Per la Pau / Peace in Progress

Montse Santolino

Recentment, l'ONG La Bretxa ha publicat al seu bloc l'estudi que han impulsat, anomenat Comunicació per la pau en el sector de les ONG catalanes. Anàlisi d'enfocaments i pràctiques de comunicació per la pau. Es tracta d'una completa diagnosi del treball comunicatiu realitzat en els últims dos anys per 62 entitats catalanes, en el marc dels seus projectes de construcció de pau en països amb conflicte armat.

Elaborat per un equip d'investigació coordinat per Ana Fernández Viso, de l'InCom-UAB, i amb el suport financer de l'Oficina de Promoció de la Pau i el Drets Humans, l'estudi vol promoure el debat documentat sobre aquest tema que, tal com s'ha confirmat, és força desconegut entre les ONG catalanes, malgrat la seva llarga tradició de treball per la pau. De fet, cap de les 62 ONG analitzades fa servir el concepte de comunicació per la pau als seus documents o a les seves webs, i les entrevistes realitzades a persones clau del sector posen de manifest la manca de referents teòrics clars en aquest sentit i el gran desconeixement de les experiències internacionals. Això no vol dir, però, que les ONG no facin comunicació per la pau —l'estudi destaca algunes bones pràctiques—, sinó que es fa sota moltes altres etiquetes, com ara comunicació alternativa, periodisme per la pau, comunicació emocional, diàleg intercultural, processos de reconciliació social, sensibilització, processos participatius, etc.

Per tal de facilitar una visió àmplia, integral i estratègica de la comunicació que inclogui els actors, les accions i els continguts de la informació, però també els processos comunicatius, es defineix la comunicació per la pau com "totes aquelles intervencions orientades a corregir o reduir les errades i carències de la comunicació social des de la perspectiva de la seva contribució a l'establiment d'unes relacions pacífiques, respectuoses, equilibrades, constructives i cooperatives entre la multiplicitat d'actors que interactuen en el conflicte, que influeixen a la seva dinàmica i, a la vegada, es veuen afectats per ella". A partir d'aquesta definició global, s'estableixen diverses categories per a l'anàlisi que porten associades algunes activitats tipus. D'una banda, s'analitzen aquelles accions i aquells projectes que busquen influir en els mitjans, ja siguin els grans mitjans o els mitjans comunitaris del país en conflicte, o els mitjans catalans i internacionals; de l'altra, totes aquelles intervencions en el país en conflicte que busquen la reconstrucció del teixit social, incidir en els actors polítics del país o donar suport comunicatiu a altres programes de construcció de pau que es portin a terme; i, finalment, es valoren aquelles propostes que pretenen incidir en els actors externs, com ara els actors del sistema d'ajuda, l'opinió pública o la comunitat política internacional.

A l'hora d'interpretar els resultats, no es pot oblidar que la mostra està conformada per dos tipus d'ONG: les de pau, que històricament han treballat només al Nord, i les de desenvolupament, que treballen majoritàriament al Sud però que també ho fan al Nord. Així, una de les principals conclusions és que tot i existir iniciatives veritablement valuoses i rellevants en gairebé totes les categories d'anàlisi plantejades, la gran majoria d'ONG opta bàsicament per informar i sensibilitzar puntualment l'opinió pública catalana sobre alguns conflictes. Només la meitat fan un treball que vagi més enllà, amb formació i anàlisi, i només una dotzena de les 62 duen a terme campanyes de mobilització i pressió política. Per contra, als països en conflicte es desenvolupen molt pocs projectes centrats en la comunicació o amb visió comunicativa, i gairebé no es treballen enfocaments fonamentals per a la resolució dels conflictes, com ara la incidència sobre els actors polítics (només vuit ONG), sobre els mitjans públics o privats (només tres ONG) o sobre els comunitaris (només sis ONG).

Si en comunicació en general, i en comunicació per la pau en particular, el treball efectiu requereix articulació a molts nivells i entre molts actors, les diferents tradicions de treball de les ONG de pau i desenvolupament suposen altres debilitats globals importants, com ara que tot el know-how adquirit a Catalunya no entri en diàleg ni tingui correspondència en el treball sobre terreny; la poca visibilització dels actors i les propostes i estils de fer la pau del Sud, o la poca complementarietat discursiva entre les campanyes sobre conflictes concrets i aquelles que, de manera més genèrica, fomenten la cultura de pau. Tot i que l'adscripció a xarxes —un exercici comunicatiu com a tal— és més declarativa que real, cal destacar finalment i molt especialment que l'acció concertada per a Colòmbia i Palestina ha reforçat el suport social i polític a aquells països.