En profunditat
La tradició de la Noviolència a Catalunya
Jaume Botey
Des del final de la guerra civil, Catalunya ha vist néixer de manera continuada grups sobre la pau o contra el militarisme. El sentiment de la pau a Catalunya és un sentiment arrelat, probablement més que en cap altre lloc de l'Estat. Primer van ser iniciatives de l'Església, com Pax Christi des de l'any 1954. Més tard, arran de la Pacem in Terris i del concili, les delegacions de Justícia i Pau a cada diòcesi. Però aviat apareixen també iniciatives d'inspiració civil com les vinculades al sistema de Nacions Unides, Amics de la UNESCO i l'Associació per a les Nacions Unides o, l'any 1967, l'Institut Víctor Seix de Polemologia per donar contingut científic al tema de la pau, antecedent de la Universitat Internacional de la Pau que des del 1984 té la seu a Sant Cugat.
Fou un camí llarg en el qual van participar el mateix Víctor Seix, Frederic Roda, Joan Misser, Joan Botam, Joan i Llorenç Gomis i molts altres, vertaders profetes per la pau a casa nostra. Estàvem en plena dictadura militar, però els debats i les conferències, les Rutes de Pax Christi, publicacions com El Ciervo, etc., eren llavors en un terreny fèrtil. Encara no s'havia formulat de manera explícita l'estratègia de la noviolència com a mètode de lluita, però Gandhi, Luther King, Helder Câmara o Lorenzo Milani tenien ja molta influència a Catalunya.
Assumir i promoure la noviolència com a model d'existència i actitud espiritual demana un valor personal i una fortalesa interior considerables. Aquí el primer col·lectiu de noviolència va ser el Grup dels Amics de l'Arca. Lanza del Vasto havia promogut a França la comunitat de l'Arca sota els principis de noviolència, vida comunitària, autosuficiència, contacte amb la natura i obertura a totes les religions. Amics de l'Arca van difondre aquests principis a través de campaments (Castellterçol, Malla), la llibreria a l'Arc de Santa Maria o el contacte amb persones i col·lectius afins, com Pérez Esquivel, Jean Goss o Gonzalo Arias, autor del llibre Los encartelados. El grup el formaven, entre d'altres, Jordi Maluquer, Lluís Fenollosa, Fèlix Saltor, Maria Casas, Marta Casas i Àngels Recasens. A partir del 1981, amb el nom d'Artesans per la Pau, impulsen la concentració de cada dijous davant el Palau de la Generalitat.
A finals del franquisme, dins de l'exèrcit sorgeix de manera clandestina un col·lectiu insòlit, la Unió Militar Democràtica, els membres de la qual, fidels al que consideren la funció de l'exèrcit, fan objecció de consciència a l'exèrcit franquista. Tots els seus membres seran condemnats per un consell de guerra. Els comandants Josep Delàs i Juli Busquets en formen part.
Fou, però, Lluís M. Xirinacs qui a principis dels setanta formulà i quasi personificà a Catalunya, des de la seva primera vaga de fam del 1973 fins a la seva mort, l'acció política noviolenta. L'amor a l'adversari i l'anàlisi de la realitat son per a ell dos dels principis bàsics de l'acció noviolenta. Dotat d'un alt grau d'utopisme, va viure permanentment entre «el sistema» i «l'antisistema», entre la política i la llibertat del moviment de la noviolència respecte de la política tradicional. Avui la Fundació Randa impulsa l'aprofundiment i la difusió del seu llegat.
L'objecció de consciència al servei militar fou preparada quasi com una acció col·lectiva de suport a Pepe Beunza pels Amics de l'Arca, amb declaracions i marxes abans fins i tot de la seva primera entrada a la presó. El 1974, quan ja ha sortit, el primer grup d'objectors s'instal·la a Can Serra, a l'Hospitalet, per fer un servei civil alternatiu col·laborant en les tasques del barri i sota la responsabilitat de la parròquia. L'any següent, un mes després de la mort de Franco, Martí Olivella, Jesús Vinyes i altres cinc companys de la resta de l'Estat són detinguts i portats a diferents presons. Però l'any següent ja no eren set sinó tretze, i al següent trenta. La sensació era de victòria, era un allau imparable. Immediatament s'hi sumaren col·lectius de joves més o menys propers al pensament llibertari que reclamaven la insubmissió, com Mili KK, el Ganva-Gamba (Grup Acció No-Violent Antimilitarista i Grup Antimilitarista de Barcelona) que, des del Casal de la Pau (1981-1984), impulsaren el moviment noviolent català a través de publicacions com La puça i el General o del que s'anomenà «acció directa noviolenta» i que després ha continuat en moviments socials alternatius posant un cop més sobre la taula l'autonomia política del moviment. En el marc de les ONG sorgeixen noves entitats, com la Fundació per la Pau, impulsada per Alfons Banda, Toni Soler i després per Jordi Armadans.
La campanya pel «no» al referèndum d'entrada a la OTAN del març del 1986, que tingué com a portaveus Gabriela Serra i Rafel Grasa, facilità la confluència, no sense dificultats, de tots els sectors del moviment per la pau, polítics, socials, eclesials i de noviolència. Va ser una campanya unitària i massiva, però el referèndum va evidenciar els valors i la importància de l'esquerra extraparlamentària. Coincidint, a més, amb les grans mobilitzacions europees contra la instal·lació a Europa de míssils dels EUA, va facilitar que un sector de l'esquerra política (Manolo Sacristán i la revista Mientras Tanto) es qüestionés per primer cop la possibilitat de la noviolència com a estratègia política de lluita.
El tema de la pau ha entrat finalment a formar part de la consciència civil, a tenir tractament acadèmic i un reconeixement institucional. En l'aspecte acadèmic cal destacar l'Escola de Cultura de la Pau de la UAB dirigida per Vicenç Fisas des del seu naixement i fins al 1999. Les grans organitzacions (Creu Roja, sindicats, dones, escoltes, esplais) hi dediquen recursos; forma part de l'educació per la ciutadania, i es constitueix la Federació d'ONG. Però la sensació d'impotència davant els grans conflictes bèl·lics d'avui (Iraq, Palestina, Afganistan o els conflictes africans) és aclaparadora. Òbviament, el moviment per la pau, ple de matisos, ha guanyat en maduresa, tot i que des del món de la realpolitik pot ser vist com a testimonial. És desesperant, per exemple, la distància entre les propostes del pacifisme i les opcions estatals per la guerra (despeses militars, investigació, comerç d'armes, mines) que de manera permanent denuncia el Centre Josep Delàs de Justícia i Pau, especialment Arcadi Oliveres i Tica Font. Des del mateix centre, Pere Ortega, Tomàs Gisbert, Alejandro Pozo i Pepo Gordillo continuen impulsant l'estratègia de la noviolència des de la investigació o accions com la objecció fiscal. Altres grups (Brigades Internacionals per la Pau, NOVA, Forces de Pau Noviolentes) mantenen l'activisme noviolent en llocs de conflicte.
Per acabar, podria dir-se que tots els elements d'aquesta història sumen. D'una banda, els nous moviments per la pau, de manera emblemàtica la Plataforma Aturem la Guerra (Francesc Tubau, M. Pilar Massana, David Karvala, Roser Palol...) han tingut la capacitat d'integrar col·lectius d'ideologia, procedència política o d'estratègia diferents, conscients que davant la gravetat d'un món en guerra permanent cal deixar els matisos en segon terme. I de l'altra, en l'aspecte institucional, el 2003 el Parlament de Catalunya aprovà per unanimitat la Llei pel foment de la pau, en la qual es preveu la creació de dos instruments: el Consell pel Foment de la Pau, de caràcter representatiu, que fou creat el 2005, i l'Institut Internacional per la Pau, que fou creat el 2007.