Per la Pau / Peace in Progress

Venance konan és l'escriptor més llegit de Costa d'Ivori. Les seves novel·les –l'última, Les Catapilas, ces ingrats– exploren el debat que més enverina l'escena política i social del país africà: el de la identitat. La definició de qui és ivorià i qui no ho és està en l'arrel dels conflictes que ha viscut Costa d'Ivori en l'última dècada i que, a la pràctica, han deixat el país fracturat en dues meitats. Konan, col·laborador de publicacions com Afrique Magazine, es mostra escèptic sobre la utilitat de les eleccions presidencials per resoldre els problemes endèmics que arrossega Costa d'Ivori. L'entrevista amb l'escriptor es va fer recentment a Abidjan, la capital econòmica del país, durant el seminari "Conditions pour la consolidation de la paix en Côte d'Ivoire", que va organitzar l'ICIP.

Després de deu anys sense votar, sabem que les eleccions presidencials no acabaran de cop amb el conflicte de Costa d'Ivori, però poden considerar-se un pas fonamental en el procés de pau?
No crec de cap manera que aquestes eleccions posin fi a la crisi, perquè, entre d'altres coses, no ha existit un equip de transició, sense els actors actuals, que preparés el país ni que arreglés els persistents problemes de fons. De tots els factors que van desencadenar la crisi no se n'ha resolt ni un. Ningú no ha fet res per solucionar el que anomenem "la qüestió de l'estranger": tenim aquí una població, la del nord del país, que no ha conegut cap altre lloc, que mai no ha posat un peu fora, que és ivoriana, però a qui la llei continua considerant com a estrangera. La qüestió de l'accés a la propietat de la terra, que és fonamental, no s'ha arreglat; els problemes de l'escola i l'educació i el de la reintegració dels joves i els rebels en el sistema no s'han arreglat. Tenim tots aquests problemes sobre la taula, i cap de resolt. I podem afegir-ne d'altres: la impunitat, la violència; la pobresa, que continua creixent, i la corrupció. La corrupció a Costa d'Ivori està molt estesa i gangrena tota la societat.

Parlem de l'estranger. Costa d'Ivori, primer exportador mundial de cacau, ha estat sempre un país pròsper que ha atret molta immigració i ha estat un pol d'atracció a l'Àfrica occidental.
Des d'abans de la independència, Costa d'Ivori sempre ha atret gent de la regió. Fins als anys noranta era sense dubte el país més pròsper de l'Àfrica occidental. Es van constituir grans comunitats de libanesos, nigerians, benians, guineans, etc., que arribaven atrets pel dinamisme econòmic del país i per la relativa llibertat política. Tot i que hi havia un partit únic –com a la majoria dels països africans després de la independència– érem lluny de la dictadura. Durant molt de temps, els immigrants no van ser un problema, perquè assumien feines necessàries i difícils; sobretot, el treball a les plantacions quan, en els anys gloriosos de la prosperitat, els ivorians preferien anar amb corbata i tenir despatxos climatitzats.

I per què la nacionalitat s'ha convertit en font de conflicte?
El que va marcar la diferència va ser l'arribada de la crisi econòmica, a principis dels noranta: els immigrants es van convertir en el boc expiatori. Tenim immigrants, de Burkina Fasso o de Mali, que fa vint o trenta anys que viuen aquí, i a qui la llei veta l'accés a la propietat de la terra –només tenen dret a llogar-la– i el carnet que els identificaria com a ivorians. De manera que l'accés a la terra s'ha convertit en un altre problema clau. I hi ha immigrants de cinquena generació, de pares i avis nascuts a Costa d'Ivori, però a qui sempre es considerarà estrangers.

El rebuig a l'estranger es va traslladar a l'escena política als anys noranta amb la irrupció d'Alassane Ouattara, un dels dos candidats d'aquesta segona volta i les seves ambicions presidencials. Fins a quin punt va ser el cas d'Ouattara el detonant del conflicte actual?
Ouattara ja va ambicionar la presidència a mitjan anys noranta, però se'l va vetar per estranger amb l'aprovació de la reforma constitucional que establia que només podia ser considerat ivorià qui té pare i mare ivorians. Ouattara és del nord, i d'origen burkinabès. En aquells moments, la majoria de la població de l'interior es va solidaritzar amb Ouattara i, lentament, el país es va començar a fracturar. El 2002, quan es va produir la rebel·lió, el que reclamava la majoria de la gent que va prendre les armes era la ivoranietat: volien ser considerats del país. I al final hem arribat a aquestes presidencials sense resoldre el problema de l'elegibilitat. Ha calgut un acord excepcional, el de Pretòria, perquè Ouattara pogués tornar-s'hi a presentar. I tampoc s'ha resolt la legitimitat del president Gbago, a qui molts continuen sense reconèixer la victòria electoral de l'any 2000.

El govern, doncs, no ha après la lliçó?
Està clar que no. Els polítics han de ser valents, cal la valentia de reconèixer la nacionalitat a aquesta població i de trobar la manera d'integrar-los. Els partits han de deixar d'atiar el foc i de fer càlculs del rèdit polític que la qüestió de la identitat els pot comportar. Hem tingut una crisi i una rebel·lió armada, però què s'ha fet des de l'any 2002? Els mateixos homes que van impulsar les lleis que divideixen el poble ivorià es mantenen a l'escena política i la Constitució continua allà, ningú no l'ha canviat des de llavors. No hi ha la voluntat per solucionar aquest aspecte de la crisi.

Es tendeix a simplificar els conflictes africans definint-los com a conflictes ètnics o conflictes religiosos. Algun d'aquests elements és definitori del conflicte de Costa d'Ivori?
Està clar que el gruix dels que es van rebel·lar són població del nord, on els ètnies majoritàries no són les del president. Per tant, sí que hi ha un component ètnic. Però el factor religiós no té cap importància: el nord no és totalment musulmà; hi ha molts cristians. Guillaume Soro, el líder de la rebel·lió, era cristià.

Aquesta rebel·lió de 2002 va propiciar la intervenció francesa i el desplegament d'una missió de l'ONU, l'ONUCI. A què ha contribuït la seva presència?
Quan la crisi va esclatar i van arribar les forces de l'ONU, tothom va pensar que la solució seria ràpida. Desafortunadament, puc constatar que no ha estat així. I per tant, em pregunto: què estan fent aquí? Què van fer quan el govern va bombardejar el nord, l'any 2004? O quan s'ha disparat contra manifestants? Què fan aquí? No ho sé.

Com passa a molts altres països africans, fa anys que la política ivoriana està dominada per les mateixes cares. Cal que desapareguin els de sempre per poder començar un altre cop?
Efectivament, hi ha una generació sencera de gent que ha desaparegut perquè no té manera d'accedir al poder. Costa d'Ivori viu de l'odi, de l'odi que hi ha entre els tres que s'han repartit el protagonisme durant les dues últimes dècades –Gbagbo, Ouattara i Bedié– i que han fomentat aliances oportunistes quan els ha convingut. Cal fugir com sigui d'aquesta dinàmica i donar pas a una generació més jove, més familiaritzada amb la realitat i amb els problemes de la gent.