Per la Pau / Peace in Progress

Mario Pianta

Trenta-vuit milions d'americans, un ciutadà sobre vuit, es troben en unes condicions de pobresa que els fa beneficiaris de les Food Stamps, una targeta que permet comprar els aliments precuinats als supermercats, per un valor mitjà de 133 dòlars per persona al mes. Si tenim en consideració als nens, els percentatges surten a un nen sobre quatre: ens trobem al nivell de país del tercer món.

Sis d'aquests trenta-vuit milions (el dos per cent dels americans) viuen en famílies sense cap ingrés econòmic – ni renda de treball, ni transferències públiques, ni pensions, ni aturs o altres – tret de les Food Stamps. Els darrers dos anys, com a conseqüència de la crisi, els usuaris han augmentat un 50 per cent. Al 2010 el govern federal gastarà 60 mil milions de dòlars – menys del 10 per cent de les assignacions extraordinàries per crisi financera – per aquest programa, que representa l'únic instrument per afrontar les situacions de pobresa en un sistema d'estat assistencial reduït a l'os.

Ara agafeu-vos fort: un pastís de les mateixes dimensions està a punt de repartir-se, no entre els 38 milions d'americans més pobres, sinó entre cent mil banquers, que rebran mig milió de dòlars per cap de mitjana. En total, les cinc grans banques americanes, durant els primers nou mesos de 2009, s'han reservat 90 mil milions de dòlars per pagar sous i "bonus empresarials". Totes les cinc banques reberen del govern enormes crèdits d'emergència durant la crisi de 2008. Davant les protestes de l'opinió pública i del Congrés, hi ha hagut temptatives de posar condicions als pagaments estratosfèrics i les banques han reaccionat retornant el més aviat possible els préstecs obtinguts per tornar a ser lliures de repartir-se retribucions milionàries.

Tot plegat ha reforçat la disparitat, ja endegada durant el "boom" de la new economy a finals dels anys noranta: al 1998, el cap de Citigroup rebia retribucions per 167 milions de dòlars, 4500 cops el sou d'un treballador no qualificat de la mateixa empresa. Però – com denunciava fa deu anys Seymour Melman al seu llibre After Capitalism – és a la Walt Disney on les disparitats superaven de llarg les de "l'Oncle Gilito" i la banda dels tres lladres: al 1998 el president de la societat rebé 575 milions de dòlars, és a dir, 15.500 cops el salari brut d'un treballador de l'empresa.

El cert és que un dels problemes americans és que desigualtats d'aquesta mena ja no són casos excepcionals, limitats a Wall Street o Disneylàndia; hom les pot trobar arreu del món econòmic. En el conjunt de l'economia, la relació entre el que guanya el 10 per cent més ric i el 10 per cent més pobre dels americans ha crescut un 40 per cent respecte al 1975, amb daltabaixos particularment forts durant els governs Bush pare i Bush fill. En termes teòrics, la retòrica liberal no s'adiu amb la realitat, com mostrà un treball de Richard Wilkinson i Kate Pickett: les grans desigualtats no estimulen el creixement econòmic i tenen greus conseqüències en termes de disminució del benestar i creixents problemes socials com marginació, malalties o criminalitat.

Les males notícies per a l'economia americana, durant el primer decenni del dos mil, han afectat la major part dels ciutadans. No hi ha hagut cap augment dels llocs de treball i gairebé tot l'augment de les rendes ha anat a parar a mans del 10 per cent de les famílies més riques, amb una ulterior concentració dins l'1 per cent dels ultrarics. Des de 1989, els salaris reals (mitjans) dels treballadors masculins han romàs invariables per als llicenciats i han disminuït notablement per a qui només gaudeix del títol de secundària, mentre que les dones han recuperat en part la diferència salarial davant la dels homes. El salari mínim, en termes reals, és del mateix nivell que els dels anys seixanta.

La crisi financera es precipità sobre una economia real afectada per una llarga decadència de les capacitats productives i amb una forta dependència de l'exterior: l'excés de les importacions sobre les exportacions ha arribat al 5 per cent del PIB. Els comptes públics es troben en un profund vermell, també per mor d'una despesa militar enorme que als USA representa la meitat del que tot el món gasta en armes. Un color vermell que encara ha augmentat amb les mesures preses davant la crisi financera.

Si la política americana ha salvat de seguida les banques en dificultat, no ha anat així pel deu per cent dels americans que ara estan sense treball: per documentar els efectes de la crisi hi ha un nou reportatge, Battered by the storm, publicat al desembre per l'Institute for Policy Studies i altres organitzacions progressistes (entre els autors trobem a John Cavanagh i Barbara Ehrenreich. Es pot descarregar a http://www.ips-dc.org/reports/battered-by-the-storm). Als EUA només el 57 per cent dels sense treball tenen un ajut per desocupació, que és el total de la meitat del salari anterior, i molts han perdut el dret a l'assistència sanitària. El principal programa federal de suport a les rendes, el Temporary Assistance for Needy Families, té menys del 30 per cent dels recursos que serien necessaris per tirar amunt del llindar de la pobresa els 50 milions d'americans que estan ara per sota. Forats així de grossos a l'estat assistencial USA han deixat als Food Stamps, esmentats anteriorment, el deure de distribuir almenys una mica de menjar.

Certament, hi ha alternativa, com la que proposa l'estudi esmentat: un pla de 400 mil milions de dòlars, destinats a programes socials de suport a les rendes i als propietaris de cases requisades pels bancs, a la creació d'un milió de llocs de treball al sector públic i a cobrir el dèficit dels governs estatals i locals per al 2010. Tot això podria estar finançat per l'augment de les taxes als rics i sobre les operacions financeres especulatives, i per mesures contra l'ús dels paradisos fiscals. La bona notícia és que l'administració Obama cerca un sistema per taxar les finances i recuperar una part dels fons gastats pels ajuts estatals de l'any passat. La baralla entre la Casa Blanca i Hisenda per decidir quin camí seguir està encara oberta, però la novetat és que a Washington es torna a parlar, fins i tot, d'una taxa sobre les transaccions financeres internacionals – la taxa Tobin Tax de la que parlen des de fa dècades moviments socials d'arreu. Després de l'embriaguesa financera, finalment una resposta de la política?

* Article publicat a "Il Manifesto", 13 gener 2009, p.10