En profunditat
Periodisme de conflicte Temps, lloc i circumstàncies
Alberto Arce
La ciutat de Misrata, a Líbia, porta dos mesos assetjada i aïllada de la resta del país. La seva única entrada practicable és per via marítima, a través del port. Des que va començar el setge, a finals de febrer, quatre vaixells han mantingut els subministraments d'armes i vitualles que els rebels i la població necessiten per mantenir les seves posicions militars i la supervivència de la població.
Així que si un periodista estranger vol accedir a la ciutat per informar sobre la situació, ha de jugar amb l'accés a un lloc relativament complex, el temps que pot dedicar-li i l'espai als mitjans que pot aconseguir a canvi per decidir si és factible, primer, i rendible, després. Ha de tenir en compte, també, la variable independent. Dos fotògrafs han mort i un blogger francès ha estat greument ferit des que va començar la batalla a la ciutat.
La primera de les variables és la del contacte: conèixer i convèncer les persones que noliegen els vaixells; números de telèfon, correus electrònics i cartes de presentació; identificar-se i convèncer persones que tenen altres prioritats de la importància de permetre a periodistes accedir a la zona.
La segona de les variables és la paciència. Quant de temps és necessari? Fins on arriba el temps raonable de l'estada? Cada dia que passa augmenta la confiança derivada del coneixement del lloc i de les persones, també el nombre d'ocasions en les quals s'assumeixen riscs.
Arriba la història. El lloc, les persones, el relat i les seves possibilitats. Afegir-se a una unitat rebel i accedir als llocs de combat. L'accés a primera línia, amb total llibertat i de la mà dels combatents és, precisament, una de les grans excepcionalitats d'aquest conflicte. Una de les característiques que el converteixen en diferent d'altres conflictes contemporanis.
Un periodista pot elegir una unitat de rebels i passar-hi tant de temps com vulgui, acompanyant-los en combat, dormint en les seves posicions. Pot compartir tant de temps com es pugui permetre. Pot, també, canviar de posició cada dia, decidint així el que vol documentar.
A Misrata, el catàleg d'escenes que poden fotografiar-se és ampli. Som testimonis d'escenes de combat urbà, casa per casa, amb armes lleugeres. De l'ús de metralladores individuals i antiaèries, d'atacs amb RPG. De bombardeigs de morter i des de tancs o del llançament de coets Grad des d'ambdós costats de la trinxera. Sense oblidar-se de l'amenaça transversal que suposen els franctiradors.
Sense oblidar-se del que succeeix als hospitals, de la situació de milers de famílies refugiades en escoles o de centenars de treballadors africans que s'amunteguen al port en espera d'un vaixell per fugir de la ciutat. Misrata és una ciutat assetjada, amb una sortida al món, la marítima, que només es troba practicable unes quantes hores a la setmana.
Des del punt de vista estrictament professional, Misrata és un repte per a qualsevol periodista que entengui la proximitat com a metodologia de treball. Una experiència única i extraordinària per la gran varietat d'aspectes del conflicte armat que es concentren en un espai molt limitat. Un lloc on es dirimeix una guerra, al mateix temps que s'ha gestat una revolució. En un país àrab on la religió no és el motor del conflicte i on, malgrat que a alguns els soni estrany, el petroli no és l'única raó per la qual es lluita.
Misrata és un catàleg d'escenaris per al periodisme de conflicte. Sempre que no s'oblidi que, a més, és el lloc on centenars de milers de persones sofreixen i esperen que algú ho expliqui. Perquè explicar-ho potser serveixi per contribuir al seu alleujament.