Per la Pau / Peace in Progress

Ucha Nanuashvili, Director del Human Rights Center de Geòrgia va venir a Barcelona la tardor passada convidat per l'Institut de Drets Humans de Catalunya per participar en el seu programa "Conflictes Oblidats". En aquesta entrevista, ens parla de les dificultats que troben les organitzacions de drets humans per treballar en un context advers, de l'original i inspiradora campanya per a demanar perdó a les comunitats amb les que han tingut un conflicte armat, de la situació política i social a Geòrgia, així com de les perspectives dels processos de pau al Caucas Sud.

Ucha Nanuashvili

Human Rights Center és la principal organització de drets humans de Geòrgia. Ens podria explicar quan es va crear, quanta gent hi treballa i com es financia?
Vam començar el 1996. En aquell temps érem tots voluntaris i el finançament era molt modest i a títol individual. El 1999 vam començar a rebre diners per a programes d'educació pels drets humans i ara ens recolza també la Comissió Europea. Acabem de començar un projecte per a construir una xarxa de defensors de drets humans; es tracta d'un programa regional que inclou els tres estat sobirans del Caucas Sud: Armènia, Azerbaijan i Geòrgia. Comparativament, la situació a Geòrgia en aquest aspecte és molt millor que la dels nostres veïns. Per exemple, el nostre coordinador a Zugdidi, és abkhaz, pot travessar la frontera fàcilment, però després de la guerra s'està enfrontant a problemes seriosos amb les forces de seguretat de Geòrgia: pensen que potser sigui un espia, ja que té contactes regulars amb les dues comunitats. Aquesta persona és un dels 23 treballadors que tenim, repartits en oficines a quatre ciutats. La majoria d'ells són ciutadans georgians, però també tenim d'altres que venen d'altres països. Per això tenim la pàgina web en quatre idiomes. Si un abkhaz i un georgià es troben, normalment parlen en rus, de vegades en georgià. Les dues llengües tenen un mateix origen, caucàsic, però cal estudiar-les per a poder entendre-les.

Quin és l'origen de la confrontació entre Geòrgia i les regions d'Abkhàzia i Ossètia del Sud?
Vladimir Putin, dient que actuava en interès dels ciutadans de Rússia, va donar passaports russos als ossetes i als abkhazs. Això va portar a una confrontació en aquestes regions que va derivar en una oposició amb Geòrgia. En l'actualitat, els abkhazs tenen la seves pròpies targetes d'identificació, però el 70-80% de la població a Abkhàzia tenen doble nacionalitat, ja que també són russos. D'altra banda, la societat georgiana està molt militaritzada. Hi ha servei militar obligatori d'un any de durada per als homes i això fa que la població estigui familiaritzada amb les armes. Durant el 2007, la despesa militar va arribar al 32% del pressupost governamental, mentre que el 2008 i el 2009 s'ha mantingut en un 22%. Teníem un Ministeri de Reintegració (anteriorment anomenat com el Ministeri de Resolució de Conflictes), amb un pressupost ridícul, 300.000 dòlars l'any, comparat amb el bilió de dòlars a l'any del Ministeri de Defensa. El problema és que el pressupost és absolutament confidencial. Només cinc membres del parlament tenen accés al pressupost definitiu, que no és públic. Això està legitimat només en nom de la situació 'excepcional' de la que parlava abans i la majoria dels diners probablement vagin directament a la butxaca de Saakhasvili. La guerra és la única possibilitat per a la supervivència política de Saakhasvili i perquè mantingui el poder. Per això està tan interessat en alimentar aquesta situació, vol mantenir el sentiment de que la guerra pot ser imminent i que és necessari un govern d'excepció i que actuï, per tant, amb mesures excepcionals. El respecte pels drets humans no és una prioritat quan aconsegueixes convèncer a la població que la guerra pot començar en qualsevol moment. En aquest sentit, el govern està fent una gran despesa en equipament militar per a l'exèrcit georgià.

Quina és la situació a Geòrgia després de la guerra? És optimista respecte al procés de pau?
Tot i que va ser horrible, una conseqüència positiva de la guerra va ser que la societat georgiana es va adonar que havia de treballar i s'havia d'oposar a la guerra si no volia que tornés a passar un altre cop. D'alguna manera, ha servit per a prevenir l'aparició d'altres guerres. Pel que fa al futur, al gener de 2013 hi haurà eleccions a Geòrgia, tot i que es podrien avançar.

Quin paper juga el procés de Ginebra dintre del procés de pau?
Es tracta d'una iniciativa governamental. Els representants dels governs georgià i rus es reuneixen per intentar construir una agenda comuna per a reaccionar davant les conseqüències de la guerra i per avançar en el procés de pau. Però les dues parts instrumentalitzen el conflicte en el seu benefici i en absència de les organitzacions internacionals o de la societat civil en aquests països, si no hi ha una gran pressió el procés no conduirà a cap lloc. Estic parlant d'una pressió interna, però també externa. També enfortir els mitjans independents, perquè per exemple ara mateix hi ha una part de la població que creu que Geòrgia va guanyar la darrera guerra contra Rússia. No hi ha cap canal de televisió independent a Geòrgia i el nivell de propaganda és molt alt. Pel que fa a diaris independents, n'hi ha alguns, però tenen una tirada molt baixa, que normalment no arriba als 5000 exemplars. I els partits de l'oposició ara tenen més força que fa uns anys. Saakasvili va perdre part de la seva popularitat després de la guerra. Però només una petita part dels partits de l'oposició recolzen la nostra "Campanya del Perdó". La majoria d'ells hi tenen una posició absolutament contrària. I la societat civil és molt dèbil.

Ha estat aquesta situació la mateixa des de la independència de Geòrgia?
No, just abans de la Revolució Rosa la societat civil era forta a Geòrgia i fins i tot teníem alguns mitjans de comunicació independents relativament forts. Aquesta era una característica pròpia de Geòrgia que ens diferenciava dels nostres veïns, com Azerbaijan o Armènia. Ara la situació és exactament la contrària, la majoria dels mitjans independents han tancat, alguns membres de la societat civil han estat cooptats pel govern i ara són parlamentaris, ministres, etc. A més, hi va haver una errada estratègica per part dels països estrangers i de les organitzacions internacionals, ja que van decidir recolzar principalment el govern i no pas el conjunt del país. Per exemple, molts programes de drets humans finançats per donants estrangers van parar, perquè es va argumentar que no calia més promoció dels drets humans. Tot això va permetre al govern d'esdevenir més autoritari. Després d'uns anys els donants es van adonar que calia molta feina de promoció dels drets humans i de la democràcia i van iniciar nous programes, però ja era massa tard.

Un dels projectes més interessants del Human Rights Center és la Campanya del Perdó, "the Sorry Campaign"que comentava vostè abans. Què és això exactament?
Aquesta és una idea antiga, de quan les primeres manifestacions contra la guerra a Abkhàzia al 1992-1993, tot i que formalment no l'hem començat fins el 2007. Quan Geòrgia va començar la guerra a Abkhàzia, volíem que la societat georgiana fos conscient de les conseqüències negatives fetes en el seu nom, i per això organitzem campanyes públiques de sensibilització a través de la nostra pàgina web amb informació i documentació sobre aquells anys, exposicions de fotografies del conflicte i d'altres activitats tant a Geòrgia com a Abkhàzia per tal de recuperar la veritat del que va passar i demanar perdó a les víctimes del conflicte. És una tasca difícil, perquè la societat georgiana està molt militaritzada. Hi ha diverses organitzacions i partits politics que ens van trucar per mostrar la seva posició radicalment en contra de la Campanya del Perdó, van fer fins i tot manifestacions durant actes públics nostres i també van intentar destruir la nostra oficina principal. Hem rebut amenaces de mort i intimidacions, també de representants del nostre govern. La situació actual després de la guerra ha canviat una mica, perquè abans érem la única organització contra la guerra i la militarització de la societat i ara ja no som els únics. Ens recolzen petites ràdios independents, com Radio Llibertat (Radio Liberty) i també mitjans digitals. La societat està començant a considerar que és possible controlar les regions rebels per altres mitjans que no pas els militars i ara tenim més recolzament. El 2007 la societat sencera estava contra les nostres campanyes i fins i tot la majoria de les ONG van refusar signar el nostre manifest contra la guerra o la nostra crida a la Campanya del Perdó. Ara hi ha més gent que ens recolza, fins i tot a la societat georgiana i tenim una resposta molt positiva de la població abkhaza, sobre tot d'aquells que viuen a l'estranger. Després de la guerra, milers d'abkhazs van emigrar a llocs com Alemanya, Rússia i els Estats Units.

Pensa que la posició de la Unió Europea i dels Estats Units ha canviat després de la guerra? Què pensa que es podria fer a Geòrgia durant la presidència espanyola de la Unió Europea?
Fins fa ben poc la societat civil georgiana veia els dos, Unió Europea i Estats Units, com coses molt semblants. Ara sí que es percep algunes diferències pel que fa a la seva manera d'actuar. Però sí, ha canviat, sobre tot als Estats Units. Els americans havien recolzat directament Saakasvili i ara són molt més cauts; estan intentant recolzar tot el país i no només al seu president. La nova administració Obama ha portat un nou ambaixador i un equip completament nou a l'ambaixada; aquests canvis els valorem molt positivament. En el passat, Saakasvili va comptar amb un suport incondicional que afortunadament ara ha canviat. Quant a la implicació europea a Geòrgia, aquesta ha augmentat en el passat recent, no només des de les institucions, sinó també des de la societat civil, recolzant financerament a la societat civil i intentant també recolzar els mitjans de comunicació independent i la societat civil. Finalment, tot i que entenem que hi ha molts problemes a afrontar, pensem que durant la presidència espanyola de la Unió Europea es podria prioritzar les mesures de construcció de confiança. Per exemple, hi ha algunes negociacions obertes entre estats en el marc del procés de Ginebra, però cap a nivell de la societat civil. Fa cinc anys teníem la capacitat de mantenir reunions regulars amb les organitzacions de la societat civil osseta i abkhaza, que ara són pràcticament impossibles degut a les restriccions en els accessos fronterers. En aquest sentit, hem sabut del programa del govern de la Generalitat de Catalunya per recolzar defensors i defensores de drets humans i creiem que alguns dels nostres activistes s'hi podrien acollir. És una possibilitat a explorar.

Entrevista realitzada per Pablo Aguiar, Javier Alcalde i Aida Guillén.