Per la Pau / Peace in Progress

Blanca Camps

Un dels objectius del periodisme per la pau és el de fugir dels tòpics i de les explicacions simplistes sobre les societats i els seus conflictes. Aquest objectiu coincideix també amb el d'aquells i aquelles que creuen que la resolució de conflictes no és possible si no es tenen en compte les iniciatives locals i de base que, massa sovint, són ignorades entre els sensacionalismes dels mitjans de comunicació i la diplomàcia d'alt nivell. La guerra civil a Síria compta amb molts altres protagonistes i moltes altres històries que no entren en la narració habitual de la violència armada i les atrocitats massives.

Fora de Síria, doncs, pocs coneixen l'experiència de Iabroud, una ciutat al nord de Damasc que des de finals del 2011 s'auto-governa a través d'un consell local que gestiona des del trànsit als carrers, fins a les escoles o els forns de pa. I és que és essencialment a través de l'organització local i de base que es desenvolupen les diferents activitats de la resistència: agències locals de notícies; documentació i comunicació de les violacions de drets humans; grups d'assistència humanitària i mèdica; gestió de serveis (deixalles, aigua, educació, etc.); traduccions; grups de desobediència civil; campanyes de pressió; manifestacions; suport als detinguts i detingudes; coordinació de campanyes, vagues i boicots a nivell estatal; etc.

Iabroud és un dels tants exemples on la població local s'ha organitzat i intenta construir un model de conciliació i desobediència civil al règim en un municipi amb segles de convivència entre la població sunnita i cristiana. La iniciativa de Iabroud s'inspira en el pensament de l'anarquista sirià Omar Aziz, que va formar el primer comitè local a Barzeh. Aziz volia trencar la dinàmica de manifestar-se cada vespre per després tornar a la vida quotidiana dins de les estructures imposades pel règim¹.Actualment aquestes formes d'organització local són habituals en la majoria de zones alliberades del règim i en algunes zones o barris sota control governamental. Alguns xifren el nombre de comitès o coordinadores en més de 400 arreu del país i de consells locals en grans ciutats o districtes en més de 198 ². Això no obstant, alguns consells locals han estat més inclusius que d'altres. Mentre molts realitzen periòdicament eleccions lliures, d'altres s'han vist paralitzats per lluites internes, manca de finançament o per la incapacitat de superar estructures autoritàries herència del règim baasista.

Però la resistència popular, tot i que organitzada essencialment a nivell local, també ha creat diferents estructures de coordinació estatal, – com la més coneguda, Local Coordination Committees (LCCSy), que s'oposa a la resistència armada i a la intervenció militar estrangera³ – i de caràcter sectorial, d'estudiants – Unió des Estudiants Sirians Lliures – o la Coalició Revolucionària de la Joventut Siriana. El col·lectiu Aiam alHorria (Dies de Llibertat), creat a finals del 2011, va aconseguir aglutinar i coordinar diversos dies de vaga general arreu del país, en l'anomenada Setmana de la Dignitat del 14 al 30 de desembre del 2012. O el grup Nabd, que promou la convivència interreligiosa i la no-discriminació.

El Moviment Sirià per la Noviolència, ONG d'activistes sirians amb base a Europa ha recollit en un incomplet, però aclaridor mapa interactiu moltes d'aquestes iniciatives noviolentes a Síria amb l'objectiu de donar a conèixer la seva feina⁴.

Arreu del país, aquests actors compromesos lluny dels focus de la premsa, desenvolupen rols essencials per a la revolta siriana iniciada pacíficament el 2011:

• Mantenen la resistència contra el règim i la legitimitat i base social de les demandes
• Desenvolupen experiències d'organització i democràcia directa que proveeixen a la població local dels serveis bàsics així com de formes de resistència creatives
• Teixeixen lligams entre les comunitats i en fomenten la cohesió
• Exerceix sovint de mediadors entre la població i els grups armats

La majoria d'activistes són joves que anteriorment es definien com a apolítics, excepte en el cas dels kurds i kurdes, històricament més polititzats. Aquests últims han aconseguit, però, des de l'inici de la revolta, construir i organitzar-se en xarxes i grups separats dels partits tradicionals, com a través del Moviment Juvenil Kurd (TCK). Segons l'activista i bloggera Leila Shrooms, la majoria d'activistes no se senten afiliats als partits ni a les ideologies polítiques tradicionals, sinó que es mouen "motivats per les causes de la llibertat, dignitat, justícia social i els drets humans fonamentals"⁵.

Alguns d'aquests grups s'inspiren en la cultura de la noviolència des dels seus principis més ghandians, amb figures destacades com l'octogenari educador Jawdat Said, a qui alguns anomenen el Ghandi sirià. Molts d'altres, però, no defensen la noviolència com a principi moral sinó que consideren que armar-se simplement els està generant més costos i més violència i radicalització. Com apunta el professor Stephen Zunes, "l'escalada i l'oposició armada també han reduït el nombre de desercions de les forces d'Assad i han contribuït a l'emergència d'actors anti-democràtics dins de l'oposició"⁶. D'altres grups es coordinen amb l'Exèrcit Sirià Lliure o alguna brigada de protecció local, però s'enfronten personalment sense més mitjans que la força de la gent tant als embats i la repressió del règim sirià, com als intents d'imposició d'ideologies salafistes radicals i intolerants fins ara fonamentalment inèdites al país. A més, segons la professora i activista siriana Mohja Kahf, "la resistència armada relega la població revoltada, la que no pot o no vol agafar les armes, a la passivitat"⁷.

Incloure doncs totes aquestes iniciatives i els milers de dones i homes que s'enfronten de manera no violenta al règim i a la guerra és essencial, no tan sols per a poder comprendre la situació sinó també per a aconseguir una transformació del conflicte i una sortida de la guerra civil que sigui duradora, conciliadora i inclusiva. Aquests actors ja juguen a diari un paper de mediació, de reconciliació i de transformació que s'aconsegueix tan sols amb el suport i la confiança quotidiana que la seva feina genera entre les poblacions locals. Les seves experiències aconsegueixen construir les capacitats d'autogestió i de conciliació de poblacions fins fa poc amb teixits associatius molt dèbils i sota el ferri control del règim baasista.

Potser algunes d'aquestes experiències no encaixen en la definició teòrica de grups de noviolència, però de totes maneres caldrà comptar amb elles si el que es vol és aconseguir una veritable i inclusiva nova Síria.