Per la Pau / Peace in Progress

Jordi Noè

A l'octubre de 2003 la UNESCO aprovava la Convenció per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial considerant la importància d'aquest patrimoni com a cresol de la diversitat cultural i garant del desenvolupament sostenible. Al setembre de 2007 s'aprovava la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes que, entre d'altres, reconeix el dret dels pobles i persones indígenes a mantenir i protegir els seus indrets religiosos i culturals; a manifestar, ensenyar, practicar i revitalitzar les seves tradicions i pràctiques culturals i espirituals.

Si entenem a qui protegeixen aquests acords i reconeixement de drets tenim clar que no estem sospesant la seva importància pel nombre de població que són ni pels km² que ocupen, sinó per la importància intrínseca que significa la diversitat cultural que ostenten aquests pobles.

El passat juliol de 2013, el Relator especial sobre els drets dels pobles indígenes presentava un informe on deia que "La cursa mundial per extreure i explotar minerals i combustibles fòssils (petroli, gas i carbó), juntament amb el fet que gran part del que queda d'aquests recursos naturals es troba en terres de pobles indígenes, està augmentant i generalitzant els efectes de les indústries extractives a la vida dels pobles indígenes."¹ Si afegim a aquesta cita les grans obres d'infraestructura (hidroelèctriques, xarxes de carreteres, megaparcs eòlics), mines d'or a cel obert, de coure, coltan... tindrem, en bona mesura, la foto de l'alta i creixent conflictivitat socioambiental en territoris indígenes.

I, qui hi ha darrera els megaprojectes i l'extracció de recursos? Grans empreses transnacionals (ETN) l'objectiu únic de les quals és la maximització de beneficis i l'acumulació. Les ETN  negocien amb estats democràtics dèbils, dominats per oligarquies enquistades, estats que funcionen sota un únic i inqüestionable model de creixement econòmic d'acumulació capitalista. Aquestes ETN suplanten les funcions de l'estat en les zones rurals on actuen oferint serveis públics que no existien o eren molt deficients: aigua potable, serveis sanitaris, transport d'emergència, aportacions als pressupostos municipals... Així coopten les autoritats locals i destrueixen el teixit i les xarxes socials existents creant, fins i tot, noves organitzacions afins².

Massa exemples ens mostren que la destrucció i contaminació del mediambient i l'entorn natural causa efectes devastadors sobre les formes de vida i reproducció social i cultural dels pobles indígenes. 40 anys d'explotació petroliera a la conca del riu Pastaza del Perú han dut a declarar en emergència ambiental la zona on viuen Quitxues, Achuar, Shapra i Kandozi; a Guatemala tornen els pitjors temps de criminalització, persecució i militarització des dels Acords de Pau; la brutal deforestació a Borneo posa en perill als Kayan, Kenyah i Penan; la alarmant situació dels pigmeus a la rica zona en minerals del llac Kivu a la República Democràtica del Congo. En tots aquests casos i en molts d'altres es veuen amenaçades les seves pràctiques espirituals, les formes d'organització social, la pervivència de les seves cosmovisions. Cosmovisions que se situen en el seu entorn natural però no només com a lloc físic sinó també espiritual. La referència a llocs on hi viuen sers que no per ser invisibles a l'ull humà són menys reals quan formen part de la seva cosmovisió i serveixen per a interpretar fets quotidians i administrar la vida en comunitat.

En aquest sentit, deixem per un moment de banda els evidents i denunciats efectes nocius sobre el mediambient i la salut de l'explotació dels recursos naturals. Centrem-nos en allò que, de forma singular, ens fa formar part d'una comunitat i d'un entorn natural on convivim i reproduïm les nostres vides i relacions socials. Així ens trobarem amb el patrimoni cultural immaterial, un reflex de la identitat cultural i social de qualsevol poble. I és el ric i divers patrimoni cultural dels pobles indígenes, en la majoria dels casos vinculat estretament amb la terra i el territori com si d'una sola cosa es tractés, la que destrueix irremeiablement l'explotació dels recursos naturals.

Tanmateix, no siguem ingenus pensant que els pobles indígenes renuncien a les comoditats, als avenços tecnològics i als béns materials. Però es troben davant un model de creixement econòmic il·limitat, on els recursos naturals i energètics són essencials, on ser part de l'1% ric és tan difícil com no acabar sent el més pobre del 99% restant. L'experiència els diu que millor quedar-se com estan, si poden, i enfrontar-se als projectes extractivistes que semblen deus, doncs només porten promeses i calamitats. I en aquests casos va molt bé la pràctica d'alguns pobles amazònics que si a un Deu al que se li han fet sacrificis no és condescendent amb ells, se'l mata i se n'adora a un altra; aquell no servia! I en aquesta concatenació de fets i realitats trobem estratègies polítiques continentals sorgides dels pobles indígenes que reforcen, retroben i reinventen l'essència de relació harmònica amb la natura i el territori, apostant per projectes de societats i d'estats que opten no per viure amb més sinó per viure bé³. Tan simple i tan clar.