Per la Pau / Peace in Progress

Ferran Izquierdo

La zona de la conca del riu Jordan i dels aqüífers de Cisjordània és un dels centres de la conflictivitat internacional pels recursos hídrics. Les causes dels conflictes s'han de buscar en la carestia, la falta de fonts alternatives, la situació de dependència en la qual es troben alguns dels actors donada la relació de poder a la conca, i per les funcions polítiques, econòmiques i de seguretat de l'aigua. S'afegeix a aquests factors la superposició de la disputa per l'aigua al conflicte polític i una distribució dels recursos basada en la conquesta, amb la qual cosa la percepció d'injustícia s'imposa entre els actors àrabs.

Les diferències en el consum d'aigua es reflecteixen tant en el volum total com en els usos de regadiu i domèstic. La posició dels israelians i dels colons jueus als territoris palestins és clarament superior en tots els usos de l'aigua¹. Actualment, la gran consumidora d'aigua (al voltant del 50%) és l'agricultura, però, en un futur pròxim, la carestia serà tal que el consum domèstic i urbà forçosament hauran de passar a un primer pla². L'ocupació israeliana dels territoris palestins és el factor determinant en la carestia palestina i en la desigualtat, per la qual cosa un conflicte es barreja amb l'altre. Això es pot veure en l'actualitat amb tota claredat en la construcció del Mur de l'apartheid dins de Cisjordània, que no només separa a la població palestina de grans parcel·les de terra, sinó que també expropia pous i importants quantitats d'aigua a favor de les colònies.

El conflicte pels recursos hídrics de Palestina es presenta normalment com un obstacle important en les negociacions per acabar amb l'ocupació israeliana. En ocasions, principalment en èpoques de sequera, l'aigua es presenta com un dels interessos fonamentals per als israelians als Territoris Ocupats. Tanmateix, una anàlisi detinguda ens permet apreciar que aquesta visió és simplista i que la necessitat d'aigua per al benestar de la població israeliana o palestina no està directament relacionada ni és causa de l'ocupació israeliana de territoris palestins.

Per a aquesta anàlisi farem servir el concepte de complex conflictiu de Guillem Farrés. Des de la seva perspectiva, en la majoria de les ocasions no és possible limitar l'anàlisi al conflicte superficial o més evident, ja que gairebé sempre ens enfrontem a diferents competicions relacionades entre si: "Així veiem que el que consideràvem un conflicte internacional (o entre grans grups socials) és un sistema format pel conjunt de conflictes i relacions de poder entre una multitud d'actors implicats; ens referirem a aquest sistema com a complex conflictiu. (...) Hem de trobar el conflicte dominant del complex conflictiu que, encara que en ocasions no és el més visible, és el conflicte al qual estan sotmeses les dinàmiques de les altres relacions de poder i conflictes del sistema, i afecta profundament la conducta dels actors. Revelar l'estructura dels conflictes d'un complex conflictiu, i identificar el conflicte dominant sembla clau per poder abordar la resolució de qualsevol complex conflictiu. "³

Per analitzar el conflicte pels recursos hídrics, hem d'evidenciar doncs quin seria el conflicte dominant en aquest complex conflictiu. En teoria, els conflictes per l'aigua responen a la necessitat de recursos hídrics que tenen els col·lectius de població per donar resposta a les seves necessitats de benestar (aigua potable, aliments, higiene, treball...). Tanmateix, si l'objectiu real de l'aigua disputada fos el benestar de la població, tots els tècnics coincideixen que la cooperació en la gestió dels recursos és essencial per arribar a la màxima eficiència i aprofitament⁴. La gestió de tota la conca i de tots els sectors relacionats amb els recursos hídrics és essencial per afrontar els problemes de la carestia i donar resposta a les necessitats de tota la població.

En el cas de l'aigua dels aqüífers palestins, és especialment important tenir en compte les necessitats econòmiques i socials, ja que les diferències en el desenvolupament i en el consum entre la població israeliana i la palestina plantegen necessitats molt desequilibrades. A Israel li és més fàcil renunciar a l'aigua de regadiu per tenir una economia molt més rica i diversificada, amb la qual cosa es podrien alliberar grans volums d'aigua per destinar-los a altres usos. A més, la seva capacitat per accedir a alternatives en el subministrament és més gran que en la resta de països de la mateixa conca.

Per exemple, amb la dessalinització⁵, Israel ja té la tecnologia necessària, està donant un gran impuls al sector i, en termes relatius, el cost és molt menor donada l'enorme diferència existent amb el PIB dels seus veïns. D'altra banda, tant l'accés al mar com a l'aigua salabrosa és més fàcil a Israel. Altres possibles solucions serien redistribució entre usos, principalment de l'agricultura al consum domèstic, industrial i urbà; importació d'aigua; redistribució entre territoris; millora de les infraestructures tant de canalització com de reciclatge i aprofitament...

Tanmateix, el que veiem en analitzar el conflicte per l'aigua a Israel i Palestina, és que el conflicte dominant és la competició de les elits israelianes pel poder. L'aigua no és més que una excusa per mantenir l'ocupació, per la qual cosa la solució del problema de la carestia i la resposta a les necessitats de la població, tant israeliana com palestina, passa pel mateix camí que la pau: que no hi hagi elits israelianes que guanyin mantenint la situació de conflicte permanent.