Per la Pau / Peace in Progress

Aida Guillén i Javier Alcalde

Aquest número de la revista Per la Pau – Peace in Progress tracta dels diferents rols que adopta (o hauria d'adoptar) la societat civil en les diferents fases dels conflictes. Entenem aquesta societat civil d'una forma plural, tant a nivell geogràfic com a nivell de les pròpies organitzacions, és a dir: molt més que no pas les ONG dels països del Nord. La societat civil la formen les entitats, les associacions, però també els mitjans de comunicació, els sindicats, el món acadèmic i la ciutadania no organitzada. La influència o el paper de tots aquests actors en un conflicte determinat es pot produir en totes les seves fases, des de la seva preparació i desenvolupament de la fase armada, fins la reconstrucció, els processos de pau o la consolidació de la pau, entre d'altres.

Des d'aquesta perspectiva, els articles que hem seleccionat volen ser representatius de diferents visions de les potencialitats d'aquesta societat civil plural, però també dels límits de la cooperació i de l'activisme en aquests contexts. Es tracta, doncs, de perspectives crítiques, que, com ja avança en Rafael Grasa a l'editorial, volen anar a les arrels, intentant diagnosticar les causes estructurals per tal d'extreure lliçons que ens permetin desenvolupar un millor i més eficaç treball en el terreny i a casa nostra.

Un dels aspectes recurrents en les diferents perspectives que us presentem és la necessitat de reconciliació social, sovint la gran assignatura pendent. Cal reivindicar el paper actiu de la ciutadania en totes les fases del conflicte, perquè sense mobilització social no hi haurà oportunitats per transformar positivament els conflictes. Els casos de Perú, Geòrgia o del País Basc en són bons exemples.

I és que quan pensem en el conflicte basc, sovint ens oblidem d'un factor important. Com diu el Paul Rios l'opinió majoritària de la ciutadania contra la violència i a favor del diàleg ha estat una constant les darreres dècades, visible en entitats com Elkarri o Gesto por la Paz. Aquest potencial, però, troba els seus límits quan els partits polítics fan seu el discurs que defensen les organitzacions de la societat civil, quan aquesta ha d'adoptar un rol secundari en alguns contextos (com el de negociació directa entre les parts) o quan cal superar el desànim després d'un moment on s'han trencat les esperances que havíem dipositat en un procés de pau.

El cas de Chiapas també ens serveix per entendre aquests límits, tal i com ens explica l'Anaïs Franquesa. Lamentablement la presència de persones que fan d'observadores de drets humans segueix sent útil i necessària a l'estat mexicà, ja que té efectes dissuasius i evita agressions. Ara bé, caldria prevenir actituds que poden posar en risc a les comunitats locals. L'Anaïs ens ofereix algunes propostes, que passen per millorar la formació dels cooperants o per la presa de consciència de les conseqüències dels seus actes, recordant en tot moment que la seva estada serà curta, mentre que els membres de la comunitat s'hi quedaran.

Una altra proposta inclou reconèixer la importància de la lluita dels pobles indígenes. I és que sense les comunitats locals organitzades, construint autonomia i lluitant pels seus drets, la figura del cooperant perd el seu sentit. Una idea sobre la que insisteix a l'entrevista en Francesc Mateu. Així, de vegades comencem a construir edificis sense tenir en compte la gent que hi ha de viure quan el que hauríem de fer és treballar a partir de la ciutadania, que ha de tenir dret a definir el seu futur com vulgui. Es tracta, doncs, de reforçar la societat civil local, d'apoderar-la, fins i tot en un context com l'actual en el que tot i tenir una crisi econòmica molt a prop, el món no ha deixat de ser global, ans al contrari. Les accions concretes per disminuir les desigualtats les hem de situar, doncs, en aquest món global en el que ens ha tocat viure.

Un món global que requereix, per tant, d'una solidaritat també global. En la recerca d'aquest concepte, Manuel Tapial ens avisa dels perills que pot portar la relació entre les ONG i les anomenades missions de pau desenvolupades pels exèrcits. Ens recorda també la necessitat d'innovar el repertori d'activitats de la societat civil, mostrant, per exemple, les possibilitats de l'acció de la flotilla d'ajut a Gaza per conscienciar a la opinió pública internacional de la greu situació que viuen els drets humans en el conflicte israelo-palestí.

Alguns d'aquests temes els reprèn i els desenvolupa José Luis Gómez del Prado pel que fa, en concret, a la figura dels mercenaris. En altres paraules, a la utilització d'empreses militars i de seguretat privades a l'Iraq i l'Afganistan. Els riscos que comporten les activitats d'aquestes empreses militars i seguretat per a l'exercici dels drets humans els podem veure al Consell dels Drets Humans de Nacions Unides. Des d'una de les tribunes d'aquest número, en José Luis ens avisa del necessari paper actiu de la societat civil per tal de fer front als interessos del sector de la seguretat, els quals sovint s'alineen en el sentit de les votacions dels estats occidentals (entre els quals s'inclou Espanya, membre del Consell de Drets Humans).

Dos activistes pels drets humans a Geòrgia ens endinsen en un terreny moral sovint poc considerat des de perspectives clàssiques de la societat civil. Com diuen Ucha Nanuashvili i Tea Topuria, demanar perdó no és fàcil, com tampoc no ho és acceptar unes disculpes. En aquests processos cal confiança i cal reconèixer les pròpies responsabilitats, tot i sabent (com admeten altres autors d'aquest monogràfic) que els resultats no vindran fins al mig o fins i tot el llarg termini.

Dèiem al començament d'aquesta presentació que el rol de la societat civil als conflictes és tot un món. O millor dit, són molts mons amb molts de matisos. Una idea que queda clara en la contribució de la Sonia Paredes sobre la violència política al Perú, que tot i desenvolupar-se principalment en les zones rurals del país, les dificultats pròpies de les organitzacions de víctimes es veuen augmentades pel fet que la majoria dels líders tinguin un perfil més aviat urbà.

I un context també molt particular és el que ens recorda el col·lectiu Sáharacciones, pel que fa a la difícil situació al Sàhara Occidental. Un tema que ens toca directament, degut al procés de descolonització de les colònies espanyoles que potser, com argumenten els autors, hauria de rebre una part més important de la nostra solidaritat.

Interessant finalment l'aportació que fa en David Llistar des de la segona tribuna d'aquest número, reflexionant sobre els aspectes que comparteixen els moviments pacifistes i antimilitaristes amb l'ecologisme. Potser hauríem d'integrar, com diu ell, els preceptes de la cultura de la pau en l'ecologisme i els preceptes ecologistes en el pacifisme, abraçant per exemple les tesis del decreixement biofísic com a condició necessària per a una pau positiva.

Esperem que les reflexions expressades en aquestes pàgines us inspiraran per desenvolupar un millor i més eficaç treball en la transformació dels conflictes i en la consecució de la pau, una pau que es troba en permanent progrés i de la qual la societat civil, en totes les seves manifestacions, hi ha de participar activament.