Per la Pau / Peace in Progress

Joan Martínez Alier

Acadèmic i ecologista de reconegut prestigi, Joan Martínez Alier defensa des de fa anys un nou model econòmic que ens permeti viure en una societat més justa i més respectuosa amb el medi ambient. Pioner en el camp de l'economia ecològica i l'ecologia política, actualment coordina la xarxa europea EJOLT d'anàlisi de conflictes ambientals. En aquesta entrevista ens parla d'aquest projecte i també ens ofereix sortides al model de creixement actual, que considera obsolet i insolidari.

Quan neix i quin és l'objectiu de la xarxa EJOLT?

La xarxa EJOLT és un projecte europeu de recerca que coordinem a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudiem conflictes ambientals, les injustícies ambientals d'arreu del món, i ho fem amb una xarxa de 22 organitzacions.

Un dels reptes d'EJOLT és elaborar una gran base de dades, amb mapes temàtics sobre els conflictes ecològics. S'han fet estimacions sobre el nombre de conflictes ambientals?

És una bona pregunta. No hi ha estadístiques però hi ha milers i milers de conflictes de mineria, d'extracció de biomassa (plantacions d'eucaliptus, agro-combustibles, deforestació), d'extracció de petroli o gas, d'evacuació de residus, etc. Per exemple, el canvi climàtic neix d'una excessiva producció de gasos amb efecte hivernacle. I, qui n'és responsable? Qui en rep les conseqüències sense tenir gaire responsabilitat històrica? Per analitzar cada conflicte farem inventaris i mapes, per temes i per països, i abans del 2015 també volem fer un atles que reuneixi uns 2.000 conflictes.

Un dels conceptes centrals als que fa referència EJOLT és el de 'deute ecològic'. Es podria quantificar aquest deute?

Si ens tornem a fixar en el canvi climàtic, el deute ecològic (que reclamen algunes organitzacions i fins i tot governs del Sud) és la quantitat de diners que els països rics ens estalviem al no fer les reduccions d'emissions que caldria fer per evitar, precisament, l'efecte hivernacle. S'han publicat alguns estudis que quantifiquen el deute però no tot té un valor monetari, ja que també cal tenir en compte els danys que estem fent des del Nord. I també s'han de calcular els passius ambientals de les empreses multinacionals, que no es paguen. Per exemple, els passius de Chevron a l'Equador (per l'extracció de petroli) o de Shell al Delta del Níger (per l'emissió de gasos contaminants). Per fer-ho ens basem en casos judicials, però molt sovint no es fa justícia, de fet gairebé mai es fa justícia.

Davant d'això, quina solució queda?

En aquests dos casos, que són realment abusius, s'ha intentat la via judicial. A l'Equador hi ha una sentència judicial favorable als perjudicats, unes 30.000 persones, ratificada en segona instància, però Chevron no vol pagar res. Contra la petrolera Shell hi ha hagut judicis a Nigèria i també a Holanda, hi ha algunes sentències en contra de la companyia, però aquesta també es nega a pagar pels danys al Níger. Al món no hi ha justícia ambiental i davant d'això molts pensem que és hora que hi hagi un tribunal penal internacional per crims sòcio-ambientals.

Aquests abusos ambientals han estat denunciats per les comunitats locals, en una demostració del que vostè anomena 'ecologisme dels pobres'. Als països del Sud hi ha més consciència de la necessitat de preservar el territori?

Hi ha ecologistes al Nord i al Sud. Sovint al Sud hi ha una necessitat vital immediata: si ets pobre et cal tenir aigua neta i terra per conrear, i no tens diners per anar a comprar aigua ni menjar. Si et contaminen, protestes. És l'ecologisme del pobres i molt sovint les dones estan a primera fila. A banda de la necessitat vital també hi ha una qüestió cultural que porta a defensar el territori, i també una qüestió de drets, de dret al territori, de dret a la supervivència i fins i tot de drets de la Natura.

Algun exemple en positiu?

Recentment hi ha hagut el cas de la muntanya de Niyamgiri, a l'estat d'Odisha, a la Índia, que s'ha salvat de l'extracció de bauxita perquè la població local ha imposat la seva visió. Les comunitats locals han rebutjat la mineria perquè la muntanya és sagrada, és un déu del panteó local. Aquest és un exemple de com la cultura porta a defensar el territori.

La crisi econòmica actual té efectes positius sobre el territori? Podem afirmar que la crisi beneficia l'ecologisme? (menys consum, menys emissions de CO2...)

En alguns aspectes sí. Ha baixat molt, per exemple, la producció de ciment o la destrucció de pedra a les pedreres i també, com dius, les emissions de CO2. Però al mateix temps hi ha noves amenaces per al territori. Per exemple, noves mines d'or a Grècia, que generen protestes pels danys ambientals que poden ocasionar; o, sense anar més lluny, tenim una desastrosa nova llei de platges a Espanya i volien l'Eurovegas a Catalunya perquè arribessin diners...

Vostè ha parlat de la necessitat d'un 'keynesianisme verd'. A què es refereix?

Sembla que la baralla de política econòmica sigui únicament entre neoliberals i keynesians. Els neoliberals diuen que hem de pagar el deute -ha guanyat la deutecràcia!-, que els creditors manen, que cal baixar els salaris i tallar la despesa social pública. Els keynesians també volen pagar els deutes però encara fer-ne més, per sortir de la crisi i tornar al creixement. Ara bé, no són tan cruels, volen fer més despesa social. I els economistes ecològics estem a favor de la prudència financera -abans i ara-, no volem incrementar els deutes i no volem més creixement econòmic als països rics. El que hem de fer és anar cap a una altra cosa, cap a una 'prosperitat sense creixement', com diu Tim Jackson.

Aquí entra la teoria del decreixement... quins avantatges tindria?

Ens vam endeutar per créixer i ara hem de créixer per pagar deutes! Cal un decreixement suau en energia i materials, anar cap a una economia sense creixement. El nivell de vida als països rics ja és suficient i, de fet, no hi ha correspondència entre un augment del PIB i un augment de la satisfacció vital i la felicitat. Frenar el creixement econòmic als països rics no només és sensat ecològicament, sinó que és necessari per a la revaloració social dels béns comuns. Aquest decreixement implica no pagar una bona part del deute i, a més, tenir polítiques socials. La més important, una renda universal de ciutadania; però també fomentar l'agroecologia, la renovació energètica, l'educació... i mesures com donar cases rehabilitades als que no en tenen -amb lloguers molt barats-, repartir la feina amb horaris més curts, viure millor sense somnis de creixement econòmic basat en combustibles fòssils... S'han fet tantes inversions privades i públiques inútils!  Una vergonya.