Per la Pau / Peace in Progress

Helena Torroja Mateu

Plantejar quins són els reptes jurídics que comporta el fenomen de les Empreses Militars i de Seguretat Privades ens condueix cap a diferents escenaris estatals i socials¹. És un fet promogut per un petit però rellevant nucli d'estats de tipus occidental (Estats Units, Regne Unit...); és, a la vegada, tàcitament acceptat per un altre grup important d'estats també de caràcter occidental (els de la Unió Europea, entre ells Espanya, no s'han oposat obertament a aquestes empreses i han arribat a aprovar una mínima i tènue regulació internacional de soft law)²); és, per altra banda, una pràctica permesa només sota la seva jurisdicció per altres estats (Afganistan, Iraq, Líbia...); o una realitat que pateix la població i la societat d'estats que no poden controlar la fuga de personal dels seus exèrcits o que no tenen la força suficient per a frenar-la (Fiji, Sud-àfrica, Xile, Somàlia…). De tal manera que darrere d'una expressió (EMSP) apareix una casuística extensa enfront de la qual sorgeixen una infinitud de preguntes de naturalesa jurídica.

Sigui quin sigui el plantejament, la seva resposta exigeix una consideració prèvia: un assumpte tan seriós com aquest –privatitzar l'ús legítim de la força armada– ha de ser tractat des d'una perspectiva global, universal, que fugi d'enfocaments ad hoc, sectorials i parcials. És a dir, cal plantejar el problema d'una manera objectiva, apartada del relativisme de cada estat, cada societat, cada empresa. Només un bon plantejament de la qüestió permetrà afrontar el problema amb respostes jurídiques adequades.

Al meu entendre, el problema jurídic subjacent és: són conciliables l'Estat de Dret i el comerç de l'ús legítim de la força? És fàcilment observable que són tres els conceptes a l'entorn dels quals gira aquest plantejament: Estat de Dret, mercat i Exèrcit, amb el benentès que el primer implica altres nocions bàsiques: un règim democràtic amb divisió de poders, l'imperi de la llei i el respecte dels drets humans. Amb això present, algunes pautes per resoldre la pregunta són les següents.

La forma d'organització política que és l'Estat es gesta a l'Europa del final de l'edat mitjana i es consolida definitivament cap a la primera meitat del segle xvii, després del final de la guerra dels Trenta Anys. Un dels seus pilars bàsics va ser la centralització de l'ús legítim de la força. De tal manera que la noció essencial de sobirania (ad intra i ad extra), quedava configurada al seu nucli amb l'exclusivitat, plenitud i autonomia de la competència sobre l'ús legítim de la força, a més d'altres elements. Així es rebutjava obertament el recurs als mercenaris i es potenciava la formalització dels Exèrcits, sotmesos sempre al sobirà. I des d'aquesta perspectiva, avui l'Estat de Dret suposa el sotmetiment de l'Exèrcit a les autoritats civils, la qual cosa està directament relacionada amb el que ve a continuació.

Cal recordar també que és aquest mateix Estat d'origen europeu-occidental el que va donar forma jurídica a la protecció dels drets humans. Les bases del seu respecte es van sustentar des de llavors en el sotmetiment del poder de coerció que ostentava el poder executiu (mitjançant l'ús de la força policial i militar) als poders legislatiu i judicial. Drets humans i centralització de l'ús legítim de la força es convertien, així, en nocions indissociables.

És en aquest punt en què sorgeix la pregunta sobre si el comerç de l'ús legítim de la força és compatible amb el respecte i la protecció dels drets humans. Perquè quan parlem de privatitzar la força armada legítima, estem reconeixent el dret a constituir empreses privades el producte o els serveis de les quals impliquen la possessió i l'ús d'armament militar, que s'ofereix lliurement per un preu determinat, que fixarà el mercat, a tothom qui ho desitgi. Sembla evident que es trenca el principi del sotmetiment del poder de coerció als poders legislatiu i judicial o que, com a mínim, serà difícil el seu sotmetiment en quedar la coerció legítima arbitrada per les forces invisibles del mercat. Així doncs, debilitar la centralització del poder de coerció atemptaria directament contra el gaudi dels drets humans.

Es podrà observar des d'altres prismes o es podrà considerar exagerada l'exposició conceptual del problema subjacent. Però tot Estat que introdueixi en el seu ordre jurídic la constitució, contractació o actuació d'empreses de serveis que comercialitzin un ús legítim de la força militar hauria d'admetre que està obrint la porta a la legalització dels nous mercenaris, dels nous corsaris del segle xxi.

Conceptualment, la privatització de l'ús legítim de la força no pot veure's sinó com un atemptat directe als fonaments de l'Estat modern i als principis de l'Estat de Dret; són, per tant, difícilment compatibles les nocions d'Estat de Dret i comerç d'usos legítims de la força armada.

Però aquesta és la realitat d'alguns estats, i la tendència sembla que va en augment davant el silenci de la comunitat internacional. De tal manera que si ja no és possible frenar el fenomen, almenys ha de quedar l'esperança de regular-lo internacionalment, per exigir límits i obligacions als estats en la seva delegació i/o contractació d'aquestes empreses. Aquesta iniciativa ha de procedir de l'àmbit internacional i aquest és el gran repte jurídic contemporani al qual ens enfrontem.

Certament, el procés actual cap a la regulació jurídica internacional en sentit estricte (hard law) de les pràctiques estatals davant d'aquestes empreses es basa en els esforços del Grup de Treball sobre la utilització de mercenaris de l'Organització de les Nacions Unides, presidit actualment per José Luis Gómez del Prado. En aquest marc s'ha redactat un possible projecte de Convenció per a la regulació, el seguiment i la supervisió de les activitats de les empreses militars i de seguretat privades, que va ser presentat en el Consell de Drets Humans el setembre de 2010. A partir d'aquí, un grup intergovernamental de composició oberta ha de continuar les feines del Grup, amb la negociació i adopció d'un tractat internacional al respecte. És aviat encara per pronunciar-se sobre el futur, però l'oposició d'Estats Units, el Regne Unit i la Unió Europea fa pensar que serà difícil que el projecte prosperi³.

És per això que el repte jurídic més gran que es planteja és que els estats acordin establir un mínim d'obligacions internacionals que limitin l'àmbit de tal privatització (amb la prohibició de la privatització de funcions inherentment estatals); que limitin també l'actuació d'aquestes empreses (amb l'establiment d'obligacions de regulació i control nacional d'aquestes companyies, i mecanismes per a la repressió judicial específica de les violacions de drets humans, dret humanitari i altres infraccions que cometin).

Davant la incertesa sobre el futur d'aquesta regulació internacional, i amb el dubte de la responsabilitat política dels nostres governants, l'únic que ens queda és mobilitzar-nos per exigir als nostres estats occidentals, els mateixos que van idear i que pretenen liderar els principis de l'Estat de Dret, que si no volen prohibir el fenomen, almenys hi posin límits. El repte es trasllada, per tant, a la societat civil..

1. Aquestes reflexions s'han de fer des de la perspectiva de les empreses que ofereixen serveis de protecció amb armes pesades, és a dir, serveis propis dels exèrcits, deixant de moment a un costat les empreses de seguretat (policial) privada reconegudes en molts ordenaments estatals, entre els quals el nostre. (Tornar)
2. Iniciatives com el Document Montreaux sobre les obligacions jurídiques internacionals pertinents i les bones pràctiques dels Estats pel que fa a les operacions de les empreses militars i de seguretat privades durant els conflictes armats, adoptat a Montreux el 17 de setembre de 2008; o el Codi Internacional de Conducta per a Proveïdors de Serveis Privats de Seguretat, aprovat el 9 de novembre de 2010 a Ginebra, si bé el procés encara no està finalitzat. (Tornar)
3.  Per a un comentari detallat sobre el Projecte de Conveni Internacional, així com per a un panorama sobre les iniciatives de soft law, vegeu Gómez del Prado, J.L., i Torroja Mateu, H., Hacia la regulación internacional de las empresas militares y de seguridad privadas, Tribuna internacional CEI, Marcial Pons, 2011. (Tornar)