Per la Pau / Peace in Progress

La investigació per a la pau i els estudis de resolució i transformació de conflictes han insistit des de fa temps en la importància de la comunicació en la dinàmica dels conflictes i en la seva resolució, tant en la seva fase violenta com en els moment en què l'accent es posa en les negociacions per aconseguir un alto-el-foc o en la implementació dels acords i la construcció de la pau a mig i llarg termini. A més, recentment s'ha insistit també en el paper cabdal que en l'època de la globalització i de la cibertecnologia, tenen i poden tenir en la resolució de conflictes les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, i en particular la xarxa global de comunicacions electròniques i les xarxes socials. D'aquí la importància de dedicar el tema central, en profunditat, de la revista a la temàtica, a la relació entre guerra, pau i comunicació. I d'aquí també les reflexions que segueixen.

Cal subratllar, en primer lloc, que les tecnologies tot i no ser neutres, tampoc tenen valors implícits: tot depèn de qui i com les faci servir. En el món de la comunicació de masses, la tecnologia és un instrument de doble tallant. Per exemple, la ràdio va servir per convocar a un genocidi (Ràdio de les mil colines, Ruanda, 1994), però també serveix ara al Congo com instrument per cohesionar les dones víctima de la violència sexual i explicar els seus problemes o, a Burundi per articular una emissora obertament multiètnica (projecte Ijambo). Podem donar altres exemples: els mateixos telèfons mòbils que han necessitat coltan per funcionar i han alimentat alguns conflictes bèl·lics, s'usen per vendre minerals i comprar armes quotidianament als mercats mundials, i, en una experiència pionera a Burundi, per ensinistrar a 8000 líders locals en resolució de conflictes i, alhora, perquè ells els facin servir amb les seves comunitats. Altrament dit, els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials, poden servir tant per informar, educar, empoderar i per tant com factors de connexió o unió, com per crear estereotips, atiar la violència, dividir i, mitjançant violència cultural, legitimar solucions violentes i fractures del teixit social. Per tant, tot i el paper especialment esperançador de les xarxes socials a les revoltes àrabs o a la gestació a Espanya del moviment regenerador de la democràcia anomenat "15 de maig" a través d'acampades a places de les principals ciutats del país, també poden servir per a finalitats totalment antagòniques. Parafrasejant McLuhan, el medi és certament el missatge, com mostren les constriccions de caràcters de twitter, però el missatge pot ser molt divers.

En segon lloc, cal tenir present el paper dels periodistes que cobreixen conflictes armats o processos de construcció de la pau ho fan sotmesos a fortes constriccions contextuals, d'accés a la informació en condicions difícils, de marcs mentals i percepcions col·lectives de les que no poden separar-se plenament. I sabem que ens els conflictes les percepcions, estereotips i marcs mentals sobre l'altre, sobre la identitat de l'enemic, tenen una importància cabdal. En tot cas, la gran novetat de la postguerra freda és haver mostrat que els periodistes i mitjans de comunicació poden tenir també un paper dual, de doble tallant, poden, sovint inconscientment, afavorir la legitimació de la violència (com sol dir-se, tindrien un paper "warmaking") però també tenen la possibilitat de ser un factor de construcció de pau. En aquest sentit, comptem amb les propostes, senzilles i fàcils d'aplicar, de Lynch y Galtung ¹.

D'elles es deriven alguns principis pràctics per a exercir un periodisme responsable en termes de construcció de la pau, articulades entorn 6 a recomanacions:

1. Evitar les simplificacions en presentar conflictes com dues posicions enfrontades per un únic tema, quan solen estar implicat nombroses causes i estar presents diversos actors.
2. Evitar presentar les parts en conflicte com una confrontació entre el bé i el mal.
3. Donar cobertura a les iniciatives de pau, de les elits i dels actors de base, i explorar formes quotidianes de transcendir la conflictivitat.
4. Emprar un llenguatge precís, evitant al màxim paraules massa emotives o etiquetes demonitzadores.
5. Prestar atenció als objectius compartits i els fonaments comuns existents entre les parts.
6. Maldar per evitar les disfuncions perceptives, mitjançant una informació el més precisa possible.

Altrament dit, les dues observacions poden resumir-se amb l'ajut de dos clàssics del pensament sintètic, de les sentències curtes. Ser conscients de la dificultat de comunicar, perquè deia Georges Bernard Shaw que el principal problema de la comunicació és la il·lusió de creure que ho has aconseguit. I recordar que, com ja recomanava l'estoic Epictet, abans de parlar cal saber el significat i les implicacions del que diràs. Tenint en compte ambdues coses, les oportunitats d'un món quasi permanentment connectat són enormes.

Rafael Grasa

1. J Lynch/J Galtung,, Reporting conflict: New Directions in Peace Research Journalism, Brisbane, University of Queensland Press, 2010. (Tornar)