Per la Pau / Peace in Progress

Pedro Ibarra

L'últim comunicat d'ETA (10 de gener de 2011) és el propi i inevitable d'una organització política violenta que no acaba d'assumir que ha de tancar —en silenci— la paradeta. D'una banda, sí que està convençuda de la fi de la seva història, entre d'altres raons, i sobretot, perquè la "seva" organització civil, l'esquerra abertzale, ha decidit tallar amb ella. Amb prudents i mesurades però molt clares paraules, l'esquerra abertzale ha decidit optar exclusivament i a tots els efectes per les vies polítiques pacifiques. Però, d'altra banda, ETA no pot resistir-se a la nostàlgia que ells puguin " vigilar " que el procés democràtic (que ells conceben com un procés cap a l'autodeterminació i la independència) arribi a bon port. D'allà sorgeix aquesta última frase del comunicat en la qual diuen que continuaran lluitant fins que acabi l'esmentat procés.

Sens dubte, aquesta ultima frase/afirmació, seriosament, no se la creuen ni ells mateixos. És un acte de retòrica avantguardista dirigida al seu entorn, o potser a ells mateixos, o fins i tot a pocs d'ells mateixos; és una concessió a una minoria interna més intransigent. Sembla bastant evident que ETA no tornarà a actuar, independentment del que passi amb el procés. Però una cosa és que no ho faci i una altra cosa és que digui que mai no ho farà. Som -insisteixo- al terreny de la retòrica. Ningú, incloent-hi el mateix Govern i sens dubte l'esquerra abertzale, creuen que tornaran enrere. ETA no farà res, es legalitzi o no l'esquerra abertzale. El que sí que entra dins del probable és que, després de la legalització, faci un nou comunicat de tancament definitiu, ja sense cap literatura. Serà el moment de dir que el procés, gràcies a ells, ja està encarrilat cap a la victòria final i que per tant el deixen definitivament. Els nivells d'ignorància, arrogància i autoengany que poden exhibir en els seus comunicats les organitzacions armades sectàries (és el que és ETA des de fa molts anys) no tenen límits. És el que hi ha. En aquest cas... afortunadament.

Apropant-nos més als fets, tant el comunicat com especialment el procés iniciat per l'esquerra abertzale ja fa temps estableixen dos escenaris de conflicte separats. En primer lloc, hi ha el problema (que no, en cap manera, el conflicte polític) d'ETA. El tema és com establir un acord sobre la seva dissolució, que d'altra banda no seria estrictament necessari formalitzar. Aquest és l'escenari real que ara s'obre, i entra dins del molt probable que ETA i el Govern iniciïn contactes dirigits a aquest fi de tancament definitiu.

Per a ETA no resultaria gaire problemàtic:

• sempre que quedi clar que ells es retiren perquè volen, i
• sempre, a més, que s'atorguin promeses governatives sobre una progressiva reincorporació de presos i exiliats a la vida civil.

I el Govern no tindria gaires inconvenients:

• sempre que els contactes no semblin ni tan sols simbòlicament lligats a concessions polítiques,
• sempre que ell -el Govern- pugui fer també un discurs sobre l'evidència de la derrota d'ETA, i
• sempre, evidentment, que tots els contactes es facin en la més estricta clandestinitat.

L'altre conflicte, que sí que és un conflicte polític, és el que fa referència a la legalització de l'esquerra abertzale. Assenyalo que és l'únic conflicte derivat, però ja al seu torn avui desconnectat, de tota la llarga història del conflicte violent al País Basc. Això vol dir que de cap manera són presents a l'agenda política -ni tan sols a mitjà termini- processos o escenaris de converses interpartidàries dirigides a establir nous marcs jurídics o polítics per a Euskadi.

Els nous estatuts de la també nova esquerra abertzale, més les seves corresponents declaracions polítiques, són causa -han de ser-ho- d'extrema satisfacció. Ens fan, per fi!, veure el futur amb optimisme justificat.

En primer lloc, perquè suposen el final de la violència en la seva dimensió social. El final de la violència que rebia el suport, o era tolerada, o entesa, per significatius sectors de la societat. Sens dubte, el nostre rebuig a la violència d'ETA s'assenta sobretot en les seves conseqüències, en la mort i en el dolor causats. Però no és menys cert comprovar que tal violència, si bé no rebia un suport directe, sí que era justificada i encoratjada per certs sectors de la nostra comunitat, dels nostres conciutadans, la qual cosa ens produïa un desassossec molt especial, un profund malestar. Rebutjàvem aquestes actituds tant per si mateixes com també perquè conformaven una societat -la nostra societat- amb una cultura política, minoritària però contaminant, pertorbadora, perversa.

Els nous estatuts no són sol paper. Són fets -i a més, en aquest cas, contundents fets- que evidencien l'inici del fi de la violència. D'una banda, encara que no ho garanteix, sí constitueixen una mesura extremament rellevant per acabar amb la violència real d'ETA. I d'altra banda, sí que garanteixen el procés de desaparició de la cultura política de la violència en la nostra comunitat.

El segon motiu de satisfacció és poder afirmar que totes i cada una de les opcions polítiques d'aquest país, incloent-hi la del grup majoritari del nacionalisme basc independentista i socialista, tindran ple dret a presentar-se a l'espai polític, a votar els seus candidats i a exercir el poder polític on hagin estat elegits per a això. Si abans afirmàvem que aquests esdeveniments estatutaris obrien un irreversible procés de regeneració ètica i política en la societat, ara constatem que també permeten emplenar algunes exigències democràtiques molt apressants. Abans, l'exclusió del l'esquerra abertzale del joc polític era criticable. Ara resulta, a més, impossible. L'esquerra abertzale, amb els seus estatuts, ha d'estar, pot estar i estarà legalitzada. Registrada i activa com un partit polític més. Si així no resultés, la legalitat democràtica seria greument vulnerada. Sintetitzem les exigències legals democràtiques. Tal com diu el Tribunal Suprem, una organització política no és continuïtat de cap altra declarada il·legal, quan el nou partit, al marge de les anteriors trajectòries polítiques dels seus membres, afirma estatutàriament ser diferent en aspectes fonamentals de l'organització precedent. En concret, les anteriors organitzacions eren il·legalitzades perquè no rebutjaven la violència d'ETA. L'actual formació és radicalment diferent dels seus precedents, perquè rebutja, amb totes les seves conseqüències i en totes les seves dimensions, aquesta violència d'ETA. I per tant, haurà de ser i serà legalitzada.

Una breu menció a la qüestió del passat. Sens dubte, mereix tot el respecte el fet que es demani a l'esquerra abertzale que faci una revisió del seu passat, que faci una autocrítica dels seus suports i les seves toleràncies amb la violència. Resulta comprensible que si manté el silenci respecte a aquest passat, aquest pugui ser viscut com una actitud de menyspreu molt reprovable respecte a les víctimes de la violència. Aquestes demandes i eventuals crítiques a l'esquerra abertzale són perfectament comprensibles. Però poc tenen a veure amb la qüestió democràtica. L'incompliment d'aquestes exigències de cap manera pot justificar la seva il·legalització. La democràcia propugna la legalització pel que, en el present i de cara al futur, un partit diu que és i actua en conseqüència. Records dolents o bons, antigues amistats i complaences, res tenen a veure amb la legalització. L'exemple s'ha repetit fins a la sacietat, però continua resultant adequat. Els fundadors i continuadors del Partit Popular van col·laborar (uns) amb la violenta dictadura del general Franco i mai (cap) no van condemnar la dictadura. I a ningú no se li va ocórrer impedir la seva legalització com a partit.