Per la Pau / Peace in Progress

Rafael Grasa

Fa uns quants anys, un economista francès, Serge C. Kolm, escrigué un llibre excel·lent i amb un títol provocador, Les eleccions no són pas la democràcia, en què recordava, polemitzant amb les tesis de la poliarquia de Dahl, que la simple existència d'eleccions lliures i regulars no assegurava l'existència de democràcia, fins i tot en una accepció restringida del terme. Crec que té raó, però en molts casos les eleccions i l'alternança en el poder són el desllorigador, almenys potencial, per endegar una sortida de la crisi i començar un procés de transformació del conflicte i, per tant, de les relacions socials entre persones i grups socials. En el cas d'Àfrica, a més, aquesta centralitat de les eleccions s'aguditza pel fet que durant la darrera dècada han sovintejat els episodis de violència política, a vegades intensa i duradora, tot coincidint amb conteses electorals. Per tant, les eleccions no són la democràcia, però poden ser decisives per aconseguir-la o per allunyar-la, almenys en el cas de conflictes socials perllongats amb episodis recurrents de violència.

Aquest era el cas de les presidencials de Costa d'Ivori, celebrades en dues voltes el 31 d'octubre i el 28 de novembre: són (espero no haver d'escriure en unes setmanes "eren") l'ocasió per tancar un decenni de crisis, cops d'estats i excepcionalitats, de violència i, també, per acarar quasi dues dècades de deteriorament del model de país i de nació sorgit de la independència. Primer col·lapsà el model econòmic, basat en el cacau i el cafè, en l'abundància de terra i en les relacions clientelars, arran de les successives crisis econòmiques. Després, a la mort de Boigny, s'esfondrà el model de ciutadania, de nació i de sistema polític, en resultar molt difícil la transició d'un sistema de partit únic a un sistema multipartidista basat a més en identitats ètniques fracturades i en la patrimonialització parcial de l'estat per una de les ètnies, la baulé. Aquest darrer problema, comú a gran part de l'Àfrica per mor del llegat colonial, té especificitats i agreujants en el cas ivorià, que són una de les arrels de la crisi i la rebel·lió de 2002.

La primera volta de les presidencials fou exemplar, amb pocs incidents, una participació que superà el 80% i un resultat que enfrontà a la segona volta, tot jubilant Bedié, el president Gbagbo i l'opositor Ouattara. La clau dels resultats de la campanya i de la segona volta: els acords amb Bedié, que optà per Ouattara (ambdós eren estrets col·laboradors de Boigny) i, sobretot, la capacitat de traduir l'acord polític en sufragi real de la població El gran dubte: votarien els baulés catòlics un senufo musulmà, paradigma de la no-ivoritat en tenir un ancestre directe burkinabès? Sembla que sí, amb una participació menor (entorn del 70%), en haver obtingut Ouattara un 54% dels vots, tot i que pendents de confirmació per el Consell Constitucional, atès que Gbagbo va impugnar el vot a diverses regions de la zona nord. A partir d'aquí: el desori. S'ha impedit a la comissió electoral, que només era independent en el títol, donar resultats en el temps establert, en no acatar els existents una part dels seus membres (els del partit del president), tot i els intents desesperats del president de la comissió (del partit de Bedié). Ara el tema queda en mans del Consell Constitucional, presidida per una persona de la confiança de Gbagbo: té fins al 9 de desembre per decidir. Una setmana de toc de queda i el tancament de fronteres i de la recepció de mitjans de comunicació estrangers (nit del 2 de desembre) fan témer el pitjor. Els observadors internacionals, però, han estat unànimes: en un 95%, la segona volta ha estat democràtica i neta.

Un amic ivorià em deia el dia 2 de desembre: "Abidjan està desert, els SMS volen, els rumors són constants, la televisió intoxica, estan posant el país de genolls. Tothom tem un estat d'excepció i que es perdi l'oportunitat de sortir de la crisi i de refer el nostre bell país". I citava la cançó de Tiken Jah Fakoly: són els polítics i la política els que fan malbé el país. El preocupava, com a mi, que s'estronqués la sortida de la crisi i la transformació del conflicte. De moment, els requisits inicials, unes eleccions lliures, només s'han complert parcialment, però no s'ha completat constitucionalment l'escrutini i cal veure si hi haurà una acceptació dels resultats per part dels òrgans de l'estat (Consell Constitucional) i del partit i els aparells del president.

Si s'accepten, el país sortirà de l'excepcionalitat: un país dividit amb un estat absent de mig territori, una població cansada i atemorida, un president i un Parlament sense legitimació electoral i un seguit de problemes a resoldre. El camí serà llarg: acarar les legislatives (febrer) i les condicions per sortir de la crisi. Concretament, segons el seminari coorganitzat per l'ICIP a finals de setembre, (http://www.gencat.cat/icip/pdf/relatoria_costadivori.pdf): reforma del sector de seguretat, reforma agrària, nacionalitat i identitat ivoriana, redesplegament de l'estat, respecte dels drets humans, oportunitats per als joves. Reptes de pes, però assequibles, ateses les capacitats del país i les possibilitats de constituir una "coalició de voluntats" duradora. El resultat de les eleccions és doblement incert: qui i com ha guanyat i, sobretot, si això permet o no sortir de la crisi.

Ara, transitòriament, trontolla la primera passa, la condició necessària però no suficient. El que passi en les properes setmanes serà cabdal: es tancarà o s'obrirà una finestra d'oportunitat. Tot pot anar-se'n en orris: el ressorgiment del passat violent pot impossibilitar el futur. El cop d'estat o una nova excepcionalitat, potser poc cruenta, "a l'hondurenya", és força possible. Sí, hi ha esperances, cal confiar i lluitar. Per això he recordat una cançó de Fakoli que parla de la vida d'un ivorià a París: de moment, "c'est pas l'enfer, ni le paradis". Veurem.

Alguns fragments d'aquest text han estat publicats al diari Ara el dia 3 de desembre de 2010.