament, gràcies a la capacitat nuclear i balística que posseeix, ha passat a ser un adolescent rebel, força més perillós que abans. Els dies en què la comunitat internacional podia ofegar el règim a base de sancions i aïllament, tot convertint-lo en un pària internacional, poden haver passat a la història. Abandonar la diplomàcia podria resultar extremadament perillós i contraproduent per a tots els implicats.
La recepta, doncs, passa necessàriament pel diàleg i la negociació. Si Corea del Sud, Xina, Japó i els EUA volen garantir l'estabilitat i la pau al nord-est d'Àsia i, alhora, promoure el canvi econòmic, social i perceptual dins de les fronteres de Corea del Nord, han d'optar per una política que fomenti l'obertura progressiva del règim, encara que això impliqui fer concessions que inicialment resultin difícils d'empassar.
John Gottman, psicòleg expert en relacions de parella, ens dóna les claus de la convivència entre humans: per tenir èxit a llarg termini, qualsevol relació hauria de centrar-se més en evitar els esdeveniments negatius que en buscar-ne de positius. Segons els seus càlculs, perquè una relació resulti estable i saludable, les interaccions positives haurien de ser com a mínim cinc vegades més nombroses que les negatives. Ha arribat l'hora, per tant, de negociar un tractat de pau multilateral, amb els Estats Units al capdavant, i de generar un clima que maximitzi les interaccions positives entre les parts actualment en conflicte.