En profunditat
La pau, l'únic combat: triar entre l'infern i la raó
Albert Camus
Albert Camus, sobretot un escriptor, va participar durant quatre anys molt activament en la vida pública francesa a través dels editorials i petits articles, testimoniatges, publicats a Combat entre 1946 i 1950, entre La pesta i L'home revoltat. Concretament, el 8 d'agost de 1945, el dia del llançament de la bomba atòmica sobre Nagasaki, dos dies després del primer llançament sobre Hiroshima, escrigué aquesta peça que ara reproduïm. La peca prové del seu llibre Actuelles. Écrits Politiques, publicat inicialment l'any 1950 per Gallimard, i forma part de les contribucions recollides a l'apartat "Moral i Política" (la número XI). L'hem intitulada tot recollint dues idees centrals del text: la utilització de la ciència per a la destrucció total posa a la humanitat en una cruïlla terrorífica que fa de la pau l'únic combat que val la pena lluitar, que ha de fer que els pobles diguin als governs que cal triar entre l'infern i la raó.
(Rafael Grasa)
(Combat, 8 d'agost de 1945)
El món és el que és, és a dir poca cosa. És el que tothom sap des d'ahir gràcies al formidable concert que la ràdio, els diaris i les agències d'informació acaben de desencadenar en relació amb el tema de la bomba atòmica. Ens diuen, en efecte, enmig d'una gran quantitat de comentaris entusiastes, que qualsevol ciutat d'una certa importància pot ser arrasada per una bomba de la grossària d'un baló de futbol. Diaris americans, anglesos i francesos s'estenen en dissertacions elegants sobre l'avenir, el passat, els inventors, el cost, la vocació pacífica i els efectes guerrers, les conseqüències polítiques i fins i tot el caràcter independent de la bomba atòmica. Nosaltres ho resumirem en una frase: la civilització mecànica acaba d'arribar al seu darrer grau de salvatgisme. Caldrà triar, en un futur més o menys pròxim, entre el suïcidi col·lectiu o la utilització intel·ligent de les conquestes científiques.
Mentrestant, es pot pensar que hi ha una certa indecència a celebrar d'aquesta forma una descoberta, que es posa en primer lloc al servei de la més formidable ràbia de destrucció de què l'home haja fet prova en segles. Que en un món lliurat a tots els estrips de la violència, incapaç de cap mena de control, indiferent a la justícia i a la simple felicitat dels homes, la ciència es dediqui a l'assassinat organitzat, ningú, sens dubte, tret dels idealistes impenitents, pensarà a sorprendre-se'n.
Aquests descobriments han de ser enregistrats, comentats en funció d'allò que són, anunciats al món per tal que l'home tingui una idea justa del seu destí. Però embolcallar aquestes terribles revelacions amb una literatura pintoresca o humorística, això no és suportable.
Ja no respiràvem fàcilment en un món torturat. Heus aquí una nova angoixa que ens és proposada, que té totes les probabilitats de ser definitiva. Sens dubte, oferim a la humanitat la darrera oportunitat. I açò pot ser malgrat tot el pretext d'una edició especial. Però hauria de ser més aviat el tema d'algunes reflexions i de molt de silenci.
D'altra banda, hi ha altres raons per acollir amb reserves la novel·la d'anticipació que els diaris ens proposen. Quan veiem el redactor diplomàtic de l'agència Reuters anunciar que aquesta invenció fa que els tractats esdevinguin obsolets o caduques les mateixes decisions de Potsdam, posar de relleu que ell és indiferent al fet que els russos siguin a Konigsberg o que Turquia sigui als Dardanels, no podem deixar de suposar aquest bell concert d'intencions bastant estrangeres al desinterès científic.
Que se'ns entengui bé. Si els japonesos capitulen després de la destrucció d'Hiroshima i per l'efecte de la intimidació, nosaltres ens alegrarem d'això. Però ens neguem a extreure d'una notícia tan greu altra cosa que no sigui la decisió d'advocar encara més enèrgicament a favor d'una veritable societat internacional, on les grans potències no tindran drets superiors als de les mitjanes o petites nacions, on la guerra, plaga esdevinguda definitiva per l'únic efecte de la intel·ligència humana, ja no dependrà dels apetits o de les doctrines de tal o tal altre Estat.
Davant les perspectives aterridores que s'obren a la humanitat, nosaltres percebem encara millor que la pau és l'únic combat que val la pena lliurar. Açò ja no és una pregària, sinó una ordre que ha de pujar des dels pobles fins als governs, l'ordre de triar definitivament entre l'infern i la raó.