Per la Pau / Peace in Progress

Carmen Magallón
Portolés

La historiadora Carmina García Herrero explica que, el 1429, quan els exèrcits d'Aragó i Navarra es disposaven a lluitar contra el de Castella, la reina d'Aragó, Maria de Castella, va arribar trotant al lloc on havia de tenir lloc l'enfrontament i, per evitar-lo, es va plantar al bell mig del camp de batalla amb una tenda. Amb aquesta acció decidida assumia la dura tasca de negociar amb totes les parts una sortida alternativa, un esforç en el qual altres mediadors havien fracassat. No es va tractar d'un cas aïllat, ni tampoc fa justícia a la varietat de pràctiques civilitzadores que van desenvolupar dones amb poder o properes al poder en molts moments de la història. C. García Herrero expressa aquestes pràctiques amb tres verbs: mitjançar, arbitrar i fundar. En particular, la mediació i l'arbitratge entronquen clarament amb les pràctiques que avui considerem necessàries per a la gestió de conflictes en un marc de cultura de pau. Segons aquesta historiadora, "que les reines fossin agents de pau i conveni" era una expectativa social que formava part de la tradició secular molt arrelada ja a l'edat mitjana, com deixa ben patent el fet que "entre el segle vi i el primer terç del segle xiv, de les dotze dones regnants que van aconseguir l'estatut de la santedat reconeguda, cinc d'elles van ser elevades als altars, en gran mesura, per la seva implicació directa en processos de creació i manteniment de la concòrdia".¹ Una tasca, afegeix, que no fou només cosa de reines, ja que també les "dones comuns" van exercir de pacificadores, per la qual cosa van córrer grans riscs.

La mirada sobre la història, que ressalta les actituds, les accions i el pensament de dones compromeses per diverses vies amb la reducció de la violència, és una tasca en marxa però inconclusa. Necessitem continuar aprofundint en el qüestionament de la història transmesa, de la qual fins fa relativament poc temps només es ressaltaven els fets que el poder patriarcal considerava més rellevants: les guerres, els canvis de fronteres, els esdeveniments de conquesta i la subjugació d'uns pobles pels altres; en resum, esdeveniments tenyits per la lògica de la dominació. Com a contrapunt, a la part fosca de la transmissió històrica, van quedar pràctiques fonamentals per al sosteniment de la vida, que van ser desvalorades i invisibilitzades, en estar inscrites en el que de manera "natural" corresponia a les dones i a altres grups marginats: la cria, la cura d'animals i l'elaboració d'aliments, les feines lligades a l'afecte i la cura, les mediacions, la cooperació, en definitiva, la resposta vetlladora enfront de les múltiples cares de la vulnerabilitat humana.

El moviment de les dones, el feminisme en plural, que va aportar l'energia i les eines conceptuals per qüestionar la desigualtat i el saber transmès, té davant seu el repte d'universalitzar aquestes pràctiques constructores de pau. Dones de totes les èpoques han refusat la violència en tots els seus vessants: estructural, simbòlica i directa. I és que des de l'experiència d'una majoria de dones era, i és, possible veure amb claredat que la violència destrueix el treball que està al seu càrrec, les condicions de supervivència de la comunitat.

Hi ha una saviesa femenina que coneix el valor de la sang: com la sang crea vida i pot salvar vides, i que es nega a vessar-la; que pensa i sent profundament l'inacceptable que resulta que s'hi mercadegi; que sap el que costa una vida, i que és més fàcil destruir-la que tirar-la endavant.

El llegat de les constructores de pau ens arriba des d'aquesta saviesa i des de l'experiència vital, plural i múltiple, amb rostre i cos de dona. Per continuar rescatant-lo, les següents vies poden resultar fructíferes:

Una: la recuperació de figures de dona destacades per les seves activitats constructores de pau, el coneixement de les seves vides, de les seves accions, dels esdeveniments en els quals es van involucrar: polítiques, místiques, sindicalistes, literates, artistes, reformadores, revolucionàries de la no-violència, reines, les Nobel de la pau (Bertha von Suttner, Jane Addams, Rigoberta Menchú, Wangari Maathai…).

Dues: la recuperació i la posada en circulació de les idees i el compromís vital de pensadores que en diverses èpoques van portar al món reflexions i pensaments constitutius d'una racionalitat civilitzatòria, clau per a la construcció de cultura de pau (Rosa Luxemburg, Virginia Woolf, Simone Weil, Petra Kelly…).

Tres: la visibilizació del treball de base efectuat per grups de dones organitzades contra la guerra i la violència, estesos per tot el món. Amb perspectives, filosofies i objectius molt diversos, comparteixen, en general, l'intent de deslegitimar la lògica que posa en joc la vida dels éssers humans per perseguir interessos materials, ideològics, de poder, sobirania o altres.

Existeixen grups de dones: a) Per oposar-se a la guerra o a les polítiques militaristes i d'agressió que duen a terme els seus governs o grups de pertinença (xarxa de Dones de Negre...). b) Per acostar, a través de la relació i la recerca de punts en comú, persones de grups enfrontats, dels quals elles formen part, per trencar les barreres entre bàndols que lluiten i apropar comunitats dividides (dones de Palestina i Israel; turques-xipriotes i gregues-xipriotes; catòliques i protestants a Irlanda del Nord; somalis dels cinc clans constituïdes en un sisè clan...). c) Per a la recerca de solucions no militars a conflictes estructurals (Ruta pacífica de les dones colombianes, Mares contra la droga...). d) Per rescatar els homes o els seus fills d'una guerra que no comparteixen (Code Pink i mares de soldats als Estats Units; mares russes a la guerra contra Txetxènia...). e) Contra la impunitat: perquè no es repeteixin els genocidis, les desaparicions i persecucions que han patit determinats grups humans (Mares i Àvies de la Plaza de Mayo, Vídues de Guatemala, Mares del Salvador...). f) Per donar suport a dones que viuen en situacions de guerra o de falta de llibertat i drets humans, en països diferents al seu (molts grups de Dones de Negre...). g) Per aconseguir que el treball de base de les dones compti en la presa de decisions, treball de lobby (UNIFEM, el grup sobre Dones, pau i seguretat, WILPF, dones del Parlament Europeu i altres parlaments...).

Quatre: la recuperació i universalització del valor i el sentit del treball quotidià de tantes dones anònimes, sostenidores, criadores, educadores, de presència majoritària tant en els països empobrits com en els enriquits, en les àrees més feixugues als hospitals, escoles, centres per a la tercera edat, etc.

Cinc: el coneixement de les accions de líders i organitzacions internacionals que conformen un corrent de feminisme internacionalista, amb incidència en nuclis de poder: un corrent que es pot resseguir des de la Primera Guerra Mundial, fins a la recent creació de l'ONU Dones en el Sistema de Nacions Unides (WILPF...).

Sis: la visibilitat i l'espai per a les investigadores i investigadors, el professorat, els periodistes i tota persona que treballi per la divulgació i la universalització d'aquest llegat femení de construcció de pau.
L'aspiració és que els fils que el pensament i l'acció que aquestes dones ens han deixat, per a la reducció de la violència i la construcció de pau, siguin recollits i incorporats als teixits culturals com una riquesa necessària per tal de millorar la plural i conflictiva convivència humana.

Saragossa, 8 de setembre de 2010

1. García Herrero, Carmina (2009), "El entorno femenino de los Reyes de Aragón". A: Ángel Sesma Muñoz (dir.), La Corona de Aragón en el centro de su historia (1208-1458). La Monarquía aragonesa y los reinos de la Corona. Saragossa, Departamento de Educación, Cultura y Deporte, Gobierno de Aragón, Colección Actas, 74, p. 329. (Tornar)