Per la Pau / Peace in Progress

La societat internacional, basada en la sobirania dels estats i en la no ingerència, ha tingut com a problema central durant segles la gestió de la violència armada, mitjançant diverses fórmules –més o menys normativitzades- de gestió dels conflictes armats. L'agenda poc a poc s'ha complicat i diversificat.

Aquest número de Per la pau mira globalment aquesta agenda i es focalitza en la paradoxa d'aquest segon decenni del segle, el tercer després de la guerra freda. En un context creixent de reducció considerable dels conflictes armats d'alta intensitat (entre un 50% i un 70% menor en comparació amb la guerra freda), en un context amb major interès i recursos esmerçats en crisis humanitàries i emergències complexes, en una nova situació geopolítica i en plena crisi financera i econòmica, hom observa que la despesa militar es dispara (al centre del sistema, els EUA, però també a molts països del Sud, i a les potències emergents, com Brasil). A més, alguns dels conflictes clàssics, amb dècades d'existència, com el de Xipre, persisteixen en un moment en què sembla més fàcil que abans resoldre'ls i/o transformar-los. Per inèrcia?

Persisteixen també, amb canvis positius i esperança de millora, dos problemes de llarga tradició i molt diferent natura i abast, les armes nuclears i l'extensió del dret penal internacional. Les conferències de revisió del Tractat de No Proliferació Nuclear i de l'Estatut de la Cort de Roma, que se celebraran durant el mes de maig i juny (i a la que dedicarem els dos propers números de la revista) permeten albirar alguna esperança de nous canvis en positiu, en un camí ja identificat per Camus l'any 1948 (en l'article que reproduïm): "a favor d'una veritable societat internacional, on les grans potències no tindran drets superiors als de les mitjanes o petites nacions".

Altrament dit, els vells problemes de l'agenda de seguretat mostren la seva persistència i centralitat, reblada per la característica secular de la societat internacional, la falta d'autoritat central, legítima i acceptada per tots els actors per damunt dels estats. Calen doncs nous instruments, com els derivats de la lluita a favor de nous tractats de desarmament o de limitació d'armaments dels que ens ocupem, o les noves formes de mediació, internes i parcials.

Tot plegat ens recorda que la coexistència de vells i nous problemes a l'agenda actual, posa en el centre la reflexió sobre els instruments per a resoldre'ls. Per dir-ho amb Camus: sí, la pau és l'únic combat, però cal pensar en diversos i diferents camins, instruments, per aconseguir la pau. O, potser millor, les paus.