En profunditat
Per saber-ne més
En aquesta ocasió presentem diversos recursos que poden ser d'utilitat per tal d'aprofundir en el coneixement del pensament de la noviolència i de les seves accions. Al web hi ha una multitud d'elements que es poden trobar sobre noviolència. Nosaltres volem destacar un discurs (tant el text com les imatges); una institució, l'International Center for Nonviolent Conflict, i dos manuals sobre la noviolència.
Discurs de Martin Luther King Jr.
Si haguéssim d'escollir els cinc discursos més representatius de l'acció noviolenta no hi ha dubte que el que Martin Luther King Jr. va fer a les escales del memorial Lincoln l'agost de 1963 estaria entre ells. El missatge va ser tan clar com contundent: cal oposar-se a tot tipus de racisme, cal fer-ho amb fermesa, però sense caure en l'ús de la força física. D'aquesta manera, arribarà un dia que el racisme haurà desaparegut.
Tot el text del discurs, en català, és disponible a la següent adreça electrònica:
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/referencia4.asp?IDAct=901
Però com que una imatge, de vegades, val més que mil paraules, també podeu veure la gravació d'aquell discurs a la següent adreça:
http://www.youtube.com/watch?v=PbUtL_0vAJk
International Center on Nonviolent Conflict
http://www.nonviolent-conflict.org/
Tal com hem explicat, hi ha molts recursos web centrats en l'acció noviolenta. Tanmateix, ens ha semblat que aquest és un dels més interessants i complets. La pagina, en anglès, recull un primer apartat més teòric on s'explica amb detall què és exactament la noviolència, conceptes bàsics, preguntes més freqüents... Un segon apartat parla dels moviments i de les campanyes. S'hi poden trobar des de notícies referides a campanyes actuals fins a un recull històric de casos de resistència noviolenta. Un altre apartat inclou tot tipus de recursos com llibres o entrevistes. Finalment, una altra pestanya repassa el centre, les seves activitats i els seus assessors acadèmics.
Per acabar, volem destacar dos manuals que aborden el tema de la noviolència des de perspectives molt diferents.
Howard Clark; Javier Gárate; Joanne Sheehan (coord.). Manual para campañas noviolentas. Internacional de resistentes a la guerra, 2010.
Manual para campañas noviolentas és un llibre descarregable (http://wri-irg.org/pubs/ManualNoviolencia) en diverses versions lingüístiques, entre les quals s'inclou el castellà. Aquest manual s'adreça completament a l'activista, a la persona que està interessada en l'acció noviolenta, per conèixer-la i posar-la en pràctica. El llibre inclou una primera part introductòria, posteriorment recull elements sobre campanyes i més tard, exemples d'algunes portades a terme en diferents contextos. A més, el manual compta amb una vintena d'exercicis que permeten una mena d'entrenament d'accions de resistència noviolenta.
Gene Sharp; Joshua Paulson. Waging Nonviolent Struggle: 20th Century Practice And 21st Century Potential. Extending Horizons Books, 2005.
Waging nonviolent Struggle, sense renunciar a l'activisme, té una vocació més acadèmica. En una primera part més introductòria analitza les raons de la noviolència, així com els seus mètodes. En segon terme, per tal de refutar alguns dels tòpics sobre la noviolència (poc efectiva, lenta, eminentment asiàtica...), al llarg de més de vint capítols, dedicats cadascun a un cas històric diferent, es fa un repàs sobre alguns dels èxits de la resistència noviolenta. La tercera part del llibre se centra en les dinàmiques de la lluita noviolenta. Per acabar, Sharp planteja els reptes de futur que la resistència noviolenta ha d'afrontar si vol continuar sent útil al llarg del segle xxi. Com a mostra dels casos històrics detallats per l'autor fem un breu resum d'alguns dels casos exposats al llibre.
La revolució russa de 1905
L'Imperi rus es mantenia governat amb mà de ferro pels tsars, creients del dret diví al govern, i amb una societat canviant d'eminentment rural i agrària a urbana i industrial. Aquests canvis van generar descontentament. El desembre de 1904 va començar una vaga a la siderúrgia Putilov a Sant Petersburg. Al gener, la vaga era seguida per 150.000 treballadors a la capital i molts més arreu del país. El desencadenant de la revolució va ser la repressió contra la marxa pacífica que es va produir el diumenge 9 de gener, que va generar nombroses morts i que va fer d'autèntic detonant d'accions semblants a la resta de l'imperi. Durant sis mesos, l'estira i arronsa entre els sectors més moderats del govern i de l'oposició va ser constant. A l'octubre, el soviet de Sant Petersburg va cridar a una vaga general, a refusar el pagament d'impostos i a treure els diners dels bancs. Finalment, el tsar es va veure obligat a signar el Manifest d'Octubre, que recollia bona part de les demandes del partits liberals però no gaires dels grups socialistes. Els moviments polítics van continuar fins al desembre d'aquell any, quan el soviet de Moscou va intentar iniciar una revolució violenta. La manca d'organització, juntament amb la poca acceptació que va tenir a la resta del territori, van fer que en una setmana la revolució quedés completament truncada.
Defensa contra un cop d'estat, Alemanya 1920
A les acaballes de la Primera Guerra Mundial la situació a Alemanya era insostenible. Finalment, el kàiser Guillem II va marxar i es va instaurar un nou règim: la república de Weimar. El canvi de sistema no va implicar una pacificació social, sinó més aviat un agreujament de la situació amb constants vagues generals. Enmig d'aquell context, el 12 de març, els militars Kapp, Bauer, Ehrhardt i Lüttwitz van organitzar un cop d'estat. La resposta ciutadana va ser la d'una vaga general que va aconseguir paralitzar completament el país. L'anàlisi de Sharp no acaba de deixar clar si la derrota dels militars va ser fruit de la vaga o de la seva pròpia ineptitud. Com a mostra, explica les seves dificultats financeres, que els van fer plantejar-se, ja en el govern, l'atracament del banc central alemany. Quatre dies més tard, i davant la paralització del país i la impossibilitat de fer-se'n càrrec, els militars van optar per renunciar al govern i retornar el poder als civils.
Professors noruecs lluiten contra el feixisme, 1942
L'abril de 1940, els nazis van envair Noruega. La resistència militar va deixar de ser significativa passats els primers dos mesos. La brutal repressió nazi va fer que la població, tot i que no de manera organitzada, comencés a realitzar actes simbòlics de protesta. El febrer de 1942, el règim col·laboracionista de Vidkin Quiling va intentar establir un Front Juvenil feixista i un Sindicat de Professors feixistes i de participació obligatòria. Com a resposta, més del 80% del professorat va escriure i signar cartes idèntiques al govern renunciant a col·laborar en un formació feixista. En poc temps, desenes de milers de cartes van ser enviades, en aquests cas pels pares i les mares, mobilitzant pràcticament tot el país. El govern va decidir tancar els col·legis durant un mes. El març, un miler de professors noruecs van ser arrestats i enviats a camps de concentració. Posteriorment, prop de 500 professors van ser enviats a Kirkenes, a un camp de treball al cercle polar àrtic. La represàlia es va fer coneguda per la població, que va aconseguir forçar l'abandonament del projecte de formació feixista i de la instauració de les estructures adients per fer-ho. El novembre, tots els professors havien tornat a la seva població d'origen.
Salvant marits jueus a Berlín, 1943
A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, i després de perdre la batalla de Stalingrad, la unitat especial Leibstandarte de les SS va tornar a Berlín amb una única missió: fer de la ciutat un lloc absolutament lliure de jueus. El 27 de febrer va tenir lloc un empresonament massiu dels jueus que encara quedaven a Berlín. Les dones dels arrestats, majoritàriament provinents de matrimonis mixtos, van aconseguir saber on eren els seus marits, al carrer Rosenstrasse, i s'hi van començar a reunir. Van decidir tornar-hi el dia següent per demanar la tornada dels seus marits a casa. Les protestes van continuar el dia 1 de març, però també a partir d'aquell dia van començar les deportacions a Auschwitz. Les protestes van seguir fins que el mateix Goebbels va decidir l'alliberament d'aproximadament 2.000 jueus que havien estat empresonats a Rosenstrasse. La decisió va respondre a la mala imatge que donaven les protestes i a la necessitat de millorar la moral de la població berlinesa. L'alliberament, per tant, va ser conseqüència directa de l'obstinada resistència de les dones que es van manifestar.