En profunditat
Després del TNP, llum verda per a una Convenció sobre Armes Nuclears
Rebecca Johnson
El 28 de maig, la Conferència de Revisió del Tractat de No Proliferació de les Armes Nuclears (TNP) va aprovar un document final de 29 pàgines que contenia principis, recomanacions i 64 accions específiques en: desarmament nuclear; no proliferació i salvaguardes; energia nuclear, protecció i seguretat; així com compromisos per dur a terme una conferència regional el 2012 per avançar en les negociacions en favor de la creació d'un Pròxim Orient lliure de bombes nuclears i d'altres tipus d'armes de destrucció massiva, i també una secció destinada a l'avaluació del funcionament del tractat durant aquest període.
Tot i el debat intens dut a terme pels comitès de la conferència, es van manifestar opinions discordants en la secció de revisió pel que fa a qüestions com ara la posició de l'Iran, els plans dels estats que posseeixen armes nuclears de substituir, renovar i modernitzar els seus arsenals actuals, i també la manera com els acords passats (com les '13 mesures pràctiques cap al desarmament' adoptades per la Conferència de Revisió del 2000) no s'han implementat adequadament.
L'aprovació d'aquest document resultant significa que la Conferència de Revisió del 2010 passarà a la història com un "èxit". Però què significa això per aquells que volen que les armes nuclears siguin abolides, i no només controlades?
En el fons, durant la conferència es va manifestar una distància enorme entre el que proposaven i defensaven la societat civil i la vasta majoria dels estats no posseïdors d'armes nuclears i el llenguatge més aviat feble, especialment pel que fa al desarmament, acceptat en pro del consens després de la gran pressió exercida per part dels estats posseïdors d'armes nuclears. Durant la conferència van tenir lloc debats seriosos i acalorats sobre les propostes relatives a la devaluació de les armes nuclears, de les doctrines nuclears, i dels acords de compartició nuclear de la OTAN, així com també sobre l'eliminació tàctica d'armament nuclear; no obstant això, per tal d'arribar a un acord, tot plegat va acabar diluït al nivell de les "13 mesures" adoptades l'any 2000 (que, tal i com es van queixar molts estats, han estat incomplertes, gairebé ignorades, o directament obviades per la majoria durant l'última dècada).
Després que la baronessa Catherine Ashton pronunciés una declaració anodina en nom de la Unió Europea, Espanya va adoptar posicions i declaracions en la línia de les de la Unió. Negociar una posició comú per tota la UE no va ser fàcil, a causa de la predominança de membres de la OTAN a la UE, amb diversos nivells de dependència i de creença en la teoria i la utilitat de la dissuasió nuclear; així com de la presència de Gran Bretanya i França, que van intentar fer tot el possible per eliminar qualsevol referència a una Convenció sobre Armes Nuclears, la prohibició de l'ús de les armes nuclears, l'aplicació del dret internacional humanitari sobre la presa de decisions nuclears, els mecanismes d'alerta i la reducció del rol i del valor de les armes nuclears en la doctrina i en la política. Alemanya va liderar les iniciatives europees destinades a reduir i eliminar les armes nuclears tàctiques. Les posicions col·lectives més fortes de la UE foren en favor d'enfortir el règim de salvaguardes i la promoció de l'energia nuclear. Tot i així, Àustria va deixar clar que no podria donar suport de manera immediata a la difusió de tecnologies de producció d'energia nuclear en els països en vies de desenvolupament, en els termes proposats per les indústries nuclears d'alguns països europeus, liderats per França i Gran Bretanya. A part d'això, la UE no va tenir un paper gaire rellevant a la Conferència de Revisió del TNP, tot i que algunes delegacions van jugar rols importants en l'elaboració del document final, entre elles les d'Àustria i Irlanda.
Dos factors principals expliquen l'èxit de l'adopció del document final: d'una banda, la voluntat comú de donar suport a les iniciatives del president Obama i de demostrar que el règim de no proliferació encara és rellevant i important; i, de l'altra, els avenços a l'Orient Mitjà, on els diplomàtics irlandesos van negociar un acord delicat entre els estats posseïdors d'armes nuclears i la Lliga Àrab per tal d'organitzar una conferència regional el 2012 i establir un procés encaminat a la desnuclearització de l'Orient Mitjà. Sense aquestes motivacions és poc probable que un document final com aquest hagués obtingut el consens, ja que els compromisos sobre desarmament nuclear i salvaguardes eren molt més febles del que la major part dels estats considerava necessari.
Tot i que l'acord sobre Orient Mitjà va ser el gran esdeveniment mediàtic de la conferència, el reconeixement d'una Convenció sobre Armes Nuclears com una via legítima per aconseguir els principals objectius i obligacions del TNP demostrarà ser un avenç històric molt més significatiu. Per primera vegada en un context de TNP, una majoria d'estats es posiciona explícitament a favor d'unes negociacions exhaustives així com de l'adopció de mesures creixents, citant el Pla de Cinc Punts de 2008 del Consell de Seguretat de les NU i la seva referència a una Convenció sobre Armes Nuclears com una manera de dur a terme la visió del president Obama de la seguretat en un món sense armes nuclears. Els estats posseïdors d'armes nuclears van lluitar intensament per aconseguir esborrar del text tota menció sobre una Convenció sobre Armes Nuclears, però algunes delegacions clau provinents de països no posseïdors d'armes nuclears van dur a terme una bona estratègia –i van aconseguir mantenir-les.
Malgrat aquests progressos modestos, però, la Conferència del TNP de 2010 va demostrar ser incapaç d'afrontar les qüestions dures sobre compliment i implementació o d'adoptar compromisos concrets per tal de devaluar les armes nuclears o fer del protocol addicional de l'AIEA un estàndard de verificació que pugui dur a terme negociacions multilaterals sobre l'abolició nuclear. Però, tot i així, va deixar clar que prevenir les amenaces nuclears i la proliferació no només requereix mesures concretes de desarmament, sinó també l'establiment 'd'un marc necessari per aconseguir i mantenir un món sense armes nuclears'. Malgrat l'absència de cap termini, cronologia o compromís a negociar, el concepte d'una Convenció sobre Armes Nuclears es situa com un objectiu marc en el pla d'acció consensuat sobre desarmament, creant d'aquesta manera un pont important entre l'enfocament parcial de la no proliferació del TNP i els objectius d'abolició total d'una Convenció sobre Armes Nuclears.
Enlloc de lamentar-se del pobre llenguatge emprat sobre desarmament i la incapacitat de la maquinària del TNP per tractar amb els casos d'incompliment i per enfortir els propis acords de salvaguarda, hem d'utilitzar els resultats del TNP 2010 per refusar les ja conegudes declaracions dels governs segons les quals la idea de crear un tractat d'abolició nuclear és encara prematura o incompatible amb el TNP i així iniciar un procés de negociació real per aconseguir l'eliminació de les armes nuclears d'una vegada i per totes. La nostra tasca ara és construir coalicions entre les campanyes de desarmament tradicionals i les organitzacions que treballen en favor del dret internacional humanitari, dels drets humans i de la protecció del medi ambient.
El TNP ha fet tot el possible durant quaranta anys per tal de contenir les amenaces nuclears, però el missatge de la Conferència de Revisió 2010 és que tractar amb els perills de les armes nuclears en el segle vint-i-u requerirà l'establiment d'una perspectiva veritablement universal, que integri l'Índia, el Pakistan i Israel, que aboleixi del tot les armes nuclears, reforci el millor del règim de no proliferació i estableixi una verificació més forta i mecanismes de salvaguarda per prevenir la proliferació nuclear o el terrorisme. A partir d'ara, els governs i la societat civil hauran de crear llaços estrets i desenvolupar estratègies efectives per negociar l'establiment d'una convenció sobre armes nuclears que substitueixi les Conferències de Revisió del TNP inefectives on les exhortacions de paper tenen prioritat sobre les accions reals i verificables destinades a prevenir l'adquisició, l'ús i les amenaces de les armes nuclears.