Recomanem
Més recomanacions
-
El mètode de la noviolència
Aldo Capitini. El mètode de la noviolència. Institut Català Internacional per la Pau; Pagès, 2010. Col·lecció Noviolència i lluita per la pau, 2.
Com a divulgador valent d'una concepció activa i positiva de la noviolència, Aldo Capitini creia en la primacia de la pràctica directa. Per aquest motiu va anar dues vegades a la presó en temps del feixisme i per això va promoure la primera marxa per la pau de Perugia a Assisi, l'any 1961. Es tracta d'un bon exemple de com fer política, influint en les relacions de poder a través del mètode noviolent, sense ser, però, una persona de partit.
Com a filòsof, és molt suggeridor i fins i tot innovador pel fet de proposar conceptes com la copresència, que amplia el camp de la nostra responsabilitat moral d'éssers pensadors fins a comprendre tothom —els morts, els vius, els qui viuran, les generacions futures, els animals no humans, tot allò que viu. Amb un llenguatge clar i de vegades també poètic, expressa aquest sentit religiós de la copresència dels vius i dels morts i del respecte cap a tots els éssers vivents.
Aquest llibre ens ensenya tècniques individuals i col·lectives de la noviolència posant l'èmfasi en la necessitat d'entrenament perquè quan arribi el moment de fer-les servir no ens agafi desprevinguts. I hi inclou també exemples de casos d'èxit, perquè vol reivindicar una realitat que massa sovint ens passa desapercebuda: el mètode de la noviolència funciona.
Per a Capitini, el mètode noviolent és l'expressió pràctica de la concepció poètica i religiosa de la copresència, amb una coincidència total entre mitjans i fins, com recorda Giuliano Pontara a la introducció d'aquesta primera edició catalana: "La violència, per més revolucionària que sigui, aplana el camí als tirans". Una lliçó de la història.
La noviolència, en canvi, es rebel·la contra la passivitat de la noviolència. És una revolució permanent, una lluita continua contra l'adoctrinament destructor de l'autonomia i del sentit d'identitat de la persona (transmutació personal). I també de transformació de les estructures i de les institucions. Contra la guerra i contra el militarisme, contra el dogmatisme i contra la violència intrínseca al fonamentalisme del mercat, contra les dictadures, contra la corrupció i contra l'esclerosi dels partits polítics i de les esglésies. Recordem que Capitini era italià. I recordem també que moltes veus han alertat d'una italianització dels sistemes polítics, incloent-hi el català. Recordem-ho per entendre l'actualitat d'una obra com aquesta en el context que ens és més proper.
J. A.
-
Gandhi avui
David Cortright. Gandhi avui: noviolència per a una nova era política. Barcelona: Institut Català Internacional per la Pau; Pagès, 2010. Col·lecció Noviolència i lluita per la pau, 1.
A tothom ens agrada Gandhi. Líders polítics i socials de diferents àmbits i ideologies el citen sovint, entre d'altres coses per justificar discursos de desobediència civil. Li reconeixen una gran victòria fent servir mitjans pacífics davant la violència estructural exercida per l'Imperi britànic. Tot i així, qüestionen que les seves accions es puguin aplicar en altres situacions. Es parla així d'un cas excepcional (juntament, potser, amb els de Martin Luther King i Nelson Mandela) en un context molt concret i que, per tant, no es podria tornar a repetir, perquè va lligat a una persona única en la història.
Per això, davant els conflictes actuals, la pregunta de vegades cínicament retòrica "Què faria Gandhi avui?" es fa servir per legitimar l'ús de la força com a mitjà vàlid i efectiu. L'aposta de David Cortright va molt més enllà. Perquè es planteja seriosament què faria Gandhi, o dit d'una altra manera, què hauria de fer una persona inspirada per Gandhi, com el mateix Barack Obama. Com s'hauria de comportar avui un ciutadà compromès amb la noviolència en un camp de refugiats palestí, al mig de la Guerra de l'Iraq, amb un terrorista suïcida, davant un agressor sexual, en els debats estratègics dins el moviment social per una justícia global o en les noves formes de comunicació?
Amb aquesta obra aprenem que, apart de Gandhi, Luther King i Mandela, la noviolència ha tingut altres noms, com ara Dorothy Day o Barbara Deming, tot i que la majoria dels seus herois són anònims. Això ens ho diu la història, però també la realitat actual. I potser és aquí on el text fa una aportació clau: ens convida a participar-hi i a ser, per tant, herois anònims de la noviolència contemporània. Pocs llibres combinen tan bé les lliçons teòriques amb els consells pràctics necessaris per portar a terme accions noviolentes que tinguin èxit. És a dir, que serveixin per canviar situacions d'injustícia social. En definitiva, un llibre ben escrit i amb contingut, però sobretot un llibre útil.
J. A.
-
International Criminal Accountability and the Rights of Children
Karin Arts and Vesselin Popovski (ed.). International Criminal Accountability and the Rights of Children. Hague Academic Press, 2006.
"Les nostres reflexions de natura exploratòria i orientades al futur han de tenir el coratge de pensar l'impensable i d'imaginar l'inimaginable. Aquesta és l'única manera de sortir de l'espiral perpètua i viciada de violències que no anticipem, respostes no adequades, més violència, etc."
Amb aquestes paraules s'acaba un llibre acadèmicament excel·lent, en què els autors més sòlids de la justícia penal internacional estableixen un estat de la qüestió de la protecció dels drets dels infants per la justícia criminal internacional. La primera pregunta que es plantegen és la següent: els nens que han comès atrocitats i violacions de drets humans han de pagar pels seus crims? La resposta sembla assegurar que, com a norma general, no, ja que els nens s'han de considerar com a víctimes del conflicte armat. Ara bé, si han comès una violació greu dels drets humans, llavors sí es podria justificar una condemna, però sempre que els judicis respectessin les normes internacionals de justícia juvenil, tenint en compte la vulnerabilitat inherent als nens, buscant alternatives a la presó i pensant, en definitiva, a promoure la reintegració a les seves comunitats. Les corts penals internacionals tenen recursos limitats i s'entén que els nens i els adolescents majoritàriament obeeixen ordres i, per tant, resulta molt més eficient, però també més just, perseguir i condemnar qui hi havia darrere d'aquestes actuacions. En segon lloc, es constata que el tractat vigent pel que fa als nens soldats, el protocol opcional a la convenció dels drets del nen que va entrar en vigor el 2002, permet el reclutament voluntari a partir de setze anys, que encara es continua produint en molts països. L'exemple dels soldats britànics menors de divuit anys destinats a l'Iraq seria paradigmàtic en aquest sentit. No poden votar, però si poden participar en conflictes armats. En tercer lloc, s'assenyala la necessitat de no deslligar la justícia de la veritat i de la pau, de manera que la rendició de comptes pugui portar a una construcció de la pau més sostenible, atès que aquest tema afecta el passat però tindrà també conseqüències en el futur. Així, per exemple, la persecució dels principals líders polítics i militars del Japó i de l'Alemanya nazi després de la Segona Guerra Mundial hauria permès a les societats japonesa i alemanya superar els sentiments col·lectius de culpa.
Són més útils els mecanismes de responsabilitat a escala global o potser s'hauria de tendir a aplicar la justícia des de l'àmbit local? En tot cas, sí hi ha consens en el fet que aquests mecanismes haurien de tenir sempre una perspectiva específicament enfocada als infants. En el llibre es parla de conceptes com la dignitat humana, de valors comuns a totes les persones, de la vulnerabilitat, però també de la resistència dels infants en les circumstàncies més difícils. I de la importància de prevenir i, per tant, de l'entrenament de les forces armades en el respecte als drets humans i als drets dels infants. Un llibre imprescindible per a tots els estudiosos d'aquest tema, però també per als interessats en la seva vessant més aplicada als conflictes armats, com els cooperants, però també periodistes o soldats membres de les anomenades "missions humanitàries".
J. A.
-
Janadesh
Janadesh és la paraula hindi que significa 'el veredicte del poble'. També és el nom del documental produït per Quepo i que explica la fascinant marxa de 26.000 persones durant 350 kilòmetres al llarg de vint-i-cinc dies per tal de reclamar a les autoritats índies un millor repartiment de la terra. El documental compta amb molts aspectes ressenyables. En primer lloc, per revelar uns fets que van succeir l'any 2007 i que, tot i la seva importància, en termes mediàtics no van rebre la més mínima atenció. És clar, es tractava d'una marxa noviolenta i amb un objectiu de justícia social, no es tractava d'una guerra, ni tampoc incloïa aspectes morbosos.
Un altre element destacable del documental és la seva construcció coral, atès que membres de la marxa van construint la història al llarg del camí. Però per sobre de tots ells apareix Rajagopal, líder del moviment Ekta Parishad, organitzador de la protesta. Les seves paraules reflecteixen la seva convicció i clarividència polítiques, com a inspirador de la marxa, com a hereu del pensament ghandià, com a orador en els moments de descans, com a estrateg a l'hora d'explicar els seus moviments polítics i, per sobre de tot, com a autèntic líder i activista d'una organització que l'ha de sobreviure.
Janadesh és la història d'una lluita, d'un somni col·lectiu, en un moment en què a les nostres societats "avançades" queden pocs somnis col·lectius i malauradament els que s'hi assemblen sovint tenen més a veure amb vint-i-dues persones perseguint una pilota.
P.A.
-
Peace and Collaborative Development
http://www.internationalpeaceandconflict.org/
Peace and Collaborative Development Network és, com el mateix portal es defineix, una xarxa professional per fomentar el diàleg i l'intercanvi de recursos sobre desenvolupament internacional, resolució de conflictes, gènere, drets humans i altres camps relacionats. Ser-ne membre és gratuït i permet connectar amb els recursos, la investigació i, sobretot, amb altres professionals de tot el món.
És una excel·lent font per a qualsevol àmbit de la construcció i l'educació per a la pau. Cada setmana s'hi generen nous debats, publicacions i projectes sobre el camp. Constantment s'hi envia informació sobre beques, informes, debats, esdeveniments, formació i notícies de tot el món.
En uns temps en què les xarxes socials són en boca de tothom, l'auge de determinades xarxes especialitzades és necessari per a la gestió de la informació per part dels professionals. PCDN és un portal que empra alguna de les eines 2.0 que estan més en voga per possibilitar la creació de xarxa i, el que és més important, per oferir una plataforma per compartir coneixement.
En tractar-se d'una iniciativa bastant pionera en el camp de la pau està tenint un impacte considerable dins la comunitat. Caldrà estar atents a com va adequant els seus serveis a les necessitats dels seus professionals i a com filtra la informació per evitar un dels problemes més comuns en aquest tipus de llocs web: l'excés d'informació.
G.M.