Per la Pau / Peace in Progress

Taniguchi Sumiteru

Sóc Taniguchi Sumiteru, un Hibakusha¹ de Nagasaki. Gràcies per donar-me l'honor d'adreçar-me a vosaltres en nom dels 230.000 supervivents japonesos a la bomba atòmica, i de les ONG per la pau mundials.

Al 1945, jo tenia 16 anys. El matí del 9 d'agost, estava fent una volta amb bicicleta a 1,8 km al nord del que estava a punt de convertir-se en l'epicentre de l'explosió de la bomba atòmica. Quan la bomba va explotar, rajos de calor intensa d'uns 3.000 o 4.000ºC em van cremar tota l'esquena, i em vaig exposar a una radiació invisible. Al mateix instant, l'ona expansiva ens va llançar a mi i a la bicicleta 4 metres més enllà, topant contra el terra.

Quan l'explosió va acabar, vaig mirar amunt i vaig veure que els edificis que m'envoltaven estaven derruïts i que aquells nens que havien estat jugant al meu voltant havien volat pels aires i estaven escampats per tot arreu. Vaig sentir la por a la mort, pensant que una gran bomba havia caigut molt a prop d'allí. Però em vaig convèncer que no podia morir així.

Quan semblava que la confusió havia passat, em vaig aixecar i vaig adonar-me que tenia el braç esquerre completament cremat, amb la pell penjant com un drap esparracat. Vaig tocar-me l'esquena i vaig descobrir que també estava cremada. Alguna cosa pastosa i negra se'm va enganxar als dits. La bicicleta estava completament doblegada i recargolada com un bunyol (el quadre, les rodes...). Havia arrasat les cases. Hi havia incendis en aquestes cases i als arbres de les muntanyes. Els nens que havien volat pels aires estaven tots morts: alguns estaven socarrimats, mentre que altres semblaven il·lesos.

Hi havia una dona amb els cabells cremats escampats per terra. Tenia la cara tan inflada que ni tan sols podia obrir els ulls. Tenia ferides de cap a peus i gemegava de dolor. Encara recordo l'escena com si fos ahir. Continuo penedint-me de no haver pogut fer res per als que patien i imploraven ajuda. Molts Hibakusha estaven greument cremats i van morir demanant aigua.

Divagava com un somnàmbul i així vaig arribar a una fàbrica propera que s'erigia al costat d'un túnel de la muntanya. Vaig demanar a una senyora que arranqués la pell cremada que em penjava dels braços. Va arrancar un tros del que quedava de la meva samarreta, hi va posar oli lubricant i me'l va passar pels braços. A mi i a altra gent, ens van dir que calia que ens allunyéssim del túnel abans d'un altre possible atac. Ho intentava amb totes les meves forces, però no em podia aixecar i caminar sol. Un home em va pujar a collibè fins al cim d'una muntanya i em va estirar sota un arbre. Hi havia molta gent al meu voltant que, abans d'expirar l'últim sospir, demanaven que algú recordés els seus noms i adreces per tal que se n'avisés els parents. Morien un rere l'altre, cridant: "Aigua, doneu-me aigua...". Quan va arribar la nit, un avió estatunidenc ens va sobrevolar i ens va atacar. Algunes bales perdudes van encertar la pedra del meu costat i van caure sobre la gespa.

A la nit, va plovisquejar. Vaig xarrupar l'aigua que gotejava de les fulles i la nit va passar. En arribar el dia, em vaig adonar que tots els que estaven al meu voltant, estaven morts. Vaig passar encara una altra nit allí, i el matí del tercer dia em van rescatar i em van portar a una ciutat propera, a 27 km de Nagasaki. En aquells moments, tots els llits dels hospitals estaven ocupats per víctimes, així que em van portar a una escola de primària, que havien transformat en una clínica provisional.

Tres dies més tard (el sisè dia després del bombardeig) les ferides van començar a sagnar, de manera que vaig començar a sentir el dolor. Durant més d'un mes no vaig poder rebre cap tractament mèdic adequat. Tot el que podien fer era cremar diaris, barrejar-ne la cendra amb oli i aplicar-ho a la ferida. A principis de setembre, l'hospital universitari de Nagasaki va aconseguir reprendre la seva activitat a una escola de primària a la ciutat de Nagasaki, tot i que l'edifici no tenia finestres, per culpa de l'ona expansiva de la bomba. M'hi van enviar i per primer cop vaig rebre el que es podria anomenar tractament mèdic. En un primer moment, els metges van intentar les transfusions de sang. Però la sang no m'entrava a les venes, probablement perquè tenia els òrgans interns greument danyats. Patia una anèmia greu i la carn cremada va començar a podrir-se. La carn podrida es drenava i es desenganxava del cos. Les infermeres posaven estores sota meu per absorbir les supuracions llardoses, i les canviaven cada dia.

En general, la carn dels Hibakusha que van patir cremades o ferides es va infestar de cucs. Diminuts cucs entraven als seus cossos a través de les ferides i se'n menjaven la carn. En el meu cas, això no va passar fins un any més tard. Era insuportablement dolorós quan em mossegaven les ferides.

No podia bellugar un dit. Impotentment estirat panxa avall, amb un dolor i una agonia intolerables, cridava: "Mateu-me!". Ningú creia que pogués sobreviure un altre dia. Cada matí, sentia els metges i les infermeres xiuxiuejar als peus del meu llit: "Encara és viu". Més tard, vaig saber que la meva família ho havia preparat tot per al meu funeral.

Com que no podia moure'm, em van sortir greus llagues al pit que arribaven fins als ossos. És per això que ara sembla que m'hagin foradat insistentment el pit amb una cullera, i encara avui en dia se'm pot veure el cor bategant contra la pell entre les costelles.

Van caldre un any i nou mesos per tal que finalment pogués moure'm, i tres anys i set mesos més tard, vaig abandonar l'hospital, tot i que no estava del tot curat. Vaig entrar i sortir de l'hospital diverses vegades i vaig continuar sota tractament fins al 1960. Cap al 1982, vaig començar a desenvolupar tumors a les cicatrius queloides de l'esquena, que em van haver d'extreure quirúrgicament. Des d'aleshores, se'm forma un tumor una vegada i una altra, la causa del qual ni tan sols els metges són capaços d'explicar.

Ha passat més de mig segle des d'aquell dia. Les experiències doloroses del passat semblen haver desaparegut de la memòria de la gent. Però l'oblit em fa por. Em fa por que els records oblidats ens guiïn cap a una renovada afirmació de les bombes atòmiques.

Hi ha una pel·lícula en color sobre els bombardejos atòmics on aparec com una de les nombroses víctimes. Cada vegada que la veig, revisc el dolor i sento l'odi envers la guerra que creix dins meu de nou.

No sóc un conillet d'índies ni un objecte d'exposició. Però els que esteu avui aquí, si us plau, no desvieu la mirada. Si us plau, torneu a mirar-me. He sobreviscut miraculosament, però per a mi, "viure" era "suportar l'agonia". Els supervivents de la bomba atòmica, que van assolir la xifra de 380.000 en un primer moment, s'han reduït a 230.000. Suportant les maleïdes cicatrius de la bomba atòmica als nostres cossos, nosaltres els Hibakusha continuem convivint amb el dolor.

Les armes nuclears són armes d'extinció que no poden conviure amb els éssers humans. Mai no haurien d'utilitzar-se, sota cap concepte. La possessió d'armes nuclears, fins i tot la intenció d'adquirir-les, és contra la humanitat. Havent experimentat el primer infern de la guerra nuclear aquell agost de fa 65 anys, vam assimilar instintivament l'horror de les armes nuclears. No hi ha defensa possible contra els atacs nuclears, i no pot haver-hi cap "represàlia" contra ells. Si una arma nuclear s'utilitzés per tercera vegada, això conduiria automàticament a l'aniquilació dels éssers humans i al final de la vida al planeta Terra. Els éssers humans han de sobreviure, en pau i prosperitat.

Així que, amics, unim-nos i unifiquem la nostra força per crear un món sense armes nuclears. Per tal que els éssers humans puguin viure com a tals, no s'hauria de permetre ni una sola arma nuclear sobre la faç de la terra.

No podré morir en pau fins que no presenciï l'eliminació de l'última ogiva d'arma nuclear d'aquest món. Nagasaki ha de continuar sent l'última ciutat víctima d'una bomba nuclear.

I permeteu-me ser l'última víctima de la bomba atòmica.

Fem una crida per l'abolició de les armes nuclears de tot el món.

No més Hiroshimes! No més Nagasakis!

No més Hibakusha!

1. Hibakusha és un terme japonès que significa "persona bombardejada". Designa els supervivents dels bombardejos nuclears contra civils a les ciutats de Hiroshima i Nagasaki. (tornar)