En profunditat
La noviolència, eina de transformació
La noviolència té una gran força. La paraula prové del sànscrit (ahimsa) i correspon tant a una filosofia de vida com a una determinada manera d'aconseguir el canvi polític i social. La peculiaritat recau, tal com la pròpia paraula indica, en el rebuig a fer servir la violència, però aquest rebuig no implica ni resignació ni submissió, sinó més aviat al contrari. La noviolència porta a terme accions de resistència o desobediència civil per tal d'aconseguir els seus objectius. Els vincles amb el pacifisme són grans, però no són sinònims. El pacifisme no té necessàriament voluntat de canvi, sinó que posa l'accent en la renúncia a la violència. Per un altre banda, l'acció noviolenta té implícit l'objectiu de canvi social i polític.
Pablo Aguiar
En termes de noviolència, el que ha succeït al nord d'Àfrica i Orient Pròxim en les darreres setmanes és un bon exemple. Encara que no és l'objecte d'aquestes paraules, sí que crec important fer uns breus comentaris.
De la mateixa manera que tertulians i mitjans de comunicació de tot tipus ens alarmen constantment sobre la necessitat dels exèrcits —així com de la inutilitat, la ineficàcia i la lentitud de les opcions noviolentes—, en ocasions com aquestes cal treure pit. Cal fer pedagogia i fer una demostració empírica amb l'exemple. Les societats tunisiana i egípcia —fins a aquest moment— han aconseguit de forma ràpida i majoritàriament noviolenta instaurar la idea de canvi d'uns governs que feia més de tres dècades que estaven instal·lats en l'immobilisme. El descontent era tan gran que sense suport estranger, sense pràcticament cap estructura organitzativa al darrere, només ha fet falta una espurna perquè la ciutadania prengués el carrer i aconseguís fer trontollar els governs respectius. Ràpidament i eficaçment... i de forma noviolenta. Cal reivindicar-ho!
Per acabar amb el parèntesi d'actualitat, una altra reflexió. Si a algú aquests fets han despullat és a les potències occidentals, disposades a sacrificar el respecte pels drets humans o els principis democràtics si es garantia l'estabilitat, les polítiques comercials idònies i el subministrament energètic, si s'esqueia. Les seves retòriques —demòcrates de tota la vida, com sempre s'han considerat— han manifestat un respecte escrupolós pels sistemes pluralistes. Els seus actes i aquells als quals donaven suport més aviat feien el contrari. Tant de bo continuïn amb la seva retòrica però decideixin a partir d'ara fer un autèntic esforç de coherència. És una obvietat —però cal també recordar-ho—aquests governs actuen en nom nostre i exercint la nostra representació.
Tornant sobre el que ens ocupa, la noviolència inclou una diversitat de mecanismes amb vista a aconseguir una transformació de la realitat. L'ús d'aquests mecanismes no assegura ni la victòria ni que els objectius de transformació puguin considerar-se com a positius. El que sí que és segur és que si en un conflicte una de les dues parts fa ús de la violència, les possibilitats de resolució, de transformació positiva, s'escurcen radicalment.
També és cert que a Catalunya comptem, i hem comptat, amb un gran patrimoni de persones i organitzacions que han reivindicat la noviolència com a eina de transformació. Precisament una d'aquestes persones, Pepe Beunza, és a qui dediquem el nostre espai d'entrevista. Però aprofitant aquesta riquesa i diversitat de la tradició noviolenta a Catalunya, hem cregut també adient comptar amb un article sobre aquest tema, escrit per un altre dels protagonistes del moviment, en Jaume Botey.
Seguint aquesta línia de recuperació de les arrels i de coneixement dels orígens comptem amb l'article de Pere Ortega, que fa un repàs de la tradició del pensament noviolent i dels seus protagonistes, i en fa una síntesi.
Una segona part dels articles està centrada en la posada en pràctica de la noviolència. El primer d'ells, el de Luca Gervasoni, fa una distinció necessària per als més profans. Resistència noviolenta i pacifisme no són el mateix, tot i que poden coincidir, especialment en principis inspiradors més que en la pràctica. A continuació destaca dos dels elements recurrents en els estudis sobre l'impacte i l'efecte de les resistències noviolentes.
Un segon article te un marcat component aplicat. En un monogràfic sobre la noviolència ens va semblar imprescindible comptar amb una explicació de primera mà sobre com es preparen aquests tipus d'accions, quines mesures de precaució s'han de tenir i quins són alguns dels riscos de portar-les a terme. Carlos Pérez, d'Alternativa Antimilitarista —MOC València— ens ha escrit sobre els actes contra la cimera de l'OTAN portada a terme a Lisboa durant el novembre passat.
Per últim, aquesta no pretén ser una revista d'actualitat, però la importància i extensió de les anomenades revoltes blanques ens comminen a examinar el tema des de la perspectiva de la noviolència. Ho fa Rafael Grasa en un article on reflexiona sobre les resistències noviolentes i fins a quin punt podem atribuir a Gandhi o La Boétie la seva inspiració intel·lectual.
Aquest conjunt d'articles intenta reunir diferents anàlisis sobre la noviolència per tal de fer-la més visible i entenedora. Els textos hi reflexionen i gaudeixen del valor afegit que tots els que hi escriuen també en són activistes. Per tant, a banda del seu coneixement, uneixen també la seva adscripció a aquest mecanisme de transformació de la realitat política i social.