Tribuna
La llarga ombra de Mubarak
Maria Fanlo
Fa mig any l'atenció del món sencer era copsada per la presa de carrers i places d'una població, l'egípcia, que encoratjada per l'èxit de la revolta al país veí i amb un profund sentiment d'esgotament, decidia dir prou, fer un crit comú contra l'autoritarisme i la manca de llibertat i s'enfrontava a un règim de 30 anys, enquistat i corrupte.
Van ser divuit dies intensos als carrers del Caire, a la plaça Tahrir i a d'altres ciutats egípcies però també dies intensos per a tots aquells que ho vam seguir amb expectació gràcies a un allau de notícies informatives de diferents tons i colors com si d'un serial diari es tractés, que va fer les delícies dels telespectadors. Sigui com sigui no es pot negar la cobertura dels divuit dies d'un esdeveniment històric que de ben segur marcarà un abans i un després a la regió. I això, tenint en compte que en els darrers anys quan aquesta situació ja bullia, quan el descontentament ja era generalitzat, quan sectors de la població ja s'intentaven fer amb el carrer i eren durament reprimits, quan la censura era a l'ordre del dia i els abusos i la tortura una pràctica sistemàtica, Egipte sovint no mereixia ni d'apunts televisius, ni de breus a les seccions d'internacional.
Dic això, perquè la lluita noviolenta que van protagonitzar els joves de la Revolució del 25 de Gener i que va encoratjar a altres capes de la població amb demandes diverses, contextos dispars però amb un objectiu comú, no va acabar en 18 dies. Malgrat la manca informativa, potser per la falta d'imatges d'impacte, la lluita a Egipte ha continuat i continua perquè la revolució no s'ha acabat. I el cert és que actualment es troba en un moment delicat i crucial, ple d'esperances però també d'incerteses.
Un Egipte, en un període de transició cap a unes eleccions legislatives el proper mes de setembre, i liderat per un Consell Superior de les Forces Armades. Malgrat la imatge donada per l'exèrcit durant els dies finals de la revolta i la "suposada" comunió amb la població a Tahrir, és del tot comprensible que puguin existir recels i desconfiança del "savoir faire" de l'exèrcit en qualsevol context de procés democràtic.
La duresa amb la que s'està portant aquesta transició no està gaire lluny de la política de mà de ferro que sembla que no va caure amb Mubarak. El país que ha estat regit per una llei d'emergència des de l'any 1981 després de l'assassinat de Sadat, segueix aplicant-la amb inèrcia i total impunitat. Ha estat i és sens dubte una arma de poders il·limitats.
I és precisament la derogació d'aquesta llei, una de les batalles principals de l'oposició. Tot i les promeses de l'exèrcit de derogar-la quan la situació es normalitzi, la seva aplicació ha produït que en els primers quatre mesos del govern de transició s'hagin dut a terme 5600 judicis a civils en tribunals militars. Una veu cairota, amb l'ironia que els caracteritza em deia, "vam demanar al Consell Superior de les Forces Armades portar a Cort d'una manera ràpida als opressors i homes de Mubarak i ara resulta que les víctimes dels judicis "express" som nosaltres".
Judicis militars i detencions sense càrrec no absentes d'abusos i tortures. Entre aquests, alguns casos escandalosos confirmats per l'exèrcit com el "test de virginitat" al que van sotmetre a divuit dones, detingudes després d'una manifestació a la plaça Tahrir el passat mes de març. Nombrosos i diferents casos que es van succeint com denuncia Human Rights Watch, que insta també al Consell Superior de les Forces Armades a dur a terme una política ferma de tolerància zero amb el casos de tortura i abusos sexuals començant pels propis oficials de la policia.
En aquest escenari potser si que caldria prestar més atenció a la situació. Estem davant d'un període transicional que establirà les bases per la futura construcció i reconciliació política i social del país. I no només això. Dins l'anomenada Primavera Àrab, el desenllaç d'aquest procés, en un país que esdevé un mirall històric a la regió, tindrà repercussions i de ben segur marcarà futurs esdeveniments a d'altres països de la zona.
A la fi, estem davant d'un país i d'una societat civil que ha demanat a crits la necessitat i possibilitat de renéixer. Artífex d'una revolució, que com diuen els propis egipcis, corre el perillós risc de ser segrestada.