Per la Pau / Peace in Progress

Oscar Mateos

La interpretació de les societats africanes ha estat, generalment, determinada per discursos que han estigmatitzat l'evolució del conjunt del continent. En la construcció d'aquest relat, l'anàlisi dels conflictes armats, de les seves causes i conseqüències, del seu funcionament i de les dinàmiques, ha tingut un protagonisme extraordinari, i de vegades eclipsant la resta de fenòmens i els esdeveniments importants. Per altra banda, aquesta visió reduccionista de l'Àfrica, obsessionada per la violència de les guerres, ha tendit a fer-ne un diagnòstic en el qual els factors endògens tenien prioritat sobre anàlisis més complexes. La corrupció de les elits (el "neopatrimonialisme"), certs elements vinculats de manera imprecisa a la "cultura africana" o a les "tradicions", o el fracàs de la construcció de l'estat modern a l'Àfrica en el context de descolonització, són alguns dels elements explicatius atribuïts a aquesta imatge de l'Àfrica com un lloc violent, inestable i fins i tot anàrquic.

No obstant això, és cert que davant d'aquest discurs han anat sorgint diverses resistències que, en general, han tendit en aquest cas a donar un major èmfasi en els factors externs o exògens. Estem parlant de les teories de la dependència o de les aportacions d'autors com Samir Amin, Frantz Fanon o Gunder Frank, entre molts d'altres, a partir de la dècada dels seixanta. Aquest corrent d'inspiració marxista ha assenyalat com a factors explicatius principals el nefast impacte del deute extern o dels Plans d'Ajustament Estructural o el pervers paper de les potències occidentals, de la seva herència colonial, de la instrumentalització en el context bipolar o bé de l'espoli dels recursos naturals i de les complicitats amb les empreses transnacionals. Si bé aquesta dimensió internacional i històrica ens dóna moltes més pistes que el discurs basat en elements estrictament endògens, ambdós relats comparteixen una conclusió tràgica sobre el passat, el present i el destí de les societats africanes: Àfrica és el gran malson de la modernitat occidental, el territori de l'eterna violència i del subdesenvolupament per a uns, i el de l'espoli i l'explotació, per a altres.

Aquestes visions han estat àmpliament acceptades per la majoria de mitjans de comunicació, que han oscil·lat entre anàlisis dedicades a narrar la malèvola gestió de les elits africanes i aquelles visions –més sensibilitzades i progressistes, això sí– que han culpat Occident de tot, o de gairebé tot. Un exemple clar són els debats sobre les causes dels conflictes armats africans. Davant del reduccionisme d'obres molt influents com la del periodista nord-americà Robert Kaplan L'anarquia que ve (que analitzava la violència a l'Àfrica occidental com una violència sense sentit, "tribalista" i on les teories neomalthusianes tenien un pes específic), han proliferat en els darrers anys articles, llibres i obres que han tractat d'explicar les guerres africanes des de la idea, també simple, de la cobdícia de les transnacionals dels recursos minerals, per exemple, i la complicitat amb les elits locals.

L'economista francès Serge Latouche, entre d'altres pensadors, ha categoritzat aquestes visions amb el neologisme d'afropessimisme. En el seu llibre L'altra Àfrica, Latouche considera que s'ha ofert un únic relat a l'hora d'explicar l'Àfrica, que ha dominat les interpretacions i –el que és més greu– les agendes i les pautes d'intervenció occidentals. Un continent, per tant, arraconat per la violència, la fam, la destrucció, la corrupció, que demana desesperadament l'ajuda occidental. Per a l'autor hi ha dos elements transcendentals que aquest discurs s'hauria de plantejar. En primer lloc, si s'accepta el fracàs rotund de l'Àfrica postcolonial, l'afropessimisme no hauria de preguntar-se si aquest fracàs és precisament fruit del seu intent d'occidentalització? Quins han estat els efectes de segles de colonització i tràfic d'esclaus i la part de responsabilitat del discurs "civilitzador" del "desenvolupamentisme" (lliure canvi, modernització, etc.)?, es pregunta Latouche. I, en segon lloc, un interrogant que cau pel seu propi pes: no existeix una "altra Àfrica" més enllà de la imatge tràgica i patològica?

Les preguntes són suggeridores, ja que ens obliguen com a mínim a qüestionar-nos els tòpics sobre el continent i a visibilitzar un diagnòstic molt més complex, potser inabastable, però més equilibrat. En aquest sentit, els darrers anys també han donat llum a una escola de pensament i anàlisi que considera que les coses estan canviant. En primer lloc, es considera que els conflictes armats i la violència han deixat de ser –si algun dia van tenir un caràcter d'exclusivitat– el fenomen més important i rellevant a l'Àfrica. La reducció del nombre de conflictes des de finals dels noranta exemplificaria que Àfrica ha aconseguit una certa estabilitat política i institucional després dels convulsos primers anys de la postguerra freda. En segon lloc, aquest discurs subratlla que, a més a més, des de la dècada dels noranta, les organitzacions regionals africanes (especialment l'ECOWAS, a l'Àfrica occidental), el conjunt de les societats civils, o la nova Unió Africana (versió més activa i modernitzada de la OUA) indicarien que Àfrica ha pres consciència i ha intentat implementar la idea de "solucions africanes als problemes africans". Amb totes les limitacions que aquesta realitat té, aquest corrent de pensament vol revertir la imatge estereotipada de l'Àfrica posant de manifest que les coses podrien estar canviant.

A tall de conclusió, alguns interrogants finals més. La positivització de la situació africana, fins a quin punt respon a la realitat? Aquest afrooptimisme presenta amb la mateixa ingenuïtat que l'afropessimisme una realitat que és molt més complexa? ¿Hi ha lloc per a una visió afropragmàtica o afrorealista, tal com reclamen autors com el sierraleonès David Francis o el congolès Mbuyi Kabunda, que de manera equidistant amb els altres dos discursos parlin d'una Àfrica dinàmica i que es mou però que afronta grans i constants problemes i complexitats? Totes aquestes preguntes, com a mínim, ens porten a un diagnòstic més profund i divers que intenta escapar del monopoli de l'afropessimisme que ha situat el continent africà en una situació d'eterna excepcionalitat.