Per la Pau / Peace in Progress

Gervasio Sánchez
(Foto: Diego Sánchez)

GERVASIO SÁNCHEZ, fotògraf i periodista, autor dels projectes "Vidas minadas" i "Desaparecidos"
Les víctimes de les mines antipersona van ser l'objectiu del seu primer gran treball. Els desapareguts en els conflictes i el patiment de les seves famílies ha estat el segon, un projecte que el va portar per Amèrica Llatina, Àsia i Europa. "Desaparecidos" s'està exhibint a tres punts diferents de l'Estat Espanyol: 250 fotografies, moltes de gran format, que mostren sales de tortura, presons i, sobretot, persones; persones que porten dècades, en molts casos, buscant els seus familiars. Però Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959), periodista del diari Heraldo de Aragón, també treballa l'actualitat del dia a dia, i deixa constància de les seves impressions al seu bloc "Los desastres de la guerra" (http://blogs.heraldo.es/gervasiosanchez/)

Diu vostè que el periodista de guerra no pot considerar-se com a tal fins que no porta quaranta anys dedicant-s'hi..
El mal anomenat periodisme de guerra és una especialització més del periodisme, amb les seves pròpies regles. I crec que hi ha gent al món del periodisme a qui els encanta ser els protagonistes, quan els protagonistes haurien de ser les històries. Em sorprèn molt quan conec periodistes que ni tan sols han viscut la perifèria de la guerra i que es defineixen així, com a periodistes de guerra. Imagina't ara un jove que va ara a Líbia, escriu unes quantes cròniques, i ja es considera com a tal. Jo porto 25 anys dedicant-me a aquesta especialitat, i ni em declaro periodista de guerra ni vull fer-ho. Qui vulgui ser periodista o fotògraf de guerra s'ha sotmetre a les conseqüències, i treballar-hi tota la seva vida.

Com ha evolucionat la representació de la guerra als mitjans de comunicació?
El periodisme de conflicte sempre ha estat molt relacionat amb l'espectacle. No només avui, que ja és un escàndol, està passant des de fa dècades. Ja es va veure a la guerra civil espanyola, on se li donava més importància a fotògrafs mediàtics, alguns molt bons, com Robert Capa. Des de la mateixa professió, el periodisme de guerra sempre s'ha vist com una cosa mitificada, on un va a passar-hi por, a passar-hi moments molt durs, a ser un heroi, quan, en realitat, del que es tracta és de fer una feina. L'evolució en les últimes dècades ha estat negativa sobretot per la influència de la televisió, que obliga a fer les coses molt ràpid, amb molta competitivitat, sense temps per reflexionar.

I com queda la professió?
A la guerra hi ha periodistes molt bons i periodistes dolentíssims que enganyen contínuament. També influeix que els mitjans només volen aquest espectacle, sobretot la televisió. Fa uns anys et demanaven una crònica de 3 minuts, i avui de 50 segons, i per tant molts acaben caient en el sensacionalisme i construint la crònica a partir del més evident i el més cridaner. I també passa a la premsa escrita. Fa vint o trenta anys, quan anaves a Bòsnia, o a Sudamèrica, tenies autèntics problemes per enviar la teva crònica. A vegades el telèfon no funcionava, era molt car, a vegades trobaves un fax... I resulta que avui, que és tan fàcil transmetre, els periodistes cada cop s'allunyen més dels llocs on passen les coses i cobreixen conflictes a milers de quilòmetres, simplement filtrant el que es cou a Internet. Estem parlant d'una corrupció periodística gravíssima.

En contraposició a això, "Desaparecidos" és fruit de molts anys de feina pausada. Què el mou per dedicar-se tants anys a una sola causa i com aconsegueix visibilitzar aquesta feina tenint el compte el que comentava?
Precisament, com li dedico tant temps, no tinc pressa per veure el resultat. Quan es publiqui, s'ha de publicar molt bé. El projecte de "Desaparecidos" va començar al 98 i he trigat 13 anys a materialitzar-lo. Com no tinc pressa, em puc permetre el luxe d'organitzar bé les coses. Al món del periodisme només es pot fer això si hi creus. Mentrestant, faig periodisme d'actualitat. Afganistan, Iraq, Colòmbia, Bòsnia... En aquests països és on jo he treballat els últims anys, i d'aquí han sortit "Vidas minadas" o "Desaparecidos". Aprofitava els viatges per buscar històries a llarg termini. Em finanço gràcies a la feina del dia a dia, i amb aquests projectes aconsegueixo prestigi, qualitat i impacte per a les històries. L'únic secret és treballar més que els altres.

Tant a "Vides Minades" com "Desparecidos" es percep una relació estreta amb les víctimes, amb aquestes persones amb noms i cognoms...
L'obligació del periodisme és transmetre amb decència el que estàs veient. Sempre li dic als periodistes joves que si no estàs disposat a viure el dolor de la guera, de les víctimes, no pots transmetre amb decència.

Quines responsabilitats té doncs un periodista que treballa en una zona de conflicte i, per tant, amb el patiment humà?
Molt altes. No pot danyar més la persona que està patint: a vegades és més valent deixar de fer fotos que fer-les, deixar de preguntar que fer-ho, perquè els periodistes poden provocar incidents armats. Has d'actuar sota uns paràmetres ètics i morals incontestables. El teu comportament ha de ser prou madur com per no caure en la trampa de buscar una història gratuïta, ràpida i mediàtica. Aquí s'ha renunciat al bon periodisme, hi ha massa connivència amb els polítics... S'ha renunciat al periodisme d'investigació. Què és Wikileaks? Només són filtracions que demostren que els periodistes no han fet bé la seva feina. I aquesta renúncia fa que la societat sigui més manipulable. Un periodista té obligacions. No sóc un periodista compromès, com diuen; sóc simplement un periodista, perquè el periodisme és compromís.

Hi ha formes de violència pitjors que el conflicte armat obert?
Les conseqüències de la guerra a llarg termini són molt dures, les víctimes oblidades d'aquests conflictes, els desapareguts, la gent buscat durant dècades els seus estimats sense ajut de l'Estat, que és qui té l'obligació de protegir els seus ciutadans. Les víctimes del franquisme, per exemple, són víctimes de l'Estat Espanyol, i és l'Estat qui ha de respondre per elles. Quan? Ara? O fa 25 anys, 35 anys... Ara només hem fet el ridícul més absolut amb el comportament vergonyós de la classe política.

I aquí entra el periodista...
Sí, el que vull dir amb tot això és que hem d'estar sempre allà per ensenyar que les guerres són letals, que tenen conseqüències a llarg termini, que l'única veritat inqüestionable de la guerra són les víctimes, i que una guerra només s'acaba quan s'han superat les conseqüències d'aquesta guerra. No importa els anys que hagin passat. Mentre continuï havent desapareguts de la guerra civil espanyola, la guerra no haurà acabat. Mentre hi hagi víctimes de la desaparició forçosa als Balcans, la guerra no haurà acabat, els agradi o no al diplomàtics i als polítics cínics i hipòcrites que tenim.

Després de tants anys remenant en els conflictes i en la misèria, què ha après sobre l'home?
Que és incapaç de viure sense matar, però no ho dic jo, ho diu la història. L'home sempre ha buscat la guerra. Per què? Perquè la guerra és un gran negoci. Jo he vist matar gent, però per a mi els grans assassins no són els que maten sobre el terreny, són els que fan negoci a la rebotiga de la guerra, amb la venda d'armes, aconseguint petroli, coltan o diamants finançant un grup armat, com passa a Àfrica, aconseguint contractes petrolífers amb un tal Gadaffi amb qui fa poc tots fèiem negocis i a qui ara ataquem. L'home negocia amb la mort, negocia amb la guerra i se'n beneficia d'ella, i mentre sigui un negoci, la guerra no es podrà extirpar.

Precisament, les xifres sobre comerç internacional d'armes no paren de créixer...
El cas d'Espanya és un escàndol de tals dimensions que em costa d'entendre. Com és possible que un govern com el d'ara, hagi quadruplicat la venda d'armes en només set anys? El govern que més ha instrumentalitzat, trepitjat i utilitzat la paraula pau, el govern que va guanyar les eleccions pel rebuig a la guerra d'Irak... Aquest govern és el que ha quadruplicat la venda d'armes espanyoles davant la passivitat de l'opinió pública.