Per la Pau / Peace in Progress

Xavier Giró i Martí

Un entrellat de factors determina quins conflictes són notícia

Un seguit de vectors opera en els grans mitjans de comunicació, tant sobre la decisió d'ocupar-se o no d'un conflicte, com sobre la manera fer-ho. Les jerarquia internacional entre països i els fluxos informatius mundials s'entrelliguen amb la naturalesa econòmica i política dels mitjans i amb la cultura periodística de la noticiabilitat.

D'entrada, hi ha un immens doll d'informació que arriba als mitjans procedent de les grans agències de notícies, que, tret d'excepcions, són occidentals. Per tant, el material que subministren prioritza els interessos tàctics i estratègics de les metròpolis i les seves antigues colònies —amb les quals gairebé sempre hi ha algun tipus de relació—. Les confrontacions internacionals o les internes d'altres països amb repercussions per les grans potències hi queden incloses.

Que tinguin el focus informatiu en els seus entorns econòmics, polítics i culturals s'explica perquè, per exemple, les agències nord-americanes, britàniques, franceses, espanyoles, etc., serveixen sobretot a mitjans dels seus països, i lògicament resulta més atractiu per a les seves audiències parlar-los d'àmbits que els són relativament propers.

Hi ha mitjans que no tenen corresponsals a l'estranger; per tant, la seva tria està atrapada dins l'oferta de les agències. Els que en tenen, per una banda, també els situen a llocs d'importància no discutida com Jerusalem o Washington, i per l'altra, a zones d'interès per al país on es difon el mitjà. Per exemple, els espanyols prioritzen l'Amèrica Llatina i els francesos el Magrib i l'Àfrica sud-sahariana.

De fet, la xarxa de corresponsals dóna prestigi i personalitat al mitjà, perquè ells o elles despleguen sobre un mateix litigi enfocaments diferenciats —tant professionalment com ideològicament— dels que fan els mèdia amb qui competeixen. Tanmateix, els corresponsals no estan només per lluir-los i, si són de plantilla, el seu sou s'ha d'amortitzar; per tant, se'ls demana assíduament contribucions que inevitablement seran de la zona on són. Vet aquí un vector que reforça la prioritat derivada de la metròpolis.

S'ha d'afegir, però, que, eventualment —dins de la seva àrea— s'ocupen també de conflictes poc o gens coneguts, encara que força limitadament perquè l'espai informatiu és finit, reduït i delimitat pels assumptes que es consideren d'actualitat dins del sistema de mitjans.

Ara bé, ¿com es determina què és l'actualitat? En línies generals, hi ha dos mecanismes contraposats. L'un consisteix a seguir el que diuen els mitjans "estrella": CNN, New York Times, etc. Tant és així, que hi ha un munt d'anècdotes sobre caps d'informatius que demanen als corresponsals o als enviats especials que elaborin informacions a partir del que acaben de veure o sentir a la CNN.

L'altre, només en aparença paradoxal, consisteix a mirar què ha fet la competència. Si tots han fet més o menys el mateix, autoconfirmen la correcció del seu criteri; si un discrepa, es preocupa perquè desentona i així es tanca el cercle.

Cal afegir que la pràctica selectiva descrita fins aquí es combina amb criteris periodístics i ideològics. Quantitativament, un contenciós mereix convertir-se en notícia si afecta moltes persones o bé comporta una gran destrucció material. I, qualitativament, si els fets afecten persones amb poder —encara que siguin poques— o si comporten una vulneració de drets humans que l'opinió pública considera escandalosa, per molt que tampoc afectin un alt nombre d'individus, com podrien ser casos de tortures.

Amb criteris com els darrers, a vegades hi ha conflictes que tot i no encaixar dins l'interès de les metròpolis ocupen un espai perquè algú dins la redacció, en una mena d'escaramussa, aconsegueix colar-los. S'ha d'entendre que, per exemple, el criteri de solidaritat no és la regla, sinó una excepció a la norma, per molt que sigui una pràctica existent.

Fins aquí, els vectors que expliquen per què força conflagracions no són mediàtiques. ¿Què passa, però, amb les que sí apareixen i després desapareixen, encara que continuïn?

La batalla per l'audiència es lliura al voltant d'una pregunta clau: ¿què hi ha de nou? Un conflicte que no evoluciona no aporta novetat, deixa de ser notícia. I si, encara que hi hagi moviment, el periodista no sap veure els canvis o no els sap explicar, també deixa de ser notícia.

Sí els mitjans el cobreixen, però n'apareix un de més fresc, acabat d'explotar, inexorablement és més nou, té interès i, per tant, és probable que desplaci parcialment o totalment l'anterior, perquè l'espai informatiu —com ja s'ha apuntat— és limitat. Si, a més, el vell no era una preferència del mitjà —pel motiu que fos—tindrà la porta oberta per esfumar-se.

Gairebé no caldria esmentar que si es tracta d'un conflicte ja immers en un procés de pau, l'interès decau, perquè justament els processos de pau són lents, volen calma i distensió; en fi, gairebé un catàleg del que no produeix notícies amb la intensitat que els mitjans demanen per captar fàcilment audiència. D'aquí la forta tendència a abandonar el terreny quan la violència s'ha aturat, encara que tot just comencin la resolució, la reconstrucció i la reconciliació.

Tot això, a cada mitjà és matisable en funció del sedàs ideològic que apliqui. Els interessos particulars empresarials en un país o les aliances polítiques dels mitjans poden explicar les seves derives informatives. Ara bé, la tendència general sobre la presència informativa dels conflictes queda determinada pels factors apuntats més amunt.