Per la Pau / Peace in Progress

Cristina Ávila-Zesatti

Configurar la realitat: el negoci de la guerra mediatitzada

Un clixé bastant acceptat a les redaccions és aquell que diu que "good news are bad news". D'acord amb la meva experiència de més de quinze anys en diversos mitjans internacionals, en realitat les "bones notícies" ni tan sols no arriben a ser notícia. Els mitjans ens presenten una successió d'imatges i textos d'un món col·lapsat, enfrontat, tenyit de sang, en regirades constants que semblen sorgir d'un dia per a l'altre i que s'esfumen dels titulars només per donar lloc a "un altre nou i inexplicable conflicte" proper o llunyà.

Però realment habitem al món enfurismat que ens presenten avui els mitjans de comunicació? La resposta és no. Però és una resposta que permet matisos. Vivim en un món complex, sens dubte; tanmateix, els mitjans (sobretot els grans estan interessats precisament a no matisar el seu missatge i a presentar-nos aquesta fragmentació de la realitat, on l'odi sembla ser la constant que ens defineix. Per entendre aquest "discurs de guerra mediatitzat", en primera instància cal conèixer qui són "els grans mitjans" mitjançant els quals ens arriba aquest arsenal de paraules i imatges.

Actualment, cinc agències de premsa distribueixen el 96 per cent de les notícies mundials: Reuters (Anglaterra), Associated Press (Estats Units), France Press (França), EFE (Espanya) i DPA (Alemanya), i cada vegada més, de manera creixent, també de l'agència xinesa de notícies Xinhua; curiosament, d'aquests sis estats que controlen la informació, quatre pertanyen al Consell Permanent de Seguretat de les Nacions Unides.

A la iniciativa privada, el panorama no és gaire diferent: els grans monopolis informatius —impresos, electrònics i cibernètics— no són a les mans de més de deu capitals privats, el poder dels quals és fins i tot major al que exerceixen els mateixos estats. Un exemple emblemàtic de la vinculació entre els interessos dels estats i dels grans mitjans informatius és el de l'empresa nord-americana General Electric, gran productor i exportador d'armes, i alhora propietària de la National Broadcasting Company (NBC), una de les cadenes televisives nord-americanes més importants i d'abast mundial. A la seva pàgina corporativa poden llegir-se apartats com ara "Donant suport a les nostres tropes" , "Associant-nos amb Governs" i fins i tot una política especial per a l'Iran.

No és un cas aïllat. El "model CNN'" que des de la seva tendenciosa, i també reeixida, cobertura de la primera Guerra del Golf (1991) convertí la guerra en espectacle, i és infinitament imitat, no únicament per altres televisions, sinó també pels formats "curts i descontextualitzats" de diaris i llocs web de tot el món.

Així doncs, amb aquest entramat de "relacions perilloses" entre mitjans i governs no és d'estranyar que la imatge del Sud —i de vegades del Nord mateix— sigui avui una fotografia en blanc i negre: violència, catàstrofes, pobresa, gana, guerres, ignorància. Les guerres que "interessen" es magnifiquen, mentre que altres conflictes —armats o no— són completament ignorats.

Periodisme de guerra vs. periodisme de pau

Johan Galtung afirmà: "Hi ha un periodisme que, en lloc de la violència, posa l'èmfasi en les possibilitats". Per a ell, i per a altres teòrics d'aquesta visió del periodisme, la qüestió rau en l'ètica de l'acostament als fets. No es tracta d'eludir la violència, sinó de comptar-la des d'una altra perspectiva, la de les solucions, que inevitablement, són sempre presents des del naixement mateix de qualsevol conflicte, sigui aquest armat o no.

Prendre aquesta opció periodística, la de la pau, no hauria de ser tan difícil, si no fos perquè darrere del model informatiu actual hi ha el model econòmic neoliberal, que no cal dir-ho, està basat en una "economia de guerra". Però sens dubte, per realment somiar amb continguts mediàtics diferents faria falta, ni més ni menys, configurar un nou model econòmic.

Aquest clamor no és nou. Entre el 1970 i el 1980, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va elaborar el document Diverses Veus, Un Sol Món, més conegut com l'Informe McBride, l'objectiu del qual era crear un "nou ordre comunicatiu" que promogués la pau i el desenvolupament humà.

El text ja identificava els problemes comunicatius als quals avui ens enfrontem: la concentració dels mitjans, la comercialització de la informació, l'accés asimètric a la informació, el desequilibri als fluxos informatius (nord-sud), i la dependència econòmica dels mitjans i les fonts per cobrir la informació,

Però no solament les raons econòmiques pesen en el llenguatge que usen els mitjans per transmetre aquesta violenta imatge de la realitat. Es tracta també d'una qüestió sistèmica i cultural, motivada per la (falsa) idea que la violència ven, o dit d'una altra manera: que això és el que els receptors dels mitjans volen i esperen de les notícies.

Aquest equívoc sensacionalista té raons històriques. Quan els primers "corresponsals de guerra" van començar a transmetre els seus reports de manera sistemàtica a través del telègraf van decidir que era molt millor exaltar el discurs bèl·lic amb tints heroics.

Naief Yehya afirma que "el mite de la guerra es va explotar sense el menor pudor, i el públic va desenvolupar una gana per aquest tipus de narracions que han evolucionat per convertir-se avui en 'entreteniment bèl·lic' [...] i que han propagat la immoral percepció de la guerra com un videojoc".

I aquest "mite de la guerra heroica" el trobem també lligat constantment a "qüestions patriòtiques". Durant la Primera Guerra Mundial, per exemple, els grans mitjans de l'època van censurar la informació sobre una treva ocorreguda entre soldats rasos alemanys, britànics i francesos, que va tenir lloc en el Nadal del 1914, una treva que es va estendre durant diversos dies i a diversos llocs on es lliuraven combats i que va ser aviat extingida pels alts comandaments dels governs, ja que "havien gastat molt a preparar l'ofensiva". Exemples com a aquest, el de "gent corrent" que emprèn iniciatives pacífiques, succeeixen cada dia en tots els conflictes (armats o no) als quals ens enfrontem en el complex món d'avui. Per la seva naturalesa, la majoria d'aquests esforços solen ser espontanis, i a més solen ser "silenciats" per l'statu quo, incloent-hi els grans mitjans de comunicació.

Per tant, contribuïm els mitjans a ratificar la idea d'un món ple d'inseguretats i violència? O per plantejar la pregunta més propositivament: pot fer alguna cosa el periodisme per contribuir a la pau social, encara que sigui sota l'esquema econòmic i mediàtic actual? La resposta és sí, per a ambdós plantejaments, i es diu periodisme de pau.

L'anomenat "periodisme de pau" no vol dir escriure sobre "bones notícies", sinó fer un seguiment de la nostra realitat des d'una altra perspectiva, amb una altra mirada i amb motivacions diferents. Per a aquest tipus de periodisme, en un món on "suposadament" la rutina quotidiana és la guerra, l'esdeveniment noticiable és precisament "la pau".

I els preceptes d'aquesta visió de la realitat s'ajusten molt al periodisme ètic: comprendre assenyadament el conflicte (o la guerra) abans d'intentar comptar-lo, perseguir la veritat simètrica amb participació de totes les arestes socials, evitar confondre el conflicte amb la violència i, sobretot, presentar un resultat orientat cap a les possibilitats que sorgeixen entre les parts involucrades.

Ara, el periodisme de pau requereix més espai i més temps. Perquè aquesta visió posa molt èmfasi en el context. En l'"abans i el després", en els motius i les conseqüències, atès que, al cap i a la fi, la violència és un esdeveniment; el conflicte, una oportunitat, i la pau, un procés. En suma, el periodista de pau té un ritme diferent, i no solament denúncia: també, i sobretot, proposa.

Un corresponsal de pau com a antítesi del corresponsal de guerra

Ryszard Kapuscinski va dir que el primer que ell buscava en arribar a un país sumit en la violència era "el lloc on reneix l'esperança".

La recerca de l'esperança és el que ens hem proposat amb la creació, el 2009, d'un mitjà de comunicació digital denominat Corresponsal de Paz (www.corresponsaldepaz.org), una nova aposta periodística orientada enterament a aquest canvi de mirada.

Portant a "la primera plana" aquelles iniciatives que sorgeixen per part d'individus i organitzacions que busquen restablir la pau allà on la guerra i la violència han plantat la seva llavor. Hem comprovat una i altra vegada que hi ha un món més solidari, més humà i més propositiu. Un món que es contraposa a aquest "retrat distorsionat" que ens fan els grans mitjans.

Aquest és, evidentment, un mitjà sense ànim de lucre, fora de l'entramat econòmic, ja que partim de la premissa que un nou model informatiu requereix inserir-se en un nou model financer.

La nostra feina ha estat possible gràcies a una beca de l'ONG suís-catalana I with (www.iwith.org), una entitat que va creure i va apostar per aquest esforç periodístic, decidit a tornar-nos l'esperança en l'ésser humà, en el nostre potencial creador, per sobre de la nostra faceta destructora.

La nostra tasca autoimposada consisteix ara no només en millorar el focus d'aquesta 'fotografia del món' sinó també i sobretot, empoderar a les iniciatives pacífiques que sorgeixen a cada conflicte i a cada guerra, perquè en Corresponsal de Pau, estem convençuts que l'absència d'informació sobre la solució dels conflictes, estimula al seu torn, l'absència de pau.

L'autor i pedagog espanyol Rogelio Blanco va afirmar que "el major crim contra l'home és matar l'esperança"; per això, aquesta proposta informativa de "la visió mediàtica d'un món en positiu"'.