En profunditat
Violència i conflictes ambientals, la tragèdia del Chocó
Edwin Novoa
Les conseqüències del conflicte armat colombià han deixat milions de víctimes de tot tipus de violacions de drets humans, tema que si bé efectivament és central, ha deixat de banda el debat sobre la relació entre violència i conflictes ambientals.
Les costa pacífica colombiana, especialment el departament del Chocó, en constitueix un dels ecosistemes més estratègics i biodiversos del món en contenir selva tropical humida primària, extenses conques hidrogràfiques que habiten històricament comunitats negres i ser el bressol de diversos pobles indígenes que han habitat ancestralment el bosc tropical.
El territori per als grups ètnics és igual o més important que la vida mateixa i constitueix l'escenari en el qual conflueixen tots els seus drets com a subjectes col·lectius de dret, a saber: el dret a la identitat cultural, el dret a l'autonomia (autoritats i normes pròpies), a la consulta prèvia i al seu patrimoni ambiental i cultural.
En aquest sentit, les normes colombianes han establert un alt estàndard de protecció formal dels territoris, iniciant per la Constitució Política de 1991 i la Llei 70 de 1993 i la Llei 160 de 1994 que van implicar la titulació de tot el Departament del Chocó als grups ètnics sota la modalitat de títols col·lectius.
Malgrat aquest caràcter formal de la protecció de drets, la realitat als territoris és de desconeixement dels drets i de falta de control dels grups ètnics dels seus territoris ancestrals.
La megadiversitat, que implica l'existència un gran reservori de recursos naturals, sumada a la ubicació geoestratègica del Departament del Chocó (és l'únic amb sortida als Oceans l'Atlàntic i el Pacífic), fan de tota aquesta zona un gran botí en la guerra i l'extracció dels recursos naturals i, en aquest sentit, els diversos actors armats durant les últimes tres dècades han imposat la violència per aconseguir el control territorial (per exemple com a corredor d'armes i drogues), desplaçar a les comunitats ètniques i obtenir el domini dels recursos naturals.
El Chocó biogeogràfic és una zona de difícil accés, -tant és així que durant desenes de generacions va servir de refugi a les comunitats negres que fugien i es refugiaven de l'esclavitud-, raó per la qual, històricament, ha tingut una baixa presència de l'Estat colombià, escenari perfecte per a l'actuació de guerrilles i grups paramilitars, entre d'altres.
A la dècada dels anys vuitanta van entrar els grups guerrillers a algunes de les conques hidrogràfiques del Chocó, els quals van trobar un bon refugi per les mateixes condicions d'accés de la zona, actors que van mantenir relativa calma amb els grups ètnics. Tanmateix, des de la dècada dels anys noranta (principalment des de 1997 amb la formació de les Autodefenses Unides de Colòmbia) s'han introduït els paramilitars generant grans enfrontaments armats, matances, desplaçaments massius i en general tot tipus de violacions als drets humans i al Dret internacional humanitari.
El model de control territorial dels paramilitars (a més de l'armat) va implicar imposar per la força models de desenvolupament a les zones espoliades (robades als grups ètnics) completament diferents de les tradicionals. A la zona el nord del Chocó (Riosucio, Darién, Acandí, Unguía) va implicar principalment l'extracció massiva de fustes de la selva tropical humida per a exportació, després la potrerització de grans extensions de terra i finalment la implementació de monocultius (per exemple d'oli de palma que en el seu moment va ser subsidiada pel mateix Estat 1) i ramaderia extensiva.
En altres zones del Chocó (als rius Andágueda, Quitó, San Juan i, en menor proporció, Atrato) també s'han vingut implementat altres models de desenvolupament basats en la mineria il·legal a cel obert amb l'ús de retroexcavadores, dragues i processament amb mercuri a les riberes dels rius2. Aquesta mineria completament il·legal, que té un alt impacte ambiental (contaminació de rius, terres, eliminació de cobertura vegetal, extinció d'espècies endèmiques, entre d'altres), ha estat implementada en l'última dècada per guerrilles i bandes criminals i en aquest moment està creixent descontroladament a partir de l'anomenat "boom miner" colombià.
Aquesta complexa situació ha estat posada de manifest per la Cort Constitucional Colombiana3, organitzacions de drets humans, ambientalistes i per les mateixes comunitats que es troben desplaçades o confinades en petites parts del seu territori; tanmateix, l'Estat encara no aconsegueix controlar diverses zones del Chocó i en altres que sí que aconsegueix controlar, ha deixat oberta la possibilitat de projectes miners avalats per les autoritats ambientals. Per tot l'anterior, el futur no és prometedor per als pobles i comunitats ètniques i l'ambient de la regió també està amenaçat.
1 Casos Jiguamiandó i Curvaradó, nord del Chocó
2 Si bé les comunitats ètniques ancestralment fan extracció de minerals com l'or, ho fan a baixa escala, sense químics i sense grans maquinàries, per la qual cosa són pràctiques sostenibles.
3 Sentència T-025 de 2004 i Autos 004 i 005 de 2009, Cort Constitucional.